L’ús del valencià en l’activitat parlamentària

Les dades del període 2019-2023 sobre les llengües més utilitzades pels parlamentaris en les intervencions en les Corts Valencianes es poden consultar en la fitxa corresponent, fitxa que d’ara en avant apareixerà en el bloc Fitxes de Dubtes i Terminologia.
El quadre comparatiu de les últimes cinc legislatures manté la continuïtat en l’evolució dels usos, una estabilitat que actua en perjuí de l’ús del valencià. Els parlamentaris que fan ús en general del valencià van estar un pèl —una dècima— per baix de la mitjana la legislatura passada, mentres que els que acostumen a usar únicament el castellà van estar quasi tres punts per damunt de la mitjana. Són dades poc satisfactòries pel que fa a l’ús normal —i també simbòlic— del valencià. 🔗
L’augment del nombre de persones que disposen d’una titulació de coneiximent de valencià és un factor positiu, sobretot en els àmbits laborals, perquè facilita la disponibilitat de les administracions i les empreses davant de la ciutadania, però això no genera un efecte directe i equivalent sobre l’ús de la llengua. Les dades sobre la llengua que es parla a casa indicaven una evolució negativa fins al 2023:

    • 1992 (44,1%)
    • 2005 (32,6%)
    • 2010 (28,8%)
    • 2015 (23,5%)
    • 2021 (19,5%)
    • 2023 (29%)

Dades: Baròmetre i enquestes de coneixement i ús social del valencià. Generalitat valenciana.

El rebot que s’observa en la dada del 2023 no és previsible que es consolide com a tendència positiva, ja que la política lingüística de la Generalitat per a esta legislatura —amb govern del pp i Vox— ha anunciat el retorn a ideologies i pràctiques contràries a l’ús del valencià.

L’actualitat previsible sobre l’ús de la llengua

Algun dia faran el balanç com toca de la gestió i la política lingüístiques del govern actual —el Botànic, que en diuen—, si és que això dels balanços i les fiscalitzacions arriba per ací a alguna cosa més que a les flageŀlacions i plors processionals. Aleshores es comprovarà si es certa la percepció que en alguns àmbits de les conselleries hi havia més afany de control i poder personal que interés aconseguir objectius polítics útils relacionats amb l’increment de l’ús lingüístic i del compliment als drets lingüístics dels valencians.

Les concordances i les discordances entre les propostes i les actuacions es poden anar resseguint a còpia d’una de les poques fonts d’informació que permeten estar al cas de l’actualitat passada, de l’actualitat present i de la previsible, el Diari La Veu. El balanç està per fer, però l’actualitat continua fent camí:

  • 10.07.2020: «Propostes d’ús lingüístic després de dir “Bon dia”» 🔗
  • 26.11.2021: «El Suprem desactiva l’Oficina de Drets Lingüístics del País Valencià» 🔗
  • 07.10.2022: «La conducta lingüística dels polítics lingüístics» 🔗
  • 28.11.2022: «La Generalitat exigirà la competència lingüística en valencià per a accedir a la funció pública» 🔗
  • 01.12.2022: «Hi haurà un requisit legal, però de facto no» 🔗
  • 13.02.2023: «Llancen un manifest perquè l’Estat espanyol permeta l’oficialitat del català a la UE» 🔗
  • 13.02.2023: «Internet és l’àmbit en què els valencians més utilitzen la llengua pròpia» 🔗
  • 14.02.2023: «Escola Valenciana impulsa el Voluntariat pel Valencià a dotze instituts» 🔗
  • 18.02.2023: «Xe, en valencià, xe! (que sou À punt, ràdio i televisió)» 🔗
  • 16.02.2023: «Acció Cultural col·laborarà amb l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat» 🔗
  • 16.02.2023: «La Xarxa Vives demana incloure el català en la plataforma d’aprenentatge de llengües d’Erasmus+» 🔗
  • 21.02.2023: «Naix Apunts de Llengua, una plataforma per a aprendre valencià a través dels materials d’À Punt» 🔗
  • 21.02.2023: «En la meua setmana de la Llengua Materna: 20 anys ensenyant valencià» 🔗

Després de la desfeta legal del 2021 de l’Oficina de Drets Lingüístics regulada al 2017, la Llei 8/2022 la va tornar a activar amb una regulació diferent que caldrà comprovar fins a on arriba. Pel que fa a la resta de reivindicacions relacionades amb els drets i els àmbits d’ús de la llengua, podríem mirar documents dels anys huitanta i noranta del segle passat per a comprovar fins a quin punt les necessitats i exigències continuen pegant-los voltes als mateixos punts, tots relacionats amb una regulació i limitació dels privilegis d’imposició de l’ús del castellà. El problema per al valencià no és que se’n fomente l’ús, sinó que eixe foment només és permés mentres no entre en conflicte ni devalue la política nacional-espanyolista d’imposició de l’ús del castellà.

Pel que fa a l’ensenyament, la mala gestió, la descontextualització de les necessitats o l’assignaturització, serien un mal menor, si l’entorn sociolingüístic fora prou potent per a permetre assimilar el valencià en l’ús quotidià, i amb unes pautes d’ús saludables i democràtiques. Però sense atendre si es dona o no eixe context en cada població, l’educació s’havia convertit en el cresol general des d’on s’havia d’irradiar l’ús i la qualitat de l’ús. I això ja es sabia i s’ha vist que era un erro de comptes, ja que les llengües oficials de les nostres societats no s’aprenen en el sistema educatiu: s’aprenen a casa, en els mitjans, en la necessitat quotidiana d’atendre, d’entendre i de fer-se entendre. I el que és més evident i lamentable: en la militància, l’exigència i la reclamació, en el cas del valencià.

Però ara este govern suposadament interessat per l’extensió de l’ús de la llengua, però que encara no ha segut capaç de normalitzar l’ús del valencià en la seua paperassa ni en els seus webs, pretén que els jóvens suposadament educats en valencià obtinguen un reconeiximent d’un nivell que no tenen per a l’ús d’una llengua que la mateixa administració que reconeix fraudulentament eixe nivell sap que no demanarà que facen ús d’eixa llengua, sinó del castellà imposat en tots els àmbits i per tots els mitjans. Al cap i a la fi, pareix clar que els programes de traducció automàtica es van crear per a això, per a poder fingir que l’administració funciona en valencià.

Els pressuposts de les llengües

Els pressuposts estatals dedicats a la política lingüística no solen ser massa tinguts en compte, perquè pareix una convenció entendre que l’estat espanyol no aplica una política o gestió lingüístiques, sinó que eixa és una activitat polèmica i insidiosa que duen avant algunes comunitats autònomes i alguns partits polítics «nacionalistes».
És fàcil no vore l’aire que respirem, és fàcil no vore que el «nacionalisme» més excloent i prepotent és el que té també el pressupost més alt i els mitjans d’actuació més nombrosos i de més abast, el de l’estat l’espanyol i la seua política «espanyolista» —és a dir, d’imposició del castellà i exclusió de la resta de llengües—.

Enllacem alguns articles periodístics on podem trobar dades i valoracions sobre eixes polítiques i eixos pressuposts estatals i, per contrast, els d’altres àmbits:

  • Rudolf Ortega (El País, 22.03.2022): «Pluja de milions per al castellà»
    • «Potser algun dia assolirem el reconeixement a Europa, però mentrestant Europa estarà finançant a doll el corró del monolingüisme.»
  • Sebastià Alzamora (Ara, 10.04.2022): «Llengües i milions»
    • «Dels 1.100 milions amb què compta aquest perte lingüístic, en fi, se’n destinen 30 (trenta) a “projectes en llengües cooficials”. És a dir, 30 milions sobre 1.100, i encara a repartir entre el català, el gallec i l’euskera.»
  • dlv (Diari La Veu, 18.11.2022): «La llengua, la gran perjudicada dels pressupostos municipals de València»
    • «El de València, amb quasi 800.000 habitants, dedicarà 0,08 euros per veí per al foment del valencià. Almassora, a la Plana Alta, amb 26.000 habitants, en dedicarà 2,28 tot i que compta amb un pressupost total de 61.540 euros en aquesta partida.»
  • Laura Serra (Ara, 03.01.2023): «Espanya també fa política lingüística»
    • «Fins i tot un idioma que té 585 milions de parlants al món fa política lingüística, encara que no ho sembli, perquè no en diuen així. »

Les quantitats pressupostades no són les invertides, i les invertides no solen tindre un efecte real proporcional a la inversió, però eixe quantitats són un primer indicador i un factor rellevant per a analitzar i valorar els èxits i deficiències de les polítiques lingüístiques, de les normes que es promulguen i de les possibilitats i opcions per a aconseguir que les actuacions tinguen incidència i efectes en la societat.

Les interpretacions de l’enquesta

L’enquesta sobre coneiximent i ús social del valencià de l’any 2021 publicada per la Generalitat valenciana ha mogut un poc de pols i remolí entre els actors socials implicats en la gestió lingüística, on trobem interpretacions interessants i interessades:

  • Diari La Veu (07.12.2022): «L’ús del valencià disminueix a casa o amb amics, segons una enquesta de la Direcció General de Política Lingüística»
  • El Periòdic.com (07.12.2022): «Augmenta de manera generalitzada la competència lingüística en valencià»
  • Intersindical Valenciana (09.112.2022): «Intersindical Valenciana denuncia la inacció del govern davant la devallada de l’ús social del valencià»
  • Diari La Veu (09.12.2022): «Intersindical denuncia la inacció de la Generalitat davant la baixada d’ús social del valencià»
  • Diari La Veu (09.12.2022): «Crítiques [de Gerard Furest] a l’enquesta de la Direcció General de Política Lingüística sobre el coneixement i l’ús del valencià»
  • Ricard Chulià (Diari La Veu, 10.12.2022): «Per la conflictivització del valencià»
  • Diari de la Llengua (20.12.2022): «Demanen retirar l’homologació dels títols de valencià del batxillerat»

Convindria que hi haguera sociolingüistes de guàrdia al País Valencià analitzant les dades i proposant mesures per a millorar la política i la gestió lingüístiques que s’apliquen per a millorar l’ús del valencià-català. Seria interessant que intentaren corregir-les quan s’apliquen per a empitjorar les possibilitats d’ús del valencià, situació habitual que fa que es continuen mantenint actituds anormalment» prepotents d’imposició del castellà-espanyol.

Llistes de música en valencià-català

Llistes de música en valencià
Llistes de música elaborades pel Gabinet de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de València.

El Gabinet de Normalització Lingüística (gnl) de l’Ajuntament de València ha recopilat i penjat en la xarxa unes quantes llistes de reproducció de música classificades per gèneres (i subgèneres) musicals o per altres temàtiques relacionades amb possibles necessitats o interessos dels oients, com ara «Música per a cuinar», «Relax i calma» o «Cançons per al 8M».

El periòdic en línia Nosaltres La Veu (11.088.2021) informa sobre la quantitat de llistes, de seguidors, etc., dades que es poden comprovar en l’Spotify mateix mentres escolteu la música que més vos interesse en cada moment, i on podeu trobar llistes semblants elaborades per altres usuaris del servei, com ara:

  • «Èxits en català»
  • «Música en valencià»
  • «Música valenciana»
  • «Música en català-valencià-balear»
  • «Valencià»

Optimisme i pessimisme en sociolingüística

Els problemes existencials del valencià-català derivats de la discriminació lingüística contra els ciutadans que continua aplicant l’estat espanyol per a imposar l’ús del castellà-espanyol en tots els àmbits on té capacitat de regulació (normes legals) o influència política (per exemple, impedint que les altres llengües oficials de l’estat siguen oficials o d’ús a la Unió Europea), estan donant un poc de joc en els mitjans.

Eixe joc s’ha concretat en uns debats escrits que poden ser instructius per a decidir com actuar o quines alternatives hi ha disponibles. Un petit recull d’articles i llibres sobre la qüestió:

  • Abelard Saragossà Alba (2020): Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua
  • Carme Junyent i Bel Zaballa Madrid (2020): El futur del català depèn de tu
  • Carme Junyent (Núvol, 29.11.2020): «El multilingüisme: el futur del català?»
  • Albert Pla Nualart (Ara.cat, 19.12.2020): «El futur del català no depèn de tu (1)»
  • Albert Pla Nualart (Ara.cat, 26.12.2020): «El futur del català no depèn de tu (i 2)»
  • Enric Gomà (2021): El català tranquil. Un manifest
  • Jaume Moreno (Núvol, 10.03.2021): «Llengua, poder i revelació»
  • Matthew Tree (El Punt Avui, 14.03.2021): «Parlar per parlar»
  • Carles López Cerezuela (19.03.2021): «El valencià davant el repte digital: marqueting lingüístic»
  • Enric Gomà (Núvol, 26.03.2021): «El desànim»
  • David Ginebra (Núvol, 31.03.2021): «La selva poliglota»
  • Albert Pla Nualart (Núvol, 01.04.2021): «La sociolingüística no és un estat d’ànim»
  • Grup Koiné (El Punt Avui, 05.04.2021 ): «Cinc anys del manifest de koiné»

Per a posar en context estes opinions i reflexions, algunes seccions de diversos mitjans ajuden a aportar informació concreta relacionada amb fets concrets o amb iniciatives polítiques i socials:

  • Nosaltres La Veu, secció «llengua»
  • Ara.cat, secció «llengua»
  • Plataforma per la Llengua, secció «notícies»
  • Elnacional.cat, secció «cultura»

Al remat, esperem que el camp de la sociolingüística facilite instruments que atenuen la sensació que es tracta de vore com és millor que deixe d’usar-se la llengua: ¿amb optimisme o amb pessimisme?

L’ONU es preocupa pels drets dels valencianoparlants

A pesar dels avanços puntuals en algun àmbit, com ara la recuperació dels mitjans audiovisuals públics en valencià al país Valencià, la gestió lingüística estatal no ha evolucionat en un sentit d’obertura, ampliació i democratització, fet que manté l’ús de les llengües (que no siguen el castellà) i el respecte dels drets dels seus parlants en un estat permanent de precarietat, beŀligerància o inclús de prohibició de fet, de manera molt acusada en els àmbits de competències estatals.

La situació de discriminació lingüística que patim els valencianoparlants d’arreu del domini lingüístic és una preocupació permanent per a les persones afectades directament en els seus drets, però també les institucions europees han exposat la seua preocupació per les deficiències de la gestió lingüística estatal i autonòmica, tal com vam comentar en apunts anteriors, com ara «El supremacisme lingüístic espanyol» (14.02.2020) i «L’estat espanyol i les (seues) llengües europees» (12.12.2020).

També l’ONU ha hagut de reiterar eixes mancances —davant l’oposició retòrica de l’estat espanyol—, tal com podem llegir Nosaltres La Veu (14.07.2020):

El relator especial de l’ONU per a les Minories Nacionals demana que l’Estat espanyol respecte els drets lingüístics dels parlants de català

Podeu trobar més dades sobre la qüestió en l’informe del relator especial sobre qüestions de minories de l’ONU i en un informe elaborat per la Plataforma per la llengua:

  • ONU (09.03.2020): «Informe del relator especial sobre qüestons de minories de l’ONU»
  • Plataforma per la Llengua (consulta: 20.07.2020): «La situació de la minoriacatalana a Espanya segons l’ONU»

Censura lingüística institucional a l’estat espanyol

Encara no hem de acabat de combatre la pandèmia sanitària del còvid i ja tornem a patir l’epidèmia ideològica que envisca els tribunals espanyols. Segons els titulars:

  • Ara.cat, 18.07.2018: «Anul·lada part de la norma que prioritza l’ús del valencià perquè “només és obligatori saber castellà”»
  • Ara.cat, 16.06.2020: «El Consell recorrerà la sentència que obliga els governs català i valencià a comunicar-se en castellà»
  • El Temps, 16.06.2020: «L’enfangada lingüística del Tribunal Suprem»
  • Eldiario.es, 15.06.2020: «El Supremo confirma la obligación de la Generalitat Valenciana de dirigirse a los gobiernos catalán y balear en castellano»
  • dBalears, 14.06.2020: «El Tribunal Suprem espanyol sentencia que les Balears, Catalunya i el País Valencià s’han de comunicar en castellà»

Segurament per provar si actua com a mesura profilàctica o antivírica, l’Institut d’Estudis Catalans ha emés ràpidament una declaració:

«Declaració de l’Institut d’Estudis Catalans arran de la Sentència del Tribunal Suprem 634/2020, sobre els usos institucionals i administratius de les llengües oficials»

Podem destacar un aspecte de la declaració que incidix en una mancança dels poders públics espanyols (especialment en el cas del poder judicial) pel que fa a l’aplicació constitucional:

… la Carta de les Llengües Regionals i Minoritàries, l’article 7.1.b de la qual estableix, com a criteri de les polítiques lingüístiques, «el respecte a l’àrea geogràfica de cada llengua regional o minoritària, de manera que assegurin que les divisions administratives ja existents o noves no constitueixen cap obstacle a la promoció d’aquesta llengua regional o minoritària».

És possible que la cúpula judicial practique una ideologia predemocràtica en este àmbit, però l’estat espanyol hauria d’esmenar eixes deficiències i hauria de posar els mitjans per a complir amb eficàcia i rigor l’article 10.2 de la Constitució espanyola, pel qual s’obliga a complir els acords internacionals ratificats per Espanya.

Píndoles en castellà contra la covid-19

Arran de la pandèmia de la covid-19 tornem a observar mostres de mala gestió lingüística en la Generalitat valenciana. En les píndoles formatives de l’IVAP hi ha penjat en només castellà des de fa setmanes un document de l’Invassat sobre mesures preventives davant l’exposició al coronavirus. Hem reclamat dos vegades ja la versió en valencià, però ni hem rebut resposta ni l’han penjada.

El mateix 6 d’abril en què ho vam reclamar per primera vegada en el web de l’IVAP, la Plataforma per la Llengua (06.04.2020) publicava una denúncia relacionada amb la mateixa qüestió en l’àmbit de l’administració espanyola:

La Plataforma per la Llengua demana l’ús del valencià en la informació institucional sobre la COVID-19

L’ONG del valencià recorda que el Consell d’Europa critica que alguns estats —com fa Espanya— «no comparteixen la informació, instruccions, directrius o recomanacions en altres llengües que no siguin la llengua oficial del país».

Ha passa quasi un mes, la gestió maldestra de l’ús de les llengües oficials en l’administració valenciana (i l’espanyola) fa que continue la desigualtat sistemàtica: primer es publica en castellà; més avant, ja vorem (si hi ha reclamacions, si algú s’enrecorda…) si arriba mai la versió en valencià.

El supremacisme lingüístic espanyol

En el setmanari El Temps (01.02.2020; consulta: 14.02.2020) podem llegir un article de Vicent Climent-Ferrando, «Radiografia d’una llengua des d’Europa» que alerta sobre les rutines i inèrcies ideològiques que podem provocar una efectes contraris dels que pretenien. Entre altres coses:

El toc d’alerta més preocupant dels informes, però, anava adreçat no a l’Estat espanyol sinó al Govern del Botànic, concretament al nou Decret de Plurilingüisme. Mentre que el Comitè de Ministres – l’òrgan polític del Consell d’Europa–  emprava un llenguatge més diplomàtic i recomanava al Govern valencià “eliminar les limitacions a l’ensenyament en valencià/català”, el Comitè d’Experts –òrgan avaluador de solvència acadèmica independent– era més contundent en la seva radiografia lingüística al País Valencià: “[el Decret de Plurilingüisme] no compleix amb l’instrument de ratificació [de la CELRoM]” i donava un suspens categòric al Govern valencià, una mena de default tècnic a una de les mesures estrella en matèria educativa del Botànic.

Per sort, a més de l’anàlisi crítica, l’article fa propostes:

Són quatre els principis que una política lingüística efectiva ha d’adoptar:

  1. Les polítiques de multilingüisme són imprescindibles en les societats actuals i els beneficis que reporten superen els costos. S’ha de concebre la política lingüística d’una manera completament transversal, amb implicació directa en la cohesió social, la cultura, l’economia i els drets. En aquest sentit, el Decret de Plurilingüisme adopta aquesta visió holística, tot i que possiblement de manera teòrica.
  2. Qualsevol govern que vulgui donar resposta a les necessitats lingüístiques actuals de la ciutadania ha de considerar conjuntament la mobilitat i la inclusió en les seves polítiques lingüístiques. La promoció de la mobilitat ha d’anar acompanyada de mesures que afavoreixin la promoció de la llengua pròpia. Atesa la situació d’alta vulnerabilitat del valencià, el responsables polítics hauran d’estar-hi molt atents a que una mesura com el Decret de Plurilingüisme no tingui com a efecte col·lateral el retrocés del coneixement del valencià en l’àmbit educatiu.
  3. El disseny de polítiques que combinin la mobilitat i la inclusió és complex, però necessari i possible. La qüestió és seleccionar les mesures que representen en cada cas el millor equilibri en la tensió entre inclusió i mobilitat. El Decret de Plurilingüisme té el perill —potencial de moment— de no aconseguir ni un major coneixement d’anglès ni una millora en les dades de coneixement de la llengua pròpia. Caldrà reforçar els mecanismes d’avaluació constants i reaccionar-hi a temps.
  4. La garantia de la cohesió social prové precisament de la combinació equilibrada de la mobilitat i la inclusió. Qualsevol política lingüística és una política social. La implantació d’un projecte educatiu ambiciós i avançat depèn en bona part del disseny d’unes polítiques multilingües valentes i de llums llargues.

Al final, l’autor es preocupa per «si tornem a perdre un llençol a cada bugada lingüística». Crec que els polítics i els sociolingüístics haurien de canviar la metàfora, perquè a les bugaderies no han perdut mai tants llançols. (Vegeu la secció de greuges.)