La professió de la traducció

No fa massa (dtl 15.02.2008) (re)publicàvem un article de Pau-Joan Hernández, «La situació laboral del traductor. Les mancances bàsiques» de l’any 2001 (IX Seminari sobre la traducció a Catalunya). Ara hem conegut a través de la llista Infoedicat un article d’Olga Torres que torna a tractar la qüestió: «La professió de la traducció».

És un article extens i amb algunes impressions generals i consells útils, a pesar que difícils d’aplicar, com tot en esta vida, diríem. Anna Llisterri ha destacat el seu fragment en el seu bloc Per a lectura i decoració. Jo en destacaré un altre:

Quan jo era més jove, i hi havia pocs traductors de carrera, es deia que la causa de les baixes tarifes era «l’intrusisme». Ara gairebé ja no se’n parla, d’intrusisme, i ara sembla que la causa del problema de les tarifes és la «saturació» del mercat. És cert que el mercat funciona amb les regles bàsiques de l’oferta i la demanda, i és un fet que hi ha més oferta que demanda, però també hi ha dinàmiques de cercle viciós. La saturació fa que baixin els preus, i la saturació fa que hi hagi moltes empreses de traducció petites que mirin d’obrir-se pas, que alhora tinguin poca gent en plantilla i treballin molt amb col·laboradors externs, que fa que hi hagi molta inestabilitat laboral, que fa que la gent, per la por de la inestabilitat laboral, agafi moltes feines mal pagades, per si de cas. Així ja tenim un cercle viciós. Per sortir del cercle viciós cal fluir amb els canvis i evolucionar amb la professió. Per exemple, el boom de la traducció informàtica, «la localització», va fer força rics molts traductors que van decidir unir-se a la revolució informàtica. Ara potser la localització ja no és el que era, però cada dia sorgeixen nous àmbits per explorar, com ara les traduccions per a mòbils, i futures aplicacions web. A més, la globalització permet triar clients que paguin millor arreu del món i les noves tecnologies permeten adquirir unes habilitats competitives per oferir serveis complementaris. Vull dir que hi ha alternatives al cercle viciós.

Però fluir, canviar o evolucionar no és fàcil. Jo diria que els canvis en la professió van més de pressa que els canvis interns en els traductors perquè els canvis en la professió, en aquest sistema de treball que tenim, s’han aconseguit en equip: uns han aportat les memòries de traducció, altres han aportat els estàndards de qualitat, altres han aportat Internet, altres han aportat una formació reglada dels professionals que els fa més competitius, etc. Hi ha molta gent que ha treballat des de llocs remots de tot el món en l’evolució de la professió. Tanmateix, l’evolució personal interna del traductor per adaptar-se als canvis és això, personal i intransferible. Estic convençuda que els canvis en una persona són més difícils que en una professió perquè l’evolució personal es recorre en solitari. Possiblement, si els canvis personals també es fessin en grup, anirien més de pressa. Per això crec molt en les associacions de traductors com a centre de suport mutu, formació i informació.

En tot cas, vist des del País Valencià, no sé massa bé què pensar-ne, atés que l’administració pública de la Generalitat valenciana és la rèmora principal en el funcionament del mercat de la traducció entre les llengües oficials, si més no, conseqüència predictible de la desprotecció lingüística del ciutadà catalanoparlant: ni perfils lingüístics laborals, ni requisit de qualitat lingüística en la contractació pública —funció que han de carregar els tècnics lingüístics públics en benefici privat—, ni doblatge, ni webs, ni pressuposts, ni subtitulació… Però, mal que els sap i a pesar dels «salts» amb què ens voldrien substituir —¡ai, Babel!—, continuem treballant i produint gràcies a les nostres llengües.

La Generalitat valenciana interferix en el mercat lingüístic

La Generalitat valenciana actual dirigida pel Partit Popular persistix en el seu intent de retallada dels drets dels ciutadans valencians. Segons titula Vilaweb (09.02.2008):

La Generalitat dóna deu dies per tancar els repetidors de TV3 de Perenxisa, Alginet i la Llosa de Ranes

La Generalitat valenciana continua sense moure’s per l’ànim de protegir o d’ampliar els drets dels valencians. Cal recordar que tot va començar fa anys amb l’intent socialista d’impedir eixes mateixes emissions (fou amb el ministre Barrionuevo), va continuar amb la interferència del senyal de tv3 quan feien futbol (governant Zaplana) i la concessió de canals analògics i digitals de televisió a empreses amigues dels dirigents del Partit Popular, que podem observar que no programen res en valencià, però que pretenen ser els garants exclusius i excloents de les essències i de les senyes d’identitat valencianes. En canvi, descuiden i fins i tot perseguixen els drets i les oportunitats dels ciutadans valencians que no combreguen amb ells ideològicament en qualsevol àmbit.

Parlant, doncs, d’oportunitats osbtruïdes per l’administració valenciana, tenim el flagrant exemple de la Generalitat valenciana, que carrega els tècnics propis —i que són treballadors públics— amb faenes de gestió lingüística derivades de concessions i contractes amb empreses privades. És a dir, la Generalitat no tan sols no exigix que les empreses privades que gestionen serveis i obres públics estiguen capacitades per a fer-ho en valencià, sinó que desvia eixa gestió imprescindible als propis tècnics lingüístics de l’administració, que es veuen, per tant, sent funcionaris públics i treballant per al lucre privat. Per posar un exemple, talment com si les empreses privades que construïxen instituts, centres sanitaris i obres públiques en general, no tingueren treballadors —només compte bancari, això sí—, atés que la faena la farien els funcionaris de la Generalitat valenciana.

Eixa perversió del sistema té una conseqüència evident en el mercat lingüístic valencià: la gestió lingüística no es desenvolupa en el sector privat amb normalitat, ja que les empreses que aconseguixen concessions o contractes amb l’administració —empreses que han de complir diversos requisits per a poder efectuar eixa gestió— no tenen cap requisit de qualitat lingüística i, per tant, no han de preocupar-se de gestionar eixa part de la seua activitat, no han de contractar tècnics lingüístics ni persones suficientment alfabetitzades en valencià. I això fa que el valencià siga inútil per a l’accés a una part molt important del mercat de treball.

Una clara aposta, doncs, per la desprotecció dels drets lingüístics dels ciutadans. Més encara, una utilització de mitjans públics per a interessos privats i una política lingüística de subordinació i devaluació constant del valencià i dels drets dels ciutadans catalanoparlants del País Valencià.

Vocabularis desintegradors

Asociación de Empresarios Solidarios Valencianos
La notícia del diari El País (04.02.2008; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

Vocabularis per a integrar treballadors estrangers

Magda R. Brox – València – 04.02.2008

L’Asociación de Empresarios Solidarios Valencianos presentarà el dimarts en la seu de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV) dos vocabularis, un en romanés i un altre en àrab, amb termes específics del sector del metall i la construcció, dirigit per a treballadors immigrants residents a la Comunitat Valenciana.

Es tracta d’una iniciativa que té com finalitat facilitar la integració sociolaboral d’estos treballadors i evitar els riscs que comporta la falta d’enteniment. «La idea va sorgir arran dels problemes de comunicació entre detectats entre els treballadors estrangers i els capatassos», assenyala Lucía Iborra, presidenta de l’associació, que advertix que, en ocasions, el treballador encobrix la seua incomprensió davant el temor de ser acomiadat.

Els diccionaris, l’elaboració dels quals han estat coordinats per l’Escola d’Idiomes de Florida (Catarroja), registren 1.800 entrades cadascun, per a cadascun dels sectors. Ambdós vocabularis, l’àrab-castellà i el romanès-castellà, recopilen tant el lèxic de la construcció com el de l’obra donada l’elevada mobilitat laboral dels treballadors estrangers. A més, són edicions de butxaca per a consultar amb facilitat en el treball i estan il·lustrats per a fer-los més comprensibles.

Les federacions del metall i de la construcció així com la fundació CeiMigra que treballen amb immigrants, distribuiran els exemplars el tiratge inicial dels quals serà de 1.500 en cada idioma.

Volia fer-li una gràcia i li va traure un ull. Si la notícia és certa, aixina ens podem sentir tots amb la solidaritat mal enfocada d’alguns empresaris que pretenen «integrar» els treballadors immigrants al País Valencià sense fer-ho també en valencià i mostrant a l’hora dels fets la buidor de tota la retòrica habitual sobre instruments d’integració i senyes d’identitat, com es suposa que és el valencià per als ciutadans valencians —i cal dir que hi ha molts immigrants que saben viure i conviure en valencià.

Les respostes estan clares, però el fet és que encara no s’han fet les preguntes adequades. Un simple: ¿per què no s’han fet vocabularis trilingües?, deixa en evidència l’absència de previsió i l’abast real de les declaracions de valenciania de molts polítics i empresaris.

Naturalment, el sector del mercat afectat —entre altres, lingüistes, docents, editors, a més de persones preocupades per la no-discriminació lingüística dels ciutadans residents al País Valencià— hauria de denunciar les conseqüències econòmiques i socials negatives i els defectes de l’oblit del valencià, que consistixen tant en un empobriment cultural i lingüístic com en una mesura que fa que els ciutadans nouvinguts desconeguen la llengua pròpia del país i, en conseqüència, estiguen discriminats quant a oportunitats i, més greu encara, els convertixen en instruments actius i involuntaris d’imposició del castellà, en un instrument més de discriminació negativa dels ciutadans catalanoparlants.

Les editorials valencianes i el mercat de mínims

Podem pensar que hi ha a les llibreries un nombre excessiu de llibres, sobretot si ens guiem per la qualitat que detectem i, paradoxalment, per l’absència quasi absoluta de crítiques negatives —i constructives— sobre cap llibre.

Pel que sembla (El País, 20.12.2007), l’oferta editorial dels editors del País Valencià ha disminuït un 3,7 % els últims tres anys (2.264 títols). Quant als llibres en valencià, la notícia del diari diu:

Els llibres en valencià van facturar 15 milions d’euros en 2006, que suposa un 14 % més que en 2004. El 80 % de les obres en valencià són textos no universitaris i llibres infantils i juvenils, fet que reflectix la notable dependència que les lectures obligatòries del sistema educatiu tenen sobre aquest sector. En 2006, l’edició en valencià va suposar el 28 % del total de títols i el 49 % dels exemplars produïts.

Malauradament, l’actuació de les administracions públiques valencianes del Partit Popular consistix en tancar i retallar el mercat en valencià (començant per la TV3, un aparador impagable que no tan sols desaprofiten, sinó que volen negar als valencians), en contradicció amb les seues proclames liberals, un liberalisme paradoxalment proteccionista en tot el que afecta els seus privilegis particulars derivats d’un abús de les majories que els atorga la petita democràcia que tenim.

Un mercat valencià possible de 13 milions de persones

Els territoris de parla catalana som un mercat potencial de 13 milions de consumidors, i quasi 10 —exagerant un poquet— declaren que entenen el català, i més que no ho declaren podem estar segurs que l’entenen de la mateixa que poden arribar a entendre qualsevol llengua romànica (com diria Till Stegmann). Si, a més d’eixa facilitat, el govern valencià s’interessara per eixe mercat, pels seus clients, i pels seus ciutadans en general, i donara valor al seu patrimoni lingüístic i cultural, la difusió de la llengua a través dels mitjans públics i privats no trobaria els entrebancs que ha hagut de salvar fins ara.

Per exemple, no caldria fer una campanya en favor de la cervesa Moritz com a contrapartida a la San Miguel, perquè San Miguel entendria que etiquetar en català és tan normal com quan ho fa en suec, ni Francisco Camps estaria temptat de tancar la tv3 al País Valencià, perquè això és una mesura que ell mateix consideraria malament si es duguera a terme, posem per cas, a Veneçuela.

La notícia és del diari Avui (27.11.2007):

El Baròmetre confirma el domini de la televisió en els territoris de parla catalana amb un 87 % de penetració

Els territoris de parla catalana constitueixen un mercat bàsicament televisiu, amb una penetració d’aquest mitjà d’un 87 %

Els territoris de parla catalana constitueixen un mercat bàsicament televisiu, amb una penetració d’aquest mitjà d’un 87 %. En segon nivell, es troba el medi exterior, un 55 %, seguit de prop de les revistes i publicacions periòdiques, amb un 52 % de penetració, i les ràdios amb un 51 %. Amb més distància es troba la premsa, amb un 39,9 %, i Internet, amb un 26,3 %. Aquestes són les primeres dades que es desprenen del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, en el seu primer any de funcionament. Es tracta d’un estudi de mesura i anàlisi de les audiències dels mitjans de comunicació i els consums culturals en el mercat de parla catalana (Catalunya, País Valencià i Illes Balears) d’un mercat potencial de 13 milions de consumidors, representats per una mostra de més de 39.000 individus que són sotmesos a una entrevista personal en profunditat de 45 minuts de durada.

I les dades sobre el mercat i els mitjans de comunicació es poden trobar en El Baròmetre de Fundacc.