TILC: tractament integrat de llengües i continguts

Tractament integrat de llengües i continguts

Josep V. Forcadell ens proposa la conferència següent:

¿Quin és l’ensenyament en valencià que ens cal al segle xxi?

Conferenciant: Vicent Brotons, director de la Unitat per a l’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant
Hi intervindran també: Noèlia Camps (regidora de Muro), M. Josep Frau (Universitat d’Alacant) i Rafael Climent (alcalde de Muro)

Es tracta de la conferència de presentació del seminari «Elaboració, anàlisi i experimentació de materials didàctics amb un tractament integrat de llengües i continguts (tilc)», dirigit per Vicent Pascual.

Data: 14 de febrer del 2008
Hora: 19:00
Lloc: CS Matzem, pl. Matzem, 5 – Muro (Comtat)

Espanyolisme lingüístic

Això de tindre idees és cosa d’estudi, de reflexió, d’inspiració i molt sovint, de silenci. Hi ha però qui considera que les idees són per a abatre alguna peça que es perseguix més o menys racionalment. Hi ha qui perseguix el poder i considera que amb unes quantes idees proclamades l’aconseguirà. Per exemple, Mariano Rajoy ha tingut la idea d’imposar l’espanyol a Espanya. Cap novetat, ja que és una cosa que ja es diu en la Constitució espanyola i que té un efecte ben quantificable i constatable en cada escola, cada poble i cada casa de tota Espanya. Però Mariano Rajoy ha afinat la idea (La Vanguardia, 20.01.2008):

El PP proposa que en les comunitats amb llengües cooficials es «garantixquen els drets preferents de pares i alumnes perquè en tots els cursos i en totes les etapes educatives la llengua castellana s’oferixca com a llengua vehicular al costat de la cooficial».

Podem constatar que hi ha unes suposades llengües «cooficials», terme inexistent en l’ordenament jurídic —pel que sé—, ja que o són oficials o no, i para de comptar. A més, la pensada té substància, perquè es tracta que els pares —pel que he sentit hui a la ràdio— decidixquen no tant que els seus alumnes sàpien més llengües, sinó que siguen educats en una llengua, una proposta ideològica que no pretén garantir l’aprenentatge de res, sinó el nacionalisme lingüístic. Integrisme espanyol, vaja, i tampoc podem dir que la cosa siga nova.

En eixa estela, Luis Bernardo Díaz Alperi ho té molt clar, des del País Valencià estant, allà on el seu partit branda senyes d’identitat com la llengua, però només per a agarrar acalorades, ja que a l’hora de fer-ne ús amb normalitat no els ix, diríem (El País, 30.01.2008):

Alperi ignora el valencià en el web turístic d’Alacant

Rosa Biot – Alacant – 30.01.2008

En anglés, francés, alemany i, per descomptat, en castellà. Però no en valencià. El Patronat Municipal de Turisme de l’Ajuntament d’Alacant, que presidix Luis Díaz Alperi, del PP, va presentar ahir en roda de premsa un nou web turístic, que entra hui en funcionament amb motiu de la celebració a Madrid de la fira de turisme (Fitur). Es pot vore en quatre idiomes, però no està disponible en valencià, un dels dos oficials de la Comunitat Valenciana. La pàgina virtual de l’Ajuntament de la ciutat sí que oferix l’opció als ciutadans de vore la informació en valencià, encara que els seus continguts estan només parcialment traduïts.

L’oblit del valencià en la nova pàgina web en la qual l’Ajuntament d’Alacant mostra l’oferta d’oci de la ciutat es produïx a pesar que el 38,9 % dels viatgers que va rebre l’any passat la província d’Alacant procedien de diferents punts de la Comunitat Valenciana i un 7,8 % de Catalunya, segons el balanç d’ocupació turística de l’any passat realitzat per l’Institut Nacional d’Estadística (ine).[…]

Naturalment, convé consultar el butlletí número 5 de Cercle XXI per a comprendre una mica més sobre l’espanyolisme lingüístic reviscolat, que ha passat de la vergonya pel que van fer durant segles a la poca vergonya i a la supèrbia pel que es pensen que són i pel que diuen que volen fer d’ara en avant, sense cap ànim d’esmena, per cert.

Els valencians accidentals

Com a possible complement a la qüestió amplament debatuda fa poc —quan allò de Frankfurt— sobre la relació entre les cultures, les llengües, les nacionalitats i els escriptors i artistes, José María Ridao (El País, 29.12.2007; traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) enfoca d’alguna manera l’assumpte en tractar la contribució del continent africà a les llengües i cultures diverses d’arreu del món —amb un empobriment permanent per als mateixos africans.

Trobe que el panorama valencià té uns inquietants reflexos pel que fa a les pèrdues culturals i lingüístiques, si atenem les constriccions del mercat per als productes audiovisuals i literaris en català produïts ací mateix. En eixe sentit, les dades generals sobre la producció i el consum, i la dada premonitòria i simptomàtica del tancament del repetidor de la Carrasqueta —que fea accessible la tv3 a molts habitants del sud valencià, convoquen Francisco Camps a aparéixer en un museu gens faraònic en este cas i bastant tèrbol quant al que s’hi puga exposar de la seua gestió.

Certament, els catalanoparlants del País Valencià hauríem de ser tan accidentals com els castellanoparlants, però sembla que el molt honorable ens considera puga ser que massa essencials i ens aplica un proteccionisme aïllacionista i lesiu.

Els escriptors africans i la llengua

José María Ridao 29.12.2007

Si la llengua pot constituir un dels pocs criteris més o menys solvents per a caracteritzar una literatura, el fet que els autors procedixquen d’un o altre país o pertanyen a un o altre continent no passa de ser un detall accidental, que afecta sobretot la difusió i la recepció de les obres. Igual que en altres regions del món amb característiques socials i econòmiques semblants, els escriptors africans saben per endavant que la difusió de les seues obres serà difícil donada l’escassesa i la debilitat de les editorials del continent. A més, les taxes d’analfabetisme que patix l’Àfrica, per no parlar directament de les greus situacions de misèria, reduïxen de manera inapel·lable l’àmbit possible de coneixement per a qualsevol literatura, no només l’escrita per autors africans. Sense mitjans per a editar obres literàries de manera solvent i sense un cercle suficient de lectors potencials, és admirable que a l’Àfrica haja sobrevixcut la vocació dels autors i, en definitiva, que sempre hagen existit i continuen existint autors africans.

Prenent en consideració el passat colonial del continent, l’opció de la llengua ha estat des del primer moment carregada de conseqüències. Durant els anys decisius del moviment anticolonial, al voltant dels seixanta del passat segle, la major part de les anàlisis coincidien a destacar la torbadora contradicció en la qual estaven forçats a incórrer els autors que acceptaven expressar-se en la llengua de la metròpoli, sent molts d’ells militants de la independència dels seus països. En eixa època es prestava menys atenció al fet que els diversos gèneres en els quals un escriptor africà podia expressar-se, a més de la noció mateixa d’escriptor, havien arribat a través de la llengua colonial. Durant les dues últimes dècades, no obstant això, l’opció de la llengua s’ha interpretat en altres termes. Els autors africans han actuat, en general, des d’un pragmatisme que obvia alguns dilemes ideològics del passat recent, i han acceptat escriure en les llengües que més possibilitats de difusió oferixen al seu treball. Al mateix temps, s’han multiplicat les obres que asseguren traduir a les llengües del colonitzador l’univers que expressen les llengües del colonitzat, en concret la tradició oral. És com si els escriptors africans s’hagueren inclinat per exportar els seus coneixements al territori de les llengües europees en lloc d’importar els coneixements que els oferixen les llengües europees cap a l’Àfrica.

Les conseqüències d’aquesta opció, tan legítima com qualsevol altra, sobre la realitat del continent és la que han descrit alguns organismes internacionals com la UNESCO: mancant suport escrit en una època que l’escriptura i la difusió de l’escriptura és el substrat sobre el qual es desenvolupa qualsevol projecte, ja siga polític o cultural, cada any es reduïx el nombre de llengües en el món, moltes d’elles a l’Àfrica. Però també es produïxen conseqüències en l’altra direcció, ja que les literatures en la llengua de les quals han decidit expressar-se els autors africans han d’optar per considerar-los com part d’elles o per caracteritzar-los en un capítol especial, recorrent a criteris que moltes vegades no són acceptables, no ja per simples raons crítiques, sinó també morals. Mentrestant, i mentres esta decisió no acaba de materialitzar-se, l’accés dels escriptors africans a l’àmbit europeu i, per extensió, a l’americà, està determinat per una realitat política: depén del pes actual de les antigues metròpolis en el concert europeu. Mentres que França i el Regne Unit van aconseguir obrir molt prompte les portes d’Europa als escriptors originaris de les seues antigues colònies, països com Portugal o Espanya es van retardar una mica més, fins al punt que alguns autors d’Angola, Moçambic, Cap Verd o Guinea Equatorial continuen hui sense trobar el lloc que sens dubte mereixen.

El cost dels drets i el benefici

¿Què costa la llibertat d’expressió? ¿Què costen els drets? ¿Què costa una votació democràtica? ¿Què costa la sanitat pública? Naturalment, hi ha qui gestiona amb els peus. Però també es dóna el cas que podem convertir els nostres drets, la nostra vida, el valor de la literatura, de la salut, del dret de decidir ser mare o pare —una cosina meua acaba de decidir-ho, ¡sort!—, tot, en un càlcul en euros, i llavors, a més d’adonar-nos de com és de car, ens podrem adonar del valor econòmic que té i dels recursos que mou en la societat.

A continuació, podem fer la reflexió de com deu ser de barat no tindre drets, no poder decidir res, no poder llegir ni expressar-se lliurement, quants euros ens estalviaríem. De fet, no caldrien, els euros. Per tant, ja podem valorar el cost-benefici de tot plegat. I és que hi ha maneres mirar-se la societat que valoren molt el «benefici» propi i molt poc els drets de tots (els altres). És el cas, per exemple, de l’estat espanyol (d’Aznar o Zapatero) que encara no hi han fet el català llengua oficial. I és que els sembla car, això de la democràcia.

Per sort, a la Unió Europea tenim el Leonard Orban, segons comenta la notícia del diari El País (30.11.2007; traduït amb l’ajuda del Salt):

L’ús de les llengües de la UE costa a cada ciutadà 2,5 euros

La UOC obri una càtedra dedicada al multilingüisme

Ferran Sales – Barcelona – 30.11.2007

Cada ciutadà paga de la seua pròpia butxaca 2,5 euros a l’any per a finançar l’ús de les diferents llengües de la Unió Europea (UE). El cost d’esta Babel no pareix inquietar el comissari responsable del Multilingüisme, Leonard Orban. El comissari, que es troba de visita oficial a Barcelona, inaugurarà la primera càtedra d’una universitat catalana destinada a estudiar i potenciar el multilingüisme. Esta càtedra, instal·lada en la Universitat Oberta de Catalunya, esta finançada per l’administració central, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.

Orban (Romania, 1961, enginyer i economista de professió) s’enfronta a un dels reptes més importants de la seua vida professional: difondre i potenciar l’ús de les llengües estrangeres en tots els països de la Unió. Per a això compta amb els rèdits aconseguits amb la seua reputació de negociador en els anys en què va batallar perquè Romania entrara en la UE.

«L’objectiu és clar: el multilingüisme ha de servir de pont i instrument intercultural entre totes les societats. El multilingüisme representa un factor d’afirmació nacional, però al mateix temps suposa un repte econòmic en la nostra societat», assegura Orban.

La seua missió al front de la cartera de Multilinguisme és àrdua i complicada, no en va s’enfronta a una sèrie de delicats problemes etnicopolítics, que afecten gran nombre de països europeus. El més complicat i crític d’estos problemes està instal·lat en el mateix cor de la UE: Bèlgica, on l’enfrontament entre flamencs i valons per la llengua amenaça de convertir-se en causa de secessió. En els països de l’Est es detecten problemes lingüístics de naturalesa semblant, difícils d’afrontar. Enmig d’este complicat panorama, al comissari europeu no pareix preocupar-li la situació lingüística a Catalunya ja que, afirma, confia en la capacitat de «diàleg de les parts».

«Cal ser cauts i al mateix temps optimistes», sosté Orban, que preferix en qualsevol cas parlar de projectes. El més important són les línies generals de l’estratègia del seu departament per al 2008. El nou programa passa obligatòriament per l’aprenentatge i la difusió de les llengües, incloses les no oficials, en perfecta concordança amb la cima de Barcelona de 2002, en què els estats es van comprometre a fomentar l’ús de dos llengües estrangeres a més de la pròpia.

Per a Orban, el multilingüisme és un instrument imprescindible per a les economies nacionals si es vol assegurar la seua competitivitat i deixar de perdre contractes i diners per falta del coneixement de llengües per part dels treballadors. Però, a més, Orban alimenta i recolza la innovació i la creativitat tecnològica vinculada a l’ús de les llengües, en un esforç per atraure més informació.

L’aprenentatge de les llengües estrangeres no comunitàries és un altre repte important del departament que dirigix Orban. El comissari observa amb atenció i com a punt de referència el que succeïx en altres comunitats, especialment en Xina, on són cada vegada més nombroses les persones que estudien llengües de segon orde. Enmig d’este panorama, assegura que no tenen sentit els incessants rumors sobre la possibilitat de reduir el nombre de llengües en la UE.