La llengua sense estat i sense nació

El filòsof Xavier Rubert de Ventós publica en el diari El País (23.09.2008) un article, «L’espanyol, ¡quina gran llengua!», on enfronta i glossa alguna de possibles les conseqüències d’aparellar la relació entre les llengües i les organitzacions polítiques de la societat, partint del cas plantejat amb el Manifiesto de Savater i Grisolía.

Com a mostra del que diu Rubert de Ventós:

Però és curiós: llengües com l’espanyola o la francesa, que fins ara mateix es defensaven pel seu universalisme enfront de les llengües vernacles, apel·len hui a arguments particularistes i reclamen la protecció política de l’estat. ¿Deu ser que ara, quan nosaltres anem oblidant aquests arguments i defensem el català en l’escola per raons de «cohesió social», ells s’han tornat com catalanistes rancis que defensen el castellà o el francés per raons de «cohesió política o cultural»?

[…]

¿Que si som una nació? Deixem-los a ells estos discursos essencialistes, en què espanyols i francesos semblen ara tan interessats, i acontentem-nos amb arribar al banal estatus d’estat davant del qual ja ningú no s’ofenga ni es senta literalment “estirat de la llengua”.

Intèrprets personals i drets lingüístics

El diari El País (31.07.2008) reproduïx una notícia de l’agència Efe:

Una ciutat flamenca obliga a dur intèrpret

L’Ajuntament de Zaventem, localitat flamenca de 29.000 habitants de la perifèria de Brusel·les, ha demanat als veïns que no dominen el neerlandés que facen els tràmits acompanyats d’un intèrpret. Un 70 % dels veïns són flamencs i la resta es dividixen entre francòfons i estrangers.

Deu ser una iniciativa internacional de Savater, Vargas Llosa i Santiago Grisolía a fi que les majories no es vegen destorbades pels parlants de llengües «poc comunes». Curiosament, això és el que passa també en Espanya, per exemple, allà pel cantó dels organismes de justícia com ara l’Audiència Nacional espanyola, i això si te’l volen posar, que, si és que no, doncs, com si sentiren ploure.

Per sort, hi ha alguns països d’expressió democràtica una mica més civilitzada (el País Basc, Galícia, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià), on l’administració pública treballa —només, ¡ai!— en les dos llengües oficials dels seus ciutadans, els quals han decidit tindre eixos drets lingüístics.