Dialectologia del valencià

El llibre Els parlars valencians (2017, Universitat de València) de Vicent Beltran Calvo i Carles Segura-Llopes s’ha convertit en un èxit de vendes, cosa que en este àmbit de la dialectologia és una sorpresa ben gratificant. Són més tres-centes pàgines que condensen les concordances i variacions que conformen els parlars quotidians al llarg del territori del País Valencià.
Sobre el llibre i la difusió que està tenint:

  • Presentació del llibre Els parlars valencians de Carles Segura-Llopes i Vicent Beltran: vídeo.
  • «El fenomen d’Els parlars valencians» de Vicent Baydal: Vent d Cabylia (25.12.2017).
  • Presentem Els parlars valencians el pròxim 23 de gener al Centre Cultural Les Clarisses d’Elx: bloc d’El Tempir (16.01.2018).
  • «El camp conserva la llengua», programa La Llavor de la Cadena ser (àudio: 20.01.2018).

Rajoles, brics i maons

Sense fer-ne un rejol illegible, Ricard Ferrer Sarió i Enric Barba Casanovas (Universitat d’Alacant) han fet una enquesta interessant (Butlletí 42 de la Scaterm) i, després, unes propostes sobre la distribució de les rajoles, el taulells, la manisa i els brics (o «brics»):

El quid de la qüestió és com anomenem la peça per a construir parets, el que en castellà diuen ladrillo. Maó seria una de les formes principals, sens dubte, ja que té la precisió que demana el terme, no entra en conflicte amb cap altra denominació i té un ús estès i consolidat pels diccionaris normatius. Totxo la consideraríem vàlida en un llenguatge estàndard; però no com a genèric, ja que sembla que si filem prim, és un tipus de maó (massís, o de tants centímetres de gruix, etc.). Pel que fa a rajola, en un diccionari terminològic no seria desitjable que fóra denominació principal, ja que entra en conflicte amb la proposta de rajola com a paviment. Una solució possible, i viva als nostres pobles (Alcoi, Sant Joan), és utilitzar el masculí rajol (que molts parlants alternen naturalment, no de manera sistemàtica, amb rajola) com a sinònim complementari de la principal maó.

I finalment, una valoració. Hem pretès fer una aportació limitada, conscients que falten zones de domini lingüístic per a constatar (comarques de Castelló, aprofundir en les Illes, etc.). Ens agradaria que s’obrira un debat al voltant d’aquests termes, i qualsevol aportació serà benvinguda.

La sort dels xurros

El company Josep Saborit Vilar ha estudiat el terme xurro xurra. Aprofitant l’aparició del Diccionari normatiu valencià dnv de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua —que tindrem temps de debatre si ha estat un xurro o no— i una carta de Carme Godino en el diari La Veu del País Valencià, Saborit aporta la seua recerca i fa una proposta d’etimologia del terme, proposta que obligaria a incorporar entrades diferents en el dnv (tal com fa el drae amb churro churra) per als dos mots resultants d’evolucions separades que han confluït en dos homònims.

L’entrada del dnv és esta:

xurro -a [ʧúro]

1. m. GASTR. Peça de pasta de bunyol de forma allargada i estriada.

2. m. [coŀloq.] LING. Parla de base aragonesa de la zona interior de la Comunitat Valenciana, que inclou molts vocables valencians.

3. adj. [coŀloq.] Propi de la zona interior de la Comunitat Valenciana de parla castellana.

4. m. i f. [coŀloq.] Habitant d’esta zona.

5. m. i f. [coŀloq.] Persona tossuda.

6. m. [coŀloq.] Xamba, sort.

7. m. JOCS Joc popular infantil, d’agilitat i de resistència, jugat entre dos bàndols, generalment de tres a sis components, en què els jugadors d’un dels equips s’aponen i els de l’altre equip els salten i es van posant damunt.

I l’article de Josep Saborit fa la proposta següent:

Xurros: els valencians del riu blanc

Josep Saborit Vilar

En el meu parlar heretat, el de la Plana Baixa, diem xurros als habitants de llengua castellanoaragonesa de les valls altes del Millars i Palància. Sempre ho havem dit d’eixa manera, com diem castellans als que parlen castellà o gallecs als que parlen gallec; la cosa és així de natural, sense intenció pejorativa. És normal que identifiquem l’origen d’una persona amb la seua llengua, per això els xurros no poden ser qualificats com a castellans, perquè històricament no parlaven castellà.

Modernament, però, xurro ha adoptat un contingut semàntic negatiu per a molts valencians, especialment per als propis xurros, qui consideren que eixe qualificatiu els denigra. En este article volem demostrar que xurro no ha tingut històricament cap significat denigrant, ni pot ofendre ningú; ans el contrari, és un gentilici digne i tradicional d’una part del poble valencià.

Durant el segle XX es popularitzaren diverses teories carregades de connotacions negatives per a explicar l’etimologia de xurro. La més coneguda és la que assegura que el mot és una forma defectuosa de pronunciar l’antic jurament de les Corts: “jo jure”, que hauria esdevingut “jo xuro” en boca dels valencians de l’interior. Hipòtesi poc satisfactòria, entre altres coses, perquè no explica el pas de “xuro” a “xurro”.

Una altra explicació més científica, almenys per l’autoritat dels autors, és la del Diccionari català-valencia-balear (DCVB), on diu que xurro és el castellà churro, que en eixa llengua significa grosser, cosa mal feta. Esta etimologia no ens pareix rigorosa, puix xurro no és una paraula arribada del castellà com veurem seguidament:

Pot afirmar-se amb seguretat que l’ètim xurro no prové del llatí. Una pista suggerent, que pot aclarir-ne l’origen etimològic, és el nom del principal riu de la regió xurra: Guadalaviar a la part aragonesa i Túria a la valenciana. “Guadalaviar”, wadi al biad, vol dir en àrab “riu blanc”. Si fem una mirada al basc o euskera (parent modern de l’ibèric com ho demostra l’estudi toponímic de l’orient peninsular) trobem les variants tzuria o zuria i txuri per a referir-se color blanc, per la qual cosa, des del punt de vista semàntic, Guadalaviar i Túria tenen un lligam evident que difícilment pot ser fruit de la casualitat. La variant de tzuria o zuria > txuri, hauria desenvolupat el gentilici primitiu dels habitants d’esta regió: txuri > xurro. Per a demostrar que xurro té un origen lligat al topònim Túria, considerarem l’abast geogràfic del mot:

Al País Valencià els xurros són els habitants de la vall del Túria: Racó d’Ademús i els Serrans; per extensió també són xurros els rodalia nord, l’Alt Millars i l’Alt Palància, i també del sud, els de la Foia de Bunyol. Més avall del Xúquer ja no parlen de xurros sinó de castellans per a referir-se als valencians de Vall de Cofrents i la Canal de Navarrés i, generalment, el mot xurro no pertany a la tradició lèxica d’estes comarques.

L’origen del mot xurro és, doncs, primerament geogràfic i posteriorment lingüístic, referit a la llengua dels xurros. Modernament ser o parlar xurro ha adoptat una sèrie de significats negatius que analitzarem seguidament:

Els xurros habiten les comarques on prèviament vivien els sarraïns expulsats al segle XVII. Quan el poble sarraí és expulsat, les seues terres foren repoblades per una majoria d’aragonesos (especialment de les viles veïnes de Terol). En eixe temps, els repobladors de l’Aragó parlaven aragonés, un llenguatge amb trets coincidents amb el valencià i el castellà, per ser, lògicament, una llengua veïna i germana d’estes dos. És este el motiu pel qual els valencianoparlants tenen la impressió que el xurro és una mescla de castellà i valencià, si bé el seu origen primitiu n’és independent.

Com s’ha esdevingut amb la resta de modalitats lingüístiques de base aragonesa, la visió negativa del propi parlar ha potenciat l’aigualiment del parlar xurro dins el castellà, llengua que generalment s’ha adoptat com a referent lingüístic culte en esta zona. Com ha passat amb l’antic aragonés, l’absorció del xurro pel castellà no ha estat només un procés lingüístic sinó que també ha tingut efectes sobre la pròpia identitat: parlar xurro és parlar malament, consegüentment no sols es rebutja eixa forma de parlar, també la identitat tradicional dels seus habitants, inclòs, naturalment, el gentilici històric xurro.

Una altra causa del rebuig al terme xurro és l’assimilació dels significats castellans de churro citats adés, concretament el de cosa mal feta (sinònim del castellà chapuza). Realment eixa associació de xurro amb “churro” no deu ser genuïna, ni històricament ni etimològicament. De fet, el DRAE separa dos ètims diferents per a la veu churro: un d’origen onomatopeic referit al bunyol allargat, del qual se’n derivaria el component semàntic negatiu (cosa mal feta), i un altre d’origen preromà que es referix a un tipus d’ovella. És possible que eixe segon significat tinga alguna relació amb xurro (relacionat amb el color blanc de les ovelles), però el primer (un tipus de bunyol), no en té cap. Cal advertir que l’estrenat Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no separa els dos ètims de xurro, com fa el DRAE, i això equipara l’origen de dos mots etimològicament diferents. Esperem que en la revisió del DNV es corregirà eixe error i hi hauran dos entrades diferents per a xurro conforme a la seua etimologia diversa.

Arribats a este punt caldria resoldre la qüestió inicial: ¿el mot xurro és un insult o pot ofendre algú? Com havem vist, l’origen d’este terme no té cap contingut semàntic pejoratiu. Si xurro s’ha esdevingut un mot ofensiu no és per causa de l’ús espontani en l’àmbit valencià, sinó per causes externes: per una banda la visió negativa de les parles aragoneses en general i, per un altra, la superposició del mot castellà churro (amb l’accepació de bunyol > cosa mal feta) damunt el significat tradicional del mot valencià xurro > valencià habitant de la vall alta del Túria, de llengua aragonesa.

¿Quina hauria de ser l’actuació dels valencians respecte a l’ús del mot xurro? Nosaltres creem que no hi ha cap motiu que justifique deixar d’emprar esta paraula en referència als valencians de llengua xurra o castellanoaragonesa; si ho fem és simplement per desconeixement del seu origen i per l’assimilació inconscient del contigut semàntic del castellà churro (cosa mal feta)

Per tot açò que diem, cal reivindicar l’ús tradicional del mot xurro entre els valencians i subratllar l’absència de connotacions pejoratives intrínseques en l’ús històric d’este mot. Més important encara, és molt convenient que els xurros, i la resta dels valencians, sàpien que el seu gentilici popular no es referix a coses mal fetes, ni a cap llengua mal parlada, en tot cas es tracta d’una llengua absorbida pel castellà on perviu encara una base aragonesa important junt a l’adstrat valencià.

El poble del riu blanc sempre s’ha sentit valencià tot i no parlar valencià. Els seus costums són essencialment com els nostres i el seu sentiment mira cap a la mar tot i ser de serra. El seu parlar encara guarda una gran afinitat lèxica i fraseològica amb el valencià, fins al punt que per a moltes d’estes persones parlar valencià resulta un canvi natural i harmoniós des de la seua parla heretada.

Si volem que mai es trenque eixa harmonia amb els valencians de l’interior és menester que la recuperació del nostre poble i la dignificació de la nostra cultura no els oblide ni els deixe de banda. La seua identitat, la dels xurros, viu un moment molt delicat, per això devem contribuir a dignificar el seu origen, la seua identitat peculiar. Devem aprendre sobre ells, lliurar-los, a ells i a nosaltres, de complexos absurds. Si ho fem guanyarem tots els valencians.

Els mexicanismes espanyols

Sílvia Senz ens recomana la lectura d’un article de Luis Fernando Lara, «Diccionario de mexicanismos» (Letras Libres, febrer del 2011), que és una «dura i molt recomanable ressenya crítica» i que «denuncia amb arguments rigurosos com els organismes de normalització del castellà encara tracten com a colònies els territoris americans». Alguns fragments de l’article de Luis Fernando Lara:

[…]

Con la excepción de Melchor Ocampo, que se atrevió a reivindicar el derecho de los mexicanos a su propia manera de hablar la lengua española, desde el siglo xix se operó una distinción que todavía siguen haciendo nuestras sociedades, entre ese «español peninsular», considerado modelo de la lengua, y el de México, solo entendido como curiosa colección de voces y giros pintorescos, y en muchos casos bárbaros, solecistas y viciosos.

[…]

El único interés a ambos lados del mar se ha venido centrando en el «americanismo», en nuestro caso, en el «mexicanismo», es decir, «el conjunto de voces, locuciones, expresiones y acepciones caracterizadoras del habla de México, que distancian la variante mexicana respecto del español peninsular, concretamente, de su variedad castellana», según lo define Concepción Company, en la introducción del nuevo Diccionario de mexicanismos de la Academia Mexicana (Siglo xxi, 2010, p. xvi). Tal comprensión del mexicanismo hace de «la variedad castellana» —es decir, el español registrado como tal por la propia Academia, puesto que no parece haber un estudio amplio y descriptivo del español usado en las dos Castillas— el marco de referencia, la piedra de toque al que se somete el tratamiento del léxico mexicano considerado «mexicanismo».

[…]

Pero, a fuer de caracterizar ese mexicanismo de una manera diferencial, Company lo hace afirmando que «las rutinas y los hábitos lingüísticos que otorgan identidad a los mexicanos […] y los grandes ejes culturales alrededor de los cuales se concentra el léxico del español de México» (las cursivas son mías) son «la obsesión por el sexo», «la cotidianidad de la muerte», «las cortesías»… y «el bien conocido y multiangular machismo». ¡Es ese vocabulario el que concentra el léxico del español de México y nos otorga identidad! Bonita manera de renovar el pintoresquismo del siglo pasado y a la vez de realimentar el estereotipo que tanto daño nos hace en la vida política y en los medios de comunicación, del mexicano macho, obsesionado por el sexo, soez y dado a la muerte; las cadenas de televisión Televisa y TV Azteca deben estar encantadas con este diccionario, que justifica plenamente el vocabulario de sus cómicos, sus reality shows y las indignidades que cometen con su público.

[…]

Sin duda este Diccionario de mexicanismos es una obra que hay que tomar en cuenta como a los muchos diccionarios de regionalismos mexicanos hechos por aficionados, que, mal que bien, apuntan palabras para después investigarlas y darles un tratamiento serio; comparado con el Diccionario de mejicanismos de Francisco J. Santamaría (Porrúa, 1959), está todavía muy lejos de poderlo mejorar, no digamos sustituir. El sesgo de sus fuentes primarias, la falta de un método lexicográfico bien sustentado, sus errores de análisis del significado, lo convierten en una obra desconcertante, de dudoso valor social. La lexicografía no se improvisa.

No cal dir que molts catalanoparlants mos podem sentir afectats també per eixa perspectiva sobre la «perifèria» que tenen els proclamadors d’aquella «llengua comuna».

Les varietats del castellà peninsular

En Espanya, en la zona ocupada y preocupada pel castellà de cada día, també hi ha lingüistes que saben apreciar que el castellà és una llengua com qualsevol altra i no una excusa contra ningú. Per exemple, la lingüista Inés Fernández Ordóñez está documentant la varietat de l’espanyol peninsular. En parla Amelia Castilla en «En busca de pronombres» (El País, 11.09.2009)

En alguns llogarets encara diuen agora per ahora; o procuro de venir, se les dije o andé. L’espanyol vulgar el mantenen viu les persones majors. Molts d’eixos trets dialectals, propis de les diferents zones rurals d’Espanya, poden desaparéixer amb el pas del temps i, en especial, per l’efecte contaminant de la parla que exercixen la televisió o la ràdio. «Els mitjans proposen la universalitat de la llengua», assegura Inés Fernández Ordóñez, catedràtica de llengua espanyola en el Departament de Filologia Espanyola de la Universitat Autònoma de Madrid i directora del Corpus Oral y Sonoro del Español Rural (COSER), un projecte en el qual du embarcada des de 1990 i la finalitat del qual és documentar l’ús del lèxic per al seu estudi però, en cap cas, per a reflectir-lo en la gramàtica. Fernández Ordóñez disposa de més de 900 hores d’enregistrament realitzades en 700 enclavaments de diferents zones, fins ara en el centre i nord peninsular. […]

Si més no, sobta llegir que, segons la periodista, el treball de Fernández Ordóñez té la «finalitat és documentar l’ús del lèxic per al seu estudi però, en cap cas, per a reflectir-lo en la gramàtica». ¿De quina gramàtica parlen, doncs? ¿Què reflectix la gramàtica? Preguntes amb resposta.

Al voltant de Jaume I i del Llibre dels feits

Retrat de Jaume I

L’AVL ha organitzat un simposi internacional sobre el Llibre dels feits i en commemoració dels 800 anys del naixement del monarca (més aviat 801 anys) que tindrà lloc del 7 al 9 de maig al monestir de Sant Miquel dels Reis. El diari Avui (05.05.2009) dóna la informació següent:

La llengua del rei, a debat

Un simposi analitzarà si l’idioma del monarca a la crònica era el català oriental, l’occidental o ni l’un ni l’altre

«No existeix cap estudi lingüístic ben fet de tot el Llibre dels feits, hi ha molt a discutir encara», afirmava ahir Albert Hauf, catedràtic de filologia catalana de la Universitat de València (UV) i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) durant la presentació del simposi sobre l’obra de Jaume I que ha organitzat aquesta institució.

[…]

Per la seva part, Emili Casanova, membre de l’AVL i catedràtic de filologia catalana, defensarà que en aquell moment no hi havia pràcticament variants dialectals del català i que es perd el temps discutint quin era el dialecte de Jaume I.

La imatge que illustra este apunt correspon a una altra notícia del mateix diari:

Jaume I rejoveneix

Arriba per primer cop a Catalunya un retrat molt poc conegut del rei conqueridor, l’única pintura feta en vida seva que es coneix, una obra conservada a Montpeller

Els parlars valencians de base castellanoaragonesa

Ferran Isabel ens informa a través de la llista InfoZèfir de la convocatòria següent:

I Jornada sobre els Parlars Valencians de Base Castellanoaragonesa

(De l’Alt Millars a la Vega Baixa)

València, 12 de novembre de 2008
Fòrum de Debats de la Universitat de València
Aula Magna. Carrer de la Nau, 2

València, 13 de novembre de 2008
Saló de Graus, Facultat de Filologia
Universitat de València

Inauguració: Fòrum de Debats de la Universitat de València:
Dimecres: 12 de novembre de 2008
Dra. Pilar Garcia Mouton (CSIC), «Las hablas valencianas en los Atlas Lingüísticos españoles».

Ho organitzen: Departaments de Filologia Espanyola i Filologia Catalana de la Universitat de València.
Hi col·laboren: IIFV, Servei de Política Lingüística UV, Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals FIECOV, Fòrum de Debats.

Informació i inscripcions:
Dep. de Filologia Catalana
Universitat de València
Av. Blasco Ibàñez, 32
46010 València
Tel. 96 386 42 55
e-mail: Inmaculada.Carrasquer@uv.es
(Les inscripcions es faran preferiblement per correu electrònic, indicant les dades personals: cognoms i nom, adreça, població, telèfon, codi postal i adreça electrònica).

INSCRIPCIÓ GRATUÏTA

Comité científic:
Antonio Briz, Joan Rafael Ramos, Lluís Gimeno, Jordi Colomina, Margarita Porcar, Francisco Gimeno, Natividad Nebot i Máximo Torreblanca.

Corpus oral dels sis dialectes catalans

Segons ens informa Xavier Rull a través d’InfoZèfir:

El Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona ha editat el CD Corpus oral dialectal.

Aquest CD ha estat elaborat per Joaquim Viaplana, Maria-Rosa Lloret, Maria-Pilar Perea i Esteve Clua. Conté informació sobre morfologia i fonètica dels 6 dialectes catalans (amb entrevistes fetes a tots els caps de comarca entre el 1994 i el 1996). Aquestes dades es poden localitzar amb el cercador que conté el CD. És una eina útil per a la recerca dialectal però també per a la docència.

Podeu trobar més dades en el web del projecte.

Els parlars baleàrics

Xavier Rull informa a través d’InfoZèfir de l’acte següent:

Xarrada sobre la caracterització dels parlars baleàrics

A càrrec del doctor Jaume Corbera (Univ. de les Illes Balears)

Presenta l’acte Emili Casanova (Univ. de València)

Dia: Dilluns, 18 de febrer de 2008
Hora: 17 h
Lloc: Aula S-04, Departament de Filologia Catalana, Facultat de Lletres
(Universitat de València). Av. Blasco Ibáñez, 32, València.