Tècnic/ca auxiliar de promoció lingüística a Paterna

El cidaj ens fa arribar la informació següent:

  • Ajuntament de Paterna. Oferta d’ocupació pública per a l’exercici de 2007. [2008/121] (docv núm. 5 676, de 09.01.2008)
    – vegeu text

    En concret:

    Oferta d’ocupació pública per a l’exercici de 2007. [2008/121]

    La Junta de Govern Local d’este ajuntament, en sessió celebrada en data 14 de desembre de 2007, va adoptar l’acord pel qual es va aprovar l’oferta d’ocupació pública per a l’exercici 2007, en els termes següents:

    Funcionaris
    1. Una plaça d’arqueòleg, escala administració especial, subescala tècnica, classe superior, grup A1.
    2. Una plaça de tècnic auxiliar de promoció lingüística, escala administració especial, subescala tècnica, classe auxiliar, grup C1.
    3. Tres places d’auxiliar administratiu, escala administració general, subescala auxiliar, classe auxiliar, grup C2.
    4. Una plaça d’oficial de manteniment, escala administració especial, subescala serveis especials, classe personal d’oficis, grup C2.
    5. Una plaça de conductor, escala administració especial, subescala serveis especials, classe personal d’oficis, grup C2.
    6. Una plaça d’operari de manteniment, escala administració especial, subescala serveis especials, classe personal d’oficis, grup E.
    7. Quatre places d’operari de manteniment d’instal·lacions esportives, escala administració especial, subescala serveis especials, classe personal d’oficis, grup E.

    Ho fem públic perquè en prengueu coneixement i tinga els efectes que pertoquen.

    Paterna, 19 de desembre de 2007.- L’alcalde: Lorenzo Agustí Pons.

    L’acatament de les sentències i la llengua

    Un article del diari El País (14.01.2008; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) oferix una panoràmica interessant sobre la realitat de l’acatament de les sentències —que declaren alguns polítics, principalment perquè els convé políticament— i l’actuació real que porten a terme, en concret, en la qüestió de les titulacions de valencià [veg. dtl 10.01.2008].

    L’anticatalanisme li costa al Consell onze condemnes en tres anys

    El TSJ ha emés sentències idèntiques per no reconéixer filologia catalana

    Ignacio Zafra – València – 14.01.2008

    ¿Poden les administracions dictar indefinidament ordres idèntiques sabent que seran tombades pels tribunals? El Govern valencià és una prova que sí que poden. Des de març de 2004, la Generalitat acumula 11 sentències condemnatòries per la mateixa raó: haver obviat en altres tantes convocatòries que la carrera de filologia catalana eximix de l’examen de valencià en les oposicions a professor de secundària. L’última es va donar a conéixer a primers de gener.

    «Es tracta d’un drama que es repetix mecànicament», comenta José María Baño, un dels advocats que ha representat a les universitats de València i Alacant en mitja dotzena dels judicis. ¿No pot implicar eixa insistència conseqüències jurídica? Els experts consultats responen que, si es donaren determinats supòsits, el Consell estaria incorrent en un delicte de desobediència. Però que eixa figura és difícil de provar. Faria falta que les sentències foren fermes, que es donara una repetició en la persona de l’administració que signa les ordres i probablement també una “advertència” prèvia, indica, com a teoria general, el catedràtic de dret penal de la Universitat de València Javier Boix. Tots lamenten, en canvi, una conducta que contribuïx a sobrecarregar el sistema judicial, implica despesa de diners públics i no es dirigix a servir als ciutadans, sinó més aviat al contrari.

    La crítica més dura contra la Generalitat no ix, no obstant això, d’ells, sinó de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) valencià: «Només la tossudesa en la ignorància i el rebuig dels criteris científics que avalen la unitat lingüística, es manifesta com a exclusiva raó del manteniment de la posició contrària per part de la Generalitat, més encara quan n’hi han reiterats pronunciaments jurisdiccionals que desautoritzen eixos arguments. Cosa que força a este tribunal a recordar que una de les més elementals exigències de l’estat de dret que consagra el nostre text constitucional és la de l’imperatiu compliment de les decisions jurisdiccionals, especialment per part dels poders públics, que han de servir amb objectivitat els interessos generals». Literal, de la sentència 474/06 (28 d’abril de 2006).

    «L’Administració no només ha d’acatar les sentències, sinó també la doctrina», assenyala Tomás Vives, exvicepresident del Tribunal Constitucional i catedràtic de dret penal en la Universitat de València, qui afig que es tracta d’«una anomalia molt freqüent», «tenim unes administracions poc obedients amb els tribunals».

    Una de les raons que allunyen la possibilitat d’una condemna per desobediència al Consell és que les 11 sentències del TSJ són recurribles (de fet totes han estat recorregudes, en línia amb eixa repetició mecànica) davant el Tribunal Suprem. La primera sentència d’este òrgan jurisdiccional, que sol tardar uns quatre anys a dictar-les degut precisament a la sobrecàrrega de casos, s’espera que arribe entre enguany i el següent.

    El Tribunal Suprem ja s’ha pronunciat sobre la llengua: ho va fer al març de 2006 a l’obligar a la Generalitat a homologar els certificats de coneixement de català emesos pels Governs de Catalunya i Balears. I ho ha fet també el Tribunal Constitucional, en la sentència de 1997 en la qual va reconéixer el dret de la Universitat de València a utilitzar el terme català per a referir-se al valencià en els seus estatuts. De fet, estes dues sentències són citades recurrentment pel TSJ al resoldre sobre les oposicions de secundària. Però el seu objecte no és el mateix, el que permet al Consell mantenir la seua tàctica.

    El més paradoxal és que, des de fa anys, la Conselleria d’Educació es preocupa de no perjudicar a ningú en concret. I eximix de facto els posseïdors del títol de filologia catalana del controvertit examen de valencià per dues vies: considerant que qui redacten en eixa llengua els exercicis principals de les oposicions ja acrediten el seu coneixement; o, també, homologant el títol amb el de l’antiga filologia hispànica secció valenciana, una carrera que el Consell sí que reconeix expressament encara que cap universitat del territori la impartixca amb eixe nom.

    Catorzena sentència que avala la titulació de filologia catalana en les oposicions

    Alfons Esteve ens informa que hi ha una catorzena sentència que reconeix l’adequació de la titulació de filologia catalana com a titulació que garantix la capacitació en valencià. Ens tramet la nota de premsa de l’stepv, el sindicat que havia interposat el recurs:

    El Tribunal Superior de Justícia valencià torna a reconèixer el títol de Filologia Catalana i la denominació de català en la que fa catorze sentències

    L’STEPV-Iv ha tornat a guanyar un recurs contra les ordres de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports de 13 de març de 2006 que no reconeixien la titulació de Filologia Catalana per acreditar el coneixement de valencià en les oposicions als cossos de mestres i professors de primària i secundària.

    El Tribunal Superior de Justícia valencià, en una sentència pràcticament idèntica a la que fa un parell de dies havien donat a conèixer les Universitats de València i Alacant, seguint els arguments del Tribunal Constitucional (sentència 75/1997, de 21 d’abril), ha desautoritzat novament el Govern Valencià en la seua pretensió d’insistir en el reconeixement de la doble denominació de valencià i català per al nom de la llengua pròpia. Amb aquesta, ja en són 14 les sentències consecutives del Tribunal Superior de Justícia valencià.

    De moment, la Generalitat Valenciana, tot i que les sentències són d’obligat [compliment] per a tothom, i molt especialment, per als poders públics, no les ha acatades i any rere any des de 2004, data de la primera sentència, ignora i vulnera aquests manaments judicials.

    Nomenaments en l’AVL: Josep Lluís Lacreu Cuesta

    El cidaj ens fa arribar la informació següent:

    RESOLUCIÓ de 19 de desembre de 2007, per la qual es proveïxen les vacants anunciades per la convocatòria d’esta Presidència, de 5 d’octubre de 2007 (docv núm. 5 620, de 17 d’octubre de 2007). [2007/15701] (docv núm. 5 670, de 31.12.2007)
    vegeu text

    En concret, el resultat ha estat:

    Primer
    Nomenar el Sr. Agustí Colomer Ferràndiz, funcionari de carrera del grup A, amb NRP 21.636.872N0, com a cap de Gestió Administrativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, lloc de treball número 4, grup A, complement de destinació 30 i complement específic E050.

    Segon
    Nomenar el Sr. Joan Enric Tamarit Llop, funcionari de carrera del grup A, amb NRP 22.517.791J0, com a cap de Gestió Econòmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, lloc de treball número 5, grup A, complement de destinació 30 i complement específic E050.

    Tercer
    Nomenar el Sr. Josep Lluís Lacreu Cuesta, funcionari de carrera del grup A, amb NRP 19.878.581D0, com a cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, lloc de treball número 6, grup A, complement de destinació 30 i complement específic E050.

    Observem, per tant, que el lloc del cap de Recursos Lingüísticotècnics ha pujat de complement de destinació (ara és 30) respecte del que es va fixar en el Decret 69/2003 (28).

    Nova tècnica lingüística a la Jaume I: Lourdes Lidon Pascual Gargallo

    El cidaj ens fa arribar la informació següent:

    RESOLUCIÓ de 5 de desembre de 2007, de la Universitat Jaume I, per la qual es publica la llista definitiva de l’aspirant que ha superat les proves selectives per a l’ingrés en l’escala tècnica mitjana d’assessorament lingüístic, mitjançant el sistema d’oposició, convocades per la Resolució de 17 de juliol de 2007, docv de 26 de juliol de 2007. [2007/15104] (docv núm. 5 661, de 17.12.2007)
    vegeu text

    L’única aspirant de la llista és Lourdes Lidon Pascual Gargallo.

    L’exigència del castellà i el mèrit d’altres llengües

    Rescatem a continuació una notícia curiosa sobre les sorpreses que causa el «mèrit» lingüístic en persones despistades respecte dels drets lingüístics dels ciutadans de l’estat. Cal tindre en compte que no es coneix que eixes mateixes persones mostren cap sorpresa o inquietud respecte del «requisit» lingüístic espanyol que s’aplica en les oposicions convocades pel ministeri de sanitat espanyol:

    «3. Los aspirantes nacionales de estados cuya lengua oficial no sea el castellano, solo serán admitidos a las presentes pruebas si acreditan un conocimiento suficiente del mismo, mediante los documentos que se especifican en la base IV.7.»

    La notícia del diari El País (02.11.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

    L’exigència de l’èuscar complica la falta de metges especialistes

    L’oposició puntua quasi igual l’idioma que tots els mèrits científics

    Eduardo Azumendi – Bilbao – 02.11/2007

    La falta de metges especialistes s’ha convertit en un problema urgent per a tots els sistemes de salut. Les comunitats autònomes se’ls rifen i algunes fins i tot han començat ja a captar metges estrangers. Si eixa manca resulta estructural, en el cas d’Euskadi la situació es complica encara més per l’exigència administrativa que tenen els facultatius de saber èuscar. Alguns més que uns altres. Els més obligats són els pediatres, perquè estan en contacte amb la població amb major percentatge de bilingües, els xiquets. Eixa exigència ha suposat que conéixer l’èuscar puntue en les oposicions que convoca Sanitat quasi el mateix que els mèrits científics acumulats durant anys de professió, prop del 10 % del total de punts en joc.

    Pediatria és una de les set especialitats bàsiques que Sanitat reconeix que patix un dèficit d’especialistes, problema que les exigències lingüístiques han acabat per agreujar. Només a Àlaba, la província menys euskaldun, una de cada quatre places d’aquesta especialitat ha hagut de ser coberta per un metge de família.

    En una carta remesa a El País, el president de l’Associació Espanyola de Vigilància Intensiva Pediàtrica, Juan Casado Flores, mostrava el passat 20 d’octubre la seua «sorpresa i pesar» per aquesta circumstància. Casado, una autoritat nacional en pediatria, es va topar amb aquesta valoració de l’èuscar fa uns tres mesos, quan se’l va requerir perquè formara part d’un tribunal que havia de seleccionar quatre especialistes en xiquets malalts crítics per als hospitals de Cruces i Donostia. «Un metge especialista que sàpia èuscar, sent desitjable tenir aquest coneixement, però sense cap altre mèrit, té moltes més possibilitats de ser triat per a ocupar una plaça fixa d’especialista que el metge amb major experiència i reconeixement en la seua àrea», es lamenta Casado, qui també és cap de servei de l’Hospital Xiquet Jesús, de Madrid, un centre que està especialitzat en vigilància intensiva pediàtrica.

    «Quan em vaig assabentar de les bases de l’oposició», recorda Casat en declaracions a aquest periòdic, «vaig discutir amb els altres membres del tribunal, perquè em semblava desproporcionat atorgar 16 punts a l’èuscar enfront dels 20 que es podien assolir amb tota la carrera científica. La resposta va ser que no es podien qüestionar les bases perquè era decisió del govern basc. I jo el que vaig dir és que quan tens a un xiquet greument malalt i cal traure’l avant, l’única cosa que conta és la teua perícia i coneixements professionals, no el saber més o menys èuscar. I si no, que els ho pregunten als seus pares».

    En la seua opinió, l’èuscar pot ser «un idioma meravellós», però «mai» ha de resultar determinant a l’hora de triar als millors professionals. «Em sembla un empobriment donar els mateixos punts a l’historial professional i a l’èuscar. És que, en estes condicions, ni el major expert mundial podria obtenir plaça en Osakidetza si no sap èuscar. Resulta una bogeria».

    També en una línia crítica amb la valoració que s’atorga a l’èuscar en les oposicions, la Societat de Medicina Familiar i Comunitària-Osatzen està a l’espera del resultat del recurs judicial que va presentar contra les oposicions de desembre passat. El títol de medicina familiar suposava 13 punts enfront dels 16 que s’atorgaven a la llengua basca. Suposa una diferència que, segons un portaveu de la citada societat, resulta «desproporcionada».