Un diccionari al servei d’unes ideologies

Les filòlogues Silvia Senz i Montse Alberte han fet una tasca de recerca i d’explicitació del posicionament ideològic en el vessant nacionalista que hi ha darrere de la tasca lexicogràfica de la Real Academia Española. En resum, que la redacció de les definicions de les paraules de la llengua espanyola que recull el diccionari de la institució és una activitat que té molt de politiqueig i de posicionament ideològic no necessàriament democràtic. Tal com assenyala Silvia Senz (El Punt-Avui, 18.02.2013):

La rae ha estat una eina al servei de l’Estat centralitzat i homogeneïtzat, de la purificació de la llengua, però també de substitució lingüística, ja que es pot vetllar pel castellà sense anar contra el català.

Una altra referència imprescindible de les mateixes autores sobre esta i altres qüestions polèmiques de l’activitat de la rae és el llibre El dardo en la academia (2011, editorial Melusina).

La manipulació de la lingüística al servei del nacionalisme espanyolista

Silvia Senz ens recorda el primer Príncep d’Astúries a Puerto Rico, recompensa per haver establit l’espanyol com a única llengua oficial de l’estat americà. «Doble moral», en diu:

«Mientras en España no se escatima en batallas jurídicas y políticas para garantizar que el castellano sea única lengua oficial con máximos derechos de usarlo y deberes de conocerlo en toda España, se premia al mismo tiempo a Puerto Rico por declarar el español único idioma oficial del país, rechazada la cooficialidad del inglés:»

sábado, 20 de abril de 1991

El pueblo de Puerto Rico recibe el premio Príncipe de Asturias de las Letras

http://elpais.com/diario/1991/04/20/cultura/672098415_850215.html

A més, ens aporta documentació sobre la diversitat lingüística a Espanya:

Juan Carlos Moreno Cabrera: «La manipulación de la lingüística al servicio del nacionalismo españolista. El caso del andaluz en la fonología de la Nueva gramática de la RAE y la Asale», en Actas de la de la 6a Hunta d’Ehkritoreh en Andalú, Sociedad para el Estudio del Andalú, Chiclana, 2012, pp. 12-29; en línea: http://es.scribd.com/doc/116473742/Libro-de-Actas-VI%C2%AA-Hunta-d-ehkritoreh-en-andalu

Aventar nacions sense raons

L’article de Víctor Alexandre va aparéixer en el diari e-notícies (05.02.2008):

No em parlis en la teva llengua, que m’ofens

José Bono, cap de llista del PSOE per Toledo i candidat socialista a la presidència del Congrés espanyol, ha afirmat que, si surt escollit, no permetrà que els diputats s’expressin en català, èuscar o gallec a la cambra baixa. El reglament és el reglament, ha dit. I Carme Chacón, com és lògic, li ha donat la raó. El que no han dit Bono ni Chacón és que el reglament el fan els seus, els espanyolistes, que es van assegurar la majoria perpètua de manera que mai, ni tan sols ajuntat-se Catalunya, País Basc i Galícia, pugui trontollar l’hegemonia espanyola. Això enllaça amb una frase lapidària d’Alejo Vidal Quadras —«no s’ha d’ofendre Espanya parlant català al Congrés»— i amb unes declaracions d’Eduardo Zaplana sobre el mateix tema dient que «si tots parlem una llengua, que és la que ens uneix, cal que utilitzem aquesta llengua». L’argumentació és tan ridícula que faria riure si el tema no fos tan seriós. Perquè, en quina llengua parlen els diputats al Parlament europeu, començant per Jaime Mayor Oreja, Alejo Vidal Quadras i José Borrell? Com és que, havent-hi l’anglès com a idioma comú, els diputats europeus no l’utilitzen en els debats? Doncs per la senzilla raó que una cosa és la llengua de comunicació personal entre ells i una altra la justa representació de totes les llengües de la Unió en les sessions oficials. Vull dir que, independentment de la llengua en què es comuniquin un alemany i un italià als passadissos de la cambra, serà en alemany i en italià, respectivament, que es parlaran des de l’escó.

La tècnica, que sempre ha evolucionat molt més ràpidament que el nacionalisme espanyol, fa temps que va inventar una cosa coneguda com a traducció simultània. Gràcies a aquesta tècnica, per mitjà d’uns senzills auriculars, un grec pot respondre la pregunta d’un maltès i un maltès pot fer el mateix davant la interpel·lació d’un danès. I això és així perquè aquestes persones, en les sessions parlamentàries, no parlen en nom seu sinó en el dels seus països i són els seus drets allò que allí representen. És una qüestió de principi: si tota unió es fonamenta en el respecte a la diferència, quina mena d’unió és aquella que no respecta la llengua d’un dels integrants?

Doncs bé, mentre es mantingui l’annexió dels Països Catalans a Espanya, és evident que és en la nostra llengua que ens hem d’expressar a les Corts i al Senat i així ho haurien de fer sistemàticament els diputats d’ERC i CiU. Les continues imatges del president d’un Parlament prohibint a un diputat que s’expressi en la seva llengua en el seu propi Estat donaran la volta al món i mostraran el totalitarisme espanyol. D’això es tracta, de posar-los en evidència utilitzant els seus arguments. Si els catalans «som» espanyols i Espanya és el «nostre» Estat, com és possible que no puguem expressar-nos en català en unes institucions que són tan nostres com seves? Al final, allò que queda al descobert és que el problema no és lingüístic sinó fòbic. Perquè no és que no entenguin el català —abans se’ls facilita la traducció escrita del text—, és que no el suporten. Per això són ridícules les esperances dipositades en els socialistes a l’hora de defensar l’oficialitat del català a Europa. Amb quina convicció ha de defensar la llengua catalana algú que la menysprea fins al punt de prohibir-la? L’oficialitat del català a Europa no serà mai «gràcies» a Espanya sinó «malgrat» Espanya. Per això cal perseverar en l’estratègia de parlar en català a les institucions de l’Estat; cal ofendre’ls —si és així com ho viuen—, irritar-los i exasperar-los fins a l’infinit. Cada nova prohibició o amonestació és una prova més de la nostra fermesa i del seu totalitarisme.

En aquest sentit, hauríem de preguntar al president del Senat, Javier Rojo, a què es refereix quan diu que no cal parlar la llengua pròpia al Senat i al Congrés per demostrar-li estimació. Per què no aplica també aquest principi a la seva llengua, aleshores? La veritat és que es necessita una gran dosi de cinisme per dir una cosa així, de cinisme i d’ignorància. Només un ignorant pot pensar que els catalans parlem català no pas perquè sigui la nostra llengua sinó per demostrar que l’estimem. Espanya, en tot cas, sempre ha tingut una manera molt més particular de demostrar l’amor que sent per la seva llengua, i és imposant-la a aquells que en tenen una altra de pròpia. Per això, quan els presidents de les Corts i del Senat exigeixin que els nostres representants s’atenguin al reglament en matèria lingüística, caldrà recordar-los dues coses: una, que el reglament no diu res de l’obligació de parlar espanyol; i dues, que el dret a usar la llengua pròpia a les institucions del propi Estat és un dret humà fonamental i que aquest dret no sols està per damunt dels tots els reglaments sinó també de la Constitució espanyola. Espanya va ratificar en el seu dia la Declaració Universal de Drets Humans, que té un rang superior a totes les lleis, normes i reglaments interns estatals, i aquesta Declaració ens diu que ningú no ha de demanar permís per expressar-se en la seva llengua a casa seva. Ara bé, atès que a Espanya els drets lingüístics dels espanyols són superiors als drets lingüístics dels catalans, s’agraeix que ens reconeguin, encara que sigui de manera tan poc amable, que els catalans som senzillament això: catalans.

Cal retindre, doncs, el fragment: «La tècnica, que sempre ha evolucionat molt més ràpidament que el nacionalisme espanyol, fa temps que va inventar una cosa coneguda com a traducció simultània.» Això, per al cas europeu i per a qualsevol altre cas actual i amb pressupost suficient. La bona, però, és que a Espanya —i més enllà de Catalunya— hi ha parlaments que treballen amb diverses llengües oficials, començant pels mateixos ajuntaments —que són parlaments medudets—. És a dir, una cosa que ha de poder garantir qualsevol ajuntament del País Valencià ¿no la garantixen al Congrés dels Diputats ni al Senat espanyols?

No hi ha cap impediment tècnic ni humà. Únicament una càrrega ideològica predemocràtica que insistix a imposar el nacionalisme (espanyoler) més ranci per damunt dels drets i llibertats fonamentals dels ciutadans. A les Corts espanyoles han establit un requisit lingüístic castellà excloent, no liberal i reductiu. Els reguladors dels drets i llibertats, principalment els diputats i diputades del psoe, donen un exemple d’actuació retrògrada ben poc edificant.

D’altra banda, en el pp hi ha qui ridiculitza la regulació lingüística de Catalunya dient una mentira: que no s’hi pot retolar «se venden setas», perquè et multarien. La mentira consistix a no dir que la regulació no impedix eixe cartell, sinó que preceptua que hi aparega també «es venen bolets». És a dir: «sempre almenys en català», sense més impediments lingüístics. Donar la informació a mitges no hauria de ser una actuació política acceptable. Ara, si la pretensió no és l’ètica en la política, sinó aventar els nacionalismes irracionals —l’espanyolista en este cas—, ho ha clavat.

Espanyolisme lingüístic

Això de tindre idees és cosa d’estudi, de reflexió, d’inspiració i molt sovint, de silenci. Hi ha però qui considera que les idees són per a abatre alguna peça que es perseguix més o menys racionalment. Hi ha qui perseguix el poder i considera que amb unes quantes idees proclamades l’aconseguirà. Per exemple, Mariano Rajoy ha tingut la idea d’imposar l’espanyol a Espanya. Cap novetat, ja que és una cosa que ja es diu en la Constitució espanyola i que té un efecte ben quantificable i constatable en cada escola, cada poble i cada casa de tota Espanya. Però Mariano Rajoy ha afinat la idea (La Vanguardia, 20.01.2008):

El PP proposa que en les comunitats amb llengües cooficials es «garantixquen els drets preferents de pares i alumnes perquè en tots els cursos i en totes les etapes educatives la llengua castellana s’oferixca com a llengua vehicular al costat de la cooficial».

Podem constatar que hi ha unes suposades llengües «cooficials», terme inexistent en l’ordenament jurídic —pel que sé—, ja que o són oficials o no, i para de comptar. A més, la pensada té substància, perquè es tracta que els pares —pel que he sentit hui a la ràdio— decidixquen no tant que els seus alumnes sàpien més llengües, sinó que siguen educats en una llengua, una proposta ideològica que no pretén garantir l’aprenentatge de res, sinó el nacionalisme lingüístic. Integrisme espanyol, vaja, i tampoc podem dir que la cosa siga nova.

En eixa estela, Luis Bernardo Díaz Alperi ho té molt clar, des del País Valencià estant, allà on el seu partit branda senyes d’identitat com la llengua, però només per a agarrar acalorades, ja que a l’hora de fer-ne ús amb normalitat no els ix, diríem (El País, 30.01.2008):

Alperi ignora el valencià en el web turístic d’Alacant

Rosa Biot – Alacant – 30.01.2008

En anglés, francés, alemany i, per descomptat, en castellà. Però no en valencià. El Patronat Municipal de Turisme de l’Ajuntament d’Alacant, que presidix Luis Díaz Alperi, del PP, va presentar ahir en roda de premsa un nou web turístic, que entra hui en funcionament amb motiu de la celebració a Madrid de la fira de turisme (Fitur). Es pot vore en quatre idiomes, però no està disponible en valencià, un dels dos oficials de la Comunitat Valenciana. La pàgina virtual de l’Ajuntament de la ciutat sí que oferix l’opció als ciutadans de vore la informació en valencià, encara que els seus continguts estan només parcialment traduïts.

L’oblit del valencià en la nova pàgina web en la qual l’Ajuntament d’Alacant mostra l’oferta d’oci de la ciutat es produïx a pesar que el 38,9 % dels viatgers que va rebre l’any passat la província d’Alacant procedien de diferents punts de la Comunitat Valenciana i un 7,8 % de Catalunya, segons el balanç d’ocupació turística de l’any passat realitzat per l’Institut Nacional d’Estadística (ine).[…]

Naturalment, convé consultar el butlletí número 5 de Cercle XXI per a comprendre una mica més sobre l’espanyolisme lingüístic reviscolat, que ha passat de la vergonya pel que van fer durant segles a la poca vergonya i a la supèrbia pel que es pensen que són i pel que diuen que volen fer d’ara en avant, sense cap ànim d’esmena, per cert.