Flaixos de multilingüisme senatorial i de traducció i interpretació

Els Flaixos d’Actualitat (núm. 66, 03.02.2011) ens envien, entre altres, la informació següent:

El català, el gallec i el basc ja es poden utilitzar al Senat

En la sessió del dia 19 de gener es van poder utilitzar per primera vegada les llengües cooficials de l’Estat a la cambra alta, gràcies a l’aplicació de la reforma del reglament de la cambra alta aprovada al juliol de 2010. El nou reglament del Senat preveu l’ús de les llengües cooficials de l’Estat només durant el debat de mocions i de mocions que siguin conseqüència d’interpeŀlació, però no en les sessions de control del govern ni en el debat d’iniciatives legislatives. En cada sessió del Senat hi treballaran set intèrprets que es dedicaran a traduir al castellà la intervenció de l’orador.

Per a més informació:
El Senat ja és multilingüe

Resultats de les proves de traducció i interpretació jurades 2010

Els resultats corresponen a les proves següents:

– Traducció jurada català i castellà
– Traducció jurada català i francès
– Traducció jurada català i alemany
– Interpretació jurada català i castellà
– Interpretació jurada català i francès
– Interpretació jurada català i alemany

Es poden consultar a: http://www.gencat.cat/llengua/tij

Cal afegir, pel que fa a la primera notícia, que els representants valencians del Partit Popular van aprofitar l’ocasió per a no parlar en valencià, seguint la seua pràctica de fer el contrari del que criden que pretenen en les seues soflames nacionalistes valencianeres. En parla una mica l’acadèmic de l’avl Josep Lluís Doménech en l’article «Les llengües i el Senat» (Levante). Bé, no diu que ho faça com a acadèmic, però és una condició que no podem oblidar. Naturalment, és una sort el fet que a pesar que els dirigents del Partit Popular facen servir la demagògia i el cinisme en esta qüestió, la resta de ciutadans sabem actuar amb respecte i coneixement envers els drets dels conciutadans que fan servir qualsevol altra llengua diferent, encara que siga el valencià.

Intèrprets personals i drets lingüístics

El diari El País (31.07.2008) reproduïx una notícia de l’agència Efe:

Una ciutat flamenca obliga a dur intèrpret

L’Ajuntament de Zaventem, localitat flamenca de 29.000 habitants de la perifèria de Brusel·les, ha demanat als veïns que no dominen el neerlandés que facen els tràmits acompanyats d’un intèrpret. Un 70 % dels veïns són flamencs i la resta es dividixen entre francòfons i estrangers.

Deu ser una iniciativa internacional de Savater, Vargas Llosa i Santiago Grisolía a fi que les majories no es vegen destorbades pels parlants de llengües «poc comunes». Curiosament, això és el que passa també en Espanya, per exemple, allà pel cantó dels organismes de justícia com ara l’Audiència Nacional espanyola, i això si te’l volen posar, que, si és que no, doncs, com si sentiren ploure.

Per sort, hi ha alguns països d’expressió democràtica una mica més civilitzada (el País Basc, Galícia, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià), on l’administració pública treballa —només, ¡ai!— en les dos llengües oficials dels seus ciutadans, els quals han decidit tindre eixos drets lingüístics.

La imposició del castellà a l’Espanya judicial /2

Vam sentir la notícia de raspallada en el telenotícies de TV3 despús ahir i hui podem llegir en El País:

Juí nul per la crema de fotos del Rei per no usar el català

Una titulació simpàtica que no deixa clar per què cremaven les fotos o per què han declarat nul el juí. En cavi, Vilaweb (13.03.2008) ho detalla una mica més:

L’Audiència espanyola anul·la el judici a Stern i Roura perquè no van poder parlar en català

Pel que sembla l’Audiència Nacional espanyola ha decidit anul·lar la sentència contra Jaume Roura i Enric Stern (dtl, 28.11.2007) atés que els dos acusats de cremar fotografies del rei d’Espanya a Girona van ser discriminats lingüísticament, ja que el jutge Vázquez Honrubia tenia una concepció peculiar dels drets lingüístics —peculiar, però no correcta, pareix—. El text de la sentència, després de Setmana Santa.

Aventar nacions sense raons

L’article de Víctor Alexandre va aparéixer en el diari e-notícies (05.02.2008):

No em parlis en la teva llengua, que m’ofens

José Bono, cap de llista del PSOE per Toledo i candidat socialista a la presidència del Congrés espanyol, ha afirmat que, si surt escollit, no permetrà que els diputats s’expressin en català, èuscar o gallec a la cambra baixa. El reglament és el reglament, ha dit. I Carme Chacón, com és lògic, li ha donat la raó. El que no han dit Bono ni Chacón és que el reglament el fan els seus, els espanyolistes, que es van assegurar la majoria perpètua de manera que mai, ni tan sols ajuntat-se Catalunya, País Basc i Galícia, pugui trontollar l’hegemonia espanyola. Això enllaça amb una frase lapidària d’Alejo Vidal Quadras —«no s’ha d’ofendre Espanya parlant català al Congrés»— i amb unes declaracions d’Eduardo Zaplana sobre el mateix tema dient que «si tots parlem una llengua, que és la que ens uneix, cal que utilitzem aquesta llengua». L’argumentació és tan ridícula que faria riure si el tema no fos tan seriós. Perquè, en quina llengua parlen els diputats al Parlament europeu, començant per Jaime Mayor Oreja, Alejo Vidal Quadras i José Borrell? Com és que, havent-hi l’anglès com a idioma comú, els diputats europeus no l’utilitzen en els debats? Doncs per la senzilla raó que una cosa és la llengua de comunicació personal entre ells i una altra la justa representació de totes les llengües de la Unió en les sessions oficials. Vull dir que, independentment de la llengua en què es comuniquin un alemany i un italià als passadissos de la cambra, serà en alemany i en italià, respectivament, que es parlaran des de l’escó.

La tècnica, que sempre ha evolucionat molt més ràpidament que el nacionalisme espanyol, fa temps que va inventar una cosa coneguda com a traducció simultània. Gràcies a aquesta tècnica, per mitjà d’uns senzills auriculars, un grec pot respondre la pregunta d’un maltès i un maltès pot fer el mateix davant la interpel·lació d’un danès. I això és així perquè aquestes persones, en les sessions parlamentàries, no parlen en nom seu sinó en el dels seus països i són els seus drets allò que allí representen. És una qüestió de principi: si tota unió es fonamenta en el respecte a la diferència, quina mena d’unió és aquella que no respecta la llengua d’un dels integrants?

Doncs bé, mentre es mantingui l’annexió dels Països Catalans a Espanya, és evident que és en la nostra llengua que ens hem d’expressar a les Corts i al Senat i així ho haurien de fer sistemàticament els diputats d’ERC i CiU. Les continues imatges del president d’un Parlament prohibint a un diputat que s’expressi en la seva llengua en el seu propi Estat donaran la volta al món i mostraran el totalitarisme espanyol. D’això es tracta, de posar-los en evidència utilitzant els seus arguments. Si els catalans «som» espanyols i Espanya és el «nostre» Estat, com és possible que no puguem expressar-nos en català en unes institucions que són tan nostres com seves? Al final, allò que queda al descobert és que el problema no és lingüístic sinó fòbic. Perquè no és que no entenguin el català —abans se’ls facilita la traducció escrita del text—, és que no el suporten. Per això són ridícules les esperances dipositades en els socialistes a l’hora de defensar l’oficialitat del català a Europa. Amb quina convicció ha de defensar la llengua catalana algú que la menysprea fins al punt de prohibir-la? L’oficialitat del català a Europa no serà mai «gràcies» a Espanya sinó «malgrat» Espanya. Per això cal perseverar en l’estratègia de parlar en català a les institucions de l’Estat; cal ofendre’ls —si és així com ho viuen—, irritar-los i exasperar-los fins a l’infinit. Cada nova prohibició o amonestació és una prova més de la nostra fermesa i del seu totalitarisme.

En aquest sentit, hauríem de preguntar al president del Senat, Javier Rojo, a què es refereix quan diu que no cal parlar la llengua pròpia al Senat i al Congrés per demostrar-li estimació. Per què no aplica també aquest principi a la seva llengua, aleshores? La veritat és que es necessita una gran dosi de cinisme per dir una cosa així, de cinisme i d’ignorància. Només un ignorant pot pensar que els catalans parlem català no pas perquè sigui la nostra llengua sinó per demostrar que l’estimem. Espanya, en tot cas, sempre ha tingut una manera molt més particular de demostrar l’amor que sent per la seva llengua, i és imposant-la a aquells que en tenen una altra de pròpia. Per això, quan els presidents de les Corts i del Senat exigeixin que els nostres representants s’atenguin al reglament en matèria lingüística, caldrà recordar-los dues coses: una, que el reglament no diu res de l’obligació de parlar espanyol; i dues, que el dret a usar la llengua pròpia a les institucions del propi Estat és un dret humà fonamental i que aquest dret no sols està per damunt dels tots els reglaments sinó també de la Constitució espanyola. Espanya va ratificar en el seu dia la Declaració Universal de Drets Humans, que té un rang superior a totes les lleis, normes i reglaments interns estatals, i aquesta Declaració ens diu que ningú no ha de demanar permís per expressar-se en la seva llengua a casa seva. Ara bé, atès que a Espanya els drets lingüístics dels espanyols són superiors als drets lingüístics dels catalans, s’agraeix que ens reconeguin, encara que sigui de manera tan poc amable, que els catalans som senzillament això: catalans.

Cal retindre, doncs, el fragment: «La tècnica, que sempre ha evolucionat molt més ràpidament que el nacionalisme espanyol, fa temps que va inventar una cosa coneguda com a traducció simultània.» Això, per al cas europeu i per a qualsevol altre cas actual i amb pressupost suficient. La bona, però, és que a Espanya —i més enllà de Catalunya— hi ha parlaments que treballen amb diverses llengües oficials, començant pels mateixos ajuntaments —que són parlaments medudets—. És a dir, una cosa que ha de poder garantir qualsevol ajuntament del País Valencià ¿no la garantixen al Congrés dels Diputats ni al Senat espanyols?

No hi ha cap impediment tècnic ni humà. Únicament una càrrega ideològica predemocràtica que insistix a imposar el nacionalisme (espanyoler) més ranci per damunt dels drets i llibertats fonamentals dels ciutadans. A les Corts espanyoles han establit un requisit lingüístic castellà excloent, no liberal i reductiu. Els reguladors dels drets i llibertats, principalment els diputats i diputades del psoe, donen un exemple d’actuació retrògrada ben poc edificant.

D’altra banda, en el pp hi ha qui ridiculitza la regulació lingüística de Catalunya dient una mentira: que no s’hi pot retolar «se venden setas», perquè et multarien. La mentira consistix a no dir que la regulació no impedix eixe cartell, sinó que preceptua que hi aparega també «es venen bolets». És a dir: «sempre almenys en català», sense més impediments lingüístics. Donar la informació a mitges no hauria de ser una actuació política acceptable. Ara, si la pretensió no és l’ètica en la política, sinó aventar els nacionalismes irracionals —l’espanyolista en este cas—, ho ha clavat.

La imposició del castellà a l’Espanya judicial

Tal com es diu que hi ha gent per a tot, hi ha jutges per a tot. El mal és que hi ha coses que els membres del poder judicial haurien de respectar, sobretot els drets dels acusats i de tots les ciutadans, més enllà de les seues concepcions particulars sobre el que hauria de ser l’estat en què viuen. És el cas del jutge que sentia el silenci en català.

La notícia del diari El País (27.11.2007) és la següent:

Un jutge defensa la seua imposició del castellà en un judici

Honrubia va rebutjar la traducció al català en l’Audiència

José Yoldi – Madrid – 27.11.2007

El jutge penal de l’Audiència Nacional José María Vázquez Honrubia va insistir ahir que els independentistes catalans Jaume Roura i Enric Stern, condemnats a 2.700 euros de multa per injúries a la corona per cremar fotos del rei, estaven obligats a parlar en castellà, en lloc de català, en el judici celebrat el passat dia 20 a Madrid. El text de la sentència es va fer públic ahir. La postura del jutge li ha suposat una denúncia del vocal del poder judicial Alfons López Tena, que considera que el tractar d’impedir que els acusats s’expressaren en català pot constituir una falta disciplinària molt greu d’«ignorància inexcusable en el compliment dels deures judicials».

Per la seua banda, la consellera de Justícia de la Generalitat, Monserrat Tura, va remetre una carta al president de l’Audiència, Carlos Dívar, en la qual mostra la seua preocupació sobre els mitjans necessaris per a garantir la traducció de les llengües cooficials, com el català, en l’esmentat òrgan. La Sala de Govern va agrair l’interés de la consellera, però va assenyalar que l’assumpte afecta la funció de jutjar del jutge, per la qual cosa un òrgan administratiu no pot immiscir-s’hi. El conseller català Josep Lluís Carod es va preguntar per què si els terroristes, tant d’ETA com els islamistes, poden expressar-se en el seu idioma no poden fer-lo dos ciutadans catalans que no han comés cap delicte.

El jutge Vázquez Honrubia, obviant que l’Audiència Nacional reconeix el dret dels acusats a declarar en l’idioma en el qual millor sàpien expressar-se per a la seua defensa des de l’any 1977, insistix que la interpretació de la Llei orgànica del poder judicial li permet exigir que declaren en castellà ciutadans espanyols que coneixen eixe idioma. El jutge considera que es va tractar d’una «reivindicació de la llengua pròpia d’una comunitat realitzada en un marc tan absolutament impropi com un judici penal», i nega que rebutjar «tan exagerada pretensió viole la tutela judicial efectiva i els produïxca indefensió».

No obstant això, el mateix magistrat reconeix en la sentència: «Cert és que els jutges i tribunals, i el mateix Tribunal Constitucional, ponderant els drets i deures constitucionals en conflicte han establit que quan hi haguera la possibilitat que un judicable espanyol no comprenguera la llengua oficial en tot l’estat —és a dir, la llengua espanyola—, calia procurar-li a aquell un intèrpret per a allunyar qualsevol possibilitat d’indefensió».

Altres jutges de l’Audiència consideren que el dret de defensa afecta l’idioma en què millor s’expresse per a la seua defensa l’acusat.

El soroll espanyol i el silenci català

Això diu que era un jutge espanyol que quan anava pel món sentia un gran silenci… quan li parlaven en català. Sens dubte, una absurditat més sobre la justícia espanyola. Però hui és 20 de novembre, aniversari de la mort del dictador espanyol Francisco Franco Bahamonde i de la primera edició del Tirant lo Blanch, ¡quines coses!, i el problema és que l’anècdota del silenci és real. La justícia espanyola no tan sols és cega, a més és sorda. Segons la notícia del Telenotícies Vespre (tv3, 20.11.2007):

Durant el judici, el jutge ha prohibit que Jaume Roura i Enric Stern declaressin en català i la sessió s’ha hagut de suspendre uns minuts. Finalment s’ha reprès, però, i tot i que els acusats podien declarar en català, no hi havia traductor a la sala. El fet que els dos acusats hagin declarat en català durant tot el judici ha fet que el magistrat consideri la seva intervenció «com si s’haguessin mantingut en silenci».

Naturalment els traductors i intèrprets haurien de protestar pel menyspreu professional del jutge, que va preferir interpretar amb els seus propis mitjans: traduïa el català com a silenci. El ridícul ha segut majúscul quan el jutge ha considerat que els acusats, que vorejaven els trenta anys, no necessitaven intèrprets. No, els acusats, no. Això deu ser humor espanyol: «Joder señora, ¡qué gorda que está! —Como una tapia hijo, como una tapia.»

Tal com cantava dia Raimon, venim d’un silenci, que és llarg i profund i que potser cal identificar amb la foto cremada a la plaça d’Espanya de Barcelona (vegeu Vilaweb), on hi havia el dictador anteriorment esmentat i el llavors príncep espanyol, eixe monarca actual que, quan li va dir «¿por qué no te callas?» a Hugo Chávez, potser li demanava que parlara en català, ¿ei, senyor jutge? Bé, estes lletres en català li deuen semblar formigues.