Seminari sobre el model lingüístic de la CVMC

El Gabinet d’Assessorament Lingüístic als Mitjans de Comunicació ha penjat en la xarxa el seminari impartit per Adrià Castells Ferrando sobre «Configuració del model lingüístic de la CVMC». La iniciativa del seminari es fonamenta amb la idea següent:

La consolidació d’un model lingüístic és necessària per establir un consens pel que fa a les directrius lingüístiques que han de seguir els comunicadors. La problemàtica (estretament lligada al dialecte propi) a l’hora de prendre decisions pel que fa a la tria d’un model lingüístic no és exclusiva de les Illes Balears, sinó compartida entre tots els territoris de parla catalana. Conèixer les resolucions lingüístiques a les quals han arribat altres territoris, en aquest cas la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, al País Valencià, ens permetrà arribar a solucions paral·leles pel que fa a les nostres tries lingüístiques.

Al llarg de l’hora que dura el vídeo, Adrià Castells exposa una panoràmica sobre la gestió del material lingüístic del mitjà públic valencià, a partir del llibre d’estil de la corporació —que no han elaborat els lingüistes de l’ens—, tenint en compte les referències de l’Observatori de la Qualitat Lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans i les obres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i aportant la seua visió de l’activitat professional dels tècnics lingüístics en el medi audiovisual valencià, on destaca la idea i la necessitat que els mateixos departaments lingüístics dels mitjans haurien de fer recerca i reflexió sobre els models de llengua que vehiculen.

A continuació transcrivim algunes de les reflexions exposades en el seminari:

Els mitjans de comunicació valencians, pel que fa a lèxic, han deixat de ser una font de creació del novetats lèxiques. Aquest és un punt important, sobretot pel que fa a la programació infantil. Ja no generem paraules noves, o ja no tenim, en este cas, la potestat de generar estes paraules noves, perquè tot està acaparat, en este cas, pels continguts dels canals temàtics en castellà i en anglés. Els programes infantils, que haurien de ser la porta d’entrada de les expressions lèxiques recuperades, aquells que van més enllà del model de llengua escolar, doncs, ja no creen, ja no està creant llengua a partir de la programació infantil, perquè els préstecs, els neologismes, doncs, ja ens arriben i es creen en altres llengües. Això no passava abans. […]

En una consulta que vaig fer, recorde ara mateix, a un grup d’assessors lingüístics (traductors, ajustadors, subtituladors…), de lingüistes externs, que treballen en les productores externes, vaig poder comprovar que el terreny més procel·lós, el terreny que més inseguretats causava, sobre el qual els professionals se sentien més insegurs, és el de la llengua més popular i el de la llengua col·loquial, i és el del lèxic col·loquial i és el de les estructures, podem dir, més genuïnes. […] Les respostes van permetre aventurar una primera conclusió, i és que la llengua viva, les formes col·loquials que sentim cada dia els parlants habituals de la llengua, i en les mateixes situacions de comunicació que els formats audiovisuals busquen reproduir (a la ficció, a l’entreteniment…) no forma part de les grans obres lexicogràfiques ni de cap compendi alternatiu i paral·lel que reculla solucions menys formals o que aporten naturalitat i autenticitat, però que siguen consensuades, que siguen correctes, que siguen acceptades socialment. I entre els assessors lingüístics el que funciona finalment és el «diccionarisme», que és inclement. […]

La recuperació de les formes d’expressió tradicionals, altrament, necessària, doncs, té també una conseqüència no desitjada si no es fa de manera estratègica i amb uns objectius clars. La projecció en els continguts d’una visió antropològica com a base de la recuperació d’un context social portador d’uns valors neorurals és altament alienadora. El problema no és el discurs de la tradició, és més aïna la transversalitat de l’essencialisme com a aparador únic de la manifestació cultural pròpia, i això es recull a través de les tries lingüístiques. El resultat pot esdevenir, com he dit adés, pervers. El tradicionalisme, amb la bona intenció de recuperar formes idealitzades del passat, acaba desplaçant els parlants actuals no només de l’ús de la llengua, sinó també de les representacions culturals i simbòliques que vehicula, perquè demana un grau elevat de pertinença i d’integració que va més enllà de les funcions comunicatives de la llengua. Hem de recordar que la funció bàsica d’una llengua no és la simbòlica, i la funció bàsica de la llengua en els mitjans de comunicació no és la simbòlica, sinó la funcional, l’operativa. […]

Si el que volem és incorporar els parlants a l’ús habitual de la llengua, i en totes les circumstàncies de comunicació, per una banda haurem de ser més flexibles i acceptar algunes modificacions en el tractament del codi, però no només en el tractament del codi, sinó també en el codi de les representacions simbòliques dels discursos mediàtics que es vehiculen en valencià, com ara la relació entre l’ús social de la llengua i la paròdia constant, l’humor barroer, en què hem construït molts continguts. Eixa relació directa, eixa connexió conscient entre la llengua i els discursos més essencialistes, més humorístics, més folkloritzants tenen efectes també sobre el model lingüístic que nosaltres hem triat. L’objectiu bàsic seria que el model de llengua consensuat no afectara els continguts mediàtics. […] Però igualment és fer veure que els continguts que s’expressen en valencià no han d’afectar el prestigi públic de la llengua. […]

Novetats ortogràfiques desreguladores

S’ha produït la implantació d’uns canvis ortogràfics que havia decidit l’Institut d’Estudis Catalans (iec) fa quatre anys i que ha tornat a revisar enguany. Podem vore’ls ací:

No pareix que, en general, tinguen la cosa més clara que en 1996 (veg. «guionet»), però van fent canvis, a vore si l’encerten a causa de l’atzar o del cansament. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) sembla que no ha tingut més remei que seguir la inèrcia i ha publicat (08.07.2021) l’Acord 22/2021, on validen eixos canvis i, de passada, els expliquen de manera diferent, fet que inclou variacions curioses —que fan dubtar— respecte del que diu l’iec.

El misteri de la lexicalització
En la decisió de l’institut podem detectar una certa voluntat permanent d’esoterisme en este camp de la mecànica de la llengua (4.3.1.2):

S’escriu amb guionet els conjunts formats per un nom, un pronom o un adjectiu precedits de l’adverbi no quan han assolit un alt grau de lexicalització […] També hi ha expressions que es troben en procés de lexicalització i d’adquirir un valor conceptual, però mentre aquest procés no s’ha completat s’escriuen sense guionet.

De moment no han explicat en la nova ortografia (ni en la gramàtica) què és la lexicalització, com es pot reconéixer i quina utilitat té per a l’ortografia. Esperem que algun dia resoldran que no hi ha cap necessitat de distingir entre la «no-ingerència» i la «no existència».

A més, tampoc apliquen gens sistemàticament eixe fenomen de la lexicalització, ja que hem vist que fa aparéixer un guionet en alguns casos, però fa desaparéixer els guionets quan arribem a l’apartat de l’ús dels prefixos (4.1.3.3.b): anti cascos blaus, ex vice primer ministre.

L’accent diacrític passa a la clandestinitat discrecional
D’altra banda, ara també els diacrítics han passat a formar part dels encanteris injustificats o de la decoració personal de l’escriptura de cada u. Tant l’iec com l’avl fan unes prescripcions divergents que no pareix que puguen explicar a partir de les seues pròpies obres normatives:

(oiec, 3.1.3) Finalment, s’admet l’ús discrecional de l’accent diacrític en mots homògrafs no recollits en el quadre 32, només, però, en el cas d’usos marcadament particularitzats, com ara en transcripcions d’usos metalingüístics, de textos medievals, dialectals, etc. Aquest ús discrecional s’amplia a casos com ara expressions puntuals o enunciats aïllats (tals com titulars, etiquetes, etc.), en què és possible més d’una interpretació del mot homògraf i es pot produir, doncs, una ambigüitat no desitjada que no resol el context comunicatiu.

(avl, A 22/2021, 3.2) Tot i que l’accentuació diacrítica ha quedat reduïda a uns pocs casos, de manera discrecional es podrà mantindre l’accent diacrític quan el mot que ha perdut l’accent puga crear malentesos en contextos aïllats.

Fins a la decisió del 2017, les paraules amb accent diacrític formaven una llista (quasi) tancada de 28 o 30 casos (veg. fdt) descrits, on s’explicava a quina categoria pertanyia cada paraula que duia o no duia l’accent (bóta [nom] / bota [forma verbal], vénen [del verb vindre] / venen [del verb vendre]…). Les obres acadèmiques han eliminat eixa llista i, a més, divergixen en la regla que s’ha d’utilitzar d’ara en avant. L’institut parla de tots els «mots homògrafs» mentre que l’acadèmia fa una referència críptica: «el mot que ha perdut l’accent»… ¿Si no en porta, com és que l’ha pogut perdre? ¿On està la llista de paraules que poden perdre l’accent? ¿Quins són eixos homògrafs?

La presidenta de la Secció Filològica de l’iec diu que proposava «regles clares i senzilles, sempre que sigui factible». A la vista de la poca claror, podem citar les paraules d’Abelard Saragossà («Anàlisi del marc de la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans»):

Cabré (2017) acaba amb una aposició misteriosa («sempre que sigui factible»). Per a explicar una dada empírica, un docent pot necessitar deu conceptes, de manera que l’explicació conjunta no serà «senzilla». Però l’explicació de cada concepte hauria de ser sempre «clara», i una cosa que trobem «clara» pensem que és «senzilla». […] La claror que demana Cabré (2017) encamina cap a la simplificació, la qual és un efecte de la «sistematització».

Lamentablement, els continguts de l’obra no s’han ajustat massa als propòsits de la introducció.

«Clar i valencià» en la televisió

L’associació Taula de Filologia Valenciana ha començat una col·laboració amb el canal televisiu La 8 Mediterráneo. La iniciativa consistix a emetre una secció informativa denominada «Clar i valencià» dins dels informatius de la cadena.

L’emissió vol ser un petit espai de difusió de les característiques generals i de les possibilitats d’ús de la llengua general. La idea de fons de l’espai és que convé aprendre a apreciar les variants i els registres fonamentats en el valencià general. Tal com exposava Abelard Saragossà en el primer episodi i expliquen en el web de tvf, es tracta de «mostrar la qualitat del valencià viu i les seues estructures definitòries».

A continuació, enllaços als episodis esmesos fins ara, amb una descripció sintètica del tema tractat:

  • Episodi 1. Abelard Saragossà. Qualitats positives del valencià general.
  • Episodi 2. Abelard Saragossà. Model valencià digne i natural, identificador i assimilable.
  • Episodi 3. Abelard Saragossà. Model lingüístic que incremente la cohesió de la societat.
  • Episodi 4. Leo Giménez. Acosta i apropar.
  • Episodi 5. Lluís Mesa. Palometa i papallona.

 

La llengua parlamentària en valencià

Un dels àmbits on l’ús de la llengua alterna tots els registres possibles, és en el llenguatge que es fa servir en les intervencions parlamentàries. A més d’eixa derivada inevitable en de la llengua, els registres i els llenguatges d’especialitat en l’expressió del discurs polític, hi ha peculiaritats de l’activitat jurídica i parlamentària que Roser Serra i Margarida Sanjaume estan treballant per a un pròxim diccionari de l’activitat parlamentària. Segons informa el bloc de la Revista de Llengua i Dret (19.12.2019):

El passat 8 de novembre es va signar al Parlament un conveni per elaborar un diccionari terminològic de l’activitat parlamentària. Hi treballaran experts de les institucions signatàries, Govern i Parlament, assessorats pel Consorci Termcat, i en resultarà una obra de consulta dels quatre-cents termes més freqüents de l’àmbit parlamentari, amb les formes equivalents en aranès, castellà, francès i anglès. Es presentarà el 2020 com a eina per potenciar l’ús correcte del llenguatge especialitzat de l’entorn parlamentari.

[…]

L’objectiu d’aquest diccionari, que s’editarà en paper i en línia, és el de contribuir a divulgar el treball parlamentari, d’una banda, i afavorir l’ús correcte del llenguatge especialitzat de l’entorn parlamentari, de l’altra. És a dir que ha de servir per resoldre els dubtes del públic en general i perquè els agents que intervenen en aquesta activitat parlamentària tinguin un coneixement més precís dels termes que utilitzen. Per tant, el diccionari s’adreçarà a un públic expert, com els professionals de l’àmbit parlamentari o del món acadèmic, i també al gran públic per acostar el Parlament a tots els ciutadans.

Les Corts Valencianes, que podríem dir que són, seguint les autores del diccionari, «el quilòmetre zero de la paraula», acaben de crear un departament lingüístic dins del Servei de Publicacions i Assessorament Lingüístic arran d’una reorganització que augura canviar-ho tot per a que res no canvie (veg. Acord de la Mesa de les Corts Valencianes número 275/X, de 29 d’octubre; BOCV 40, 20.11.2019).

A pesar del rumb atzarós que seguix la institució parlamentària valenciana, moguda per la inèrcia i la improvisació (amb més farramalla i paternalisme que projecte raonat), esperem que la institució trobe moments i predisposició orgànica per a revisar, consolidar i posar en pràctica els coneiximents acumulats durant estos primers anys d’experiència democràtica.

Són uns quants anys ja, però també un bon cabal de coneiximents en perill de malvar-se pels atzars de la desídia política en l’àmbit del primer poder democràtic, el legislatiu.

Proposta lèxica de l’IEC per a l’ús general

Al cap d’unes dècades, després de les propostes 1 (fonètica, 1999; [PDF]) i 2 (morfologia, 1999; [PDF]), arriba el document «Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic» de l’Institut d’Estudis Catalans, amb web propi i en format PDF:

En el moment que escrivim este apunt, el cercador del web de la proposta no funciona, però els documents en PDF són accessibles i és poden descarregar.

El manual esdevé digital

Un clàssic de referència en català, el Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos de Josep M. Mestres, Joan Costa, Mireia Oliva i Ricard Fité, apareix ara, gràcies al suport de l’Institut d’Estudis Catalans, com a obra en línia; a més, es tracta d’una versió corregida, ampliada i en actualització permanent, segons expressen els autors en el pròleg:

No ens hem volgut limitar a reproduir en línia la quarta edició, que ja té deu anys, sinó que, en la mesura que ens hi vegem amb cor els autors, hi volem afegir continguts actualitzats i continguts nous perquè el manual d’estil pugui continuar essent l’obra de referència que ha estat fins ara.

Mestil
La portada de l’edició digital conserva la imatge de la coberta del llibre en paper.

Per tant, d’ara en avant, el web de l’obra, a més —tot i el fons blanc de la pantalla que, a la llarga, tant mos fa plorar— segur que es convertirà en un recurs igualment indispensable per als tècnics lingüístics.

L’AVL fa modificacions ortogràfiques

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha anunciat a través d’una nota de premsa que ha adoptat algunes decisions sobre canvis en l’ortografia (veg. Acord 31/2018):

  1. Reducció de les paraules que duen accent diacrític. Ara la llista és de 15 casos accentuats (més 5 plurals):
    bé (béns), déu (déus), és, mà, més, món, pèl (pèls), què, sé, sí (sís), sòl (sòls), són, té, ús i vós.
    1.1. Les paraules compostes amb alguna de les anteriors suprimixen l’accent diacrític. Exemples: adeu, adeu-siau, marededeu, pregadeu, redeu, semideu; almon, rodamon; a contrapel, a l’empel, repel; entresol, subsol, vertisol.
    1.2. Però mantenen l’accent si les paraules de la llista formen compostos que duen guionet. Com ara: déu-vos-guard , mà-llarg, més-dient, pèl-llarg, pèl-ras, pèl-roig.
  2. Eliminació de la dièresi dels derivats cultes acabats en -al. Com a exemple han esmentat: laical, helicoidal, ovoidal.
  3. Eliminació del guionet en alguns compostos. Com a exemples han esmentat: correcuita, cuitacorrents, matadegolla.
  4. Ús del guionet davant d’un prefix que precedix una locució, un sintagma lexicalitzat (¿han definit enlloc què és això?) o una paraula que ja portava guionet. Han posat els exemples següents: pro-drets humans, ex-director general, anti-nord-americà.
  5. Ús del guionet en «casos de confusió». L’exemple que han utilitzat és: ex-pres.
  6. Duplicació de la lletra r (rr) entre vocals quan precedix un prefix o un radical culte. Han posat els exemples següents: arrítmia, corresponsable, erradicar o cefalorraquidi.

Durant un període de tres anys seran vigents el criteri vigent fins ara com el nou. Cal dir que els canvis seguixen la proposta de l’Institut d’Estudis Catalans (vegeu la fitxa accentuació). A més, els canvis ja s’han aplicat en el diccionari de l’acadèmia (tot i que hui encara apareix l’accent en vénda).

Criteris sobre majúscules i minúscules

La Generalitat de Catalunya ha publicat una nova edició, la quarta, dels criteris sobre l’ús de les majúscules i minúscules. Segons indiquen en el web (consulta: 09.02.2017):

Aquesta nova edició respon a la necessitat d’actualitzar la proposta inicial i de donar resposta als casos conflictius que han anat sorgint els darrers anys, cosa que ha comportat la incorporació de nous apartats i nous exemples que l’amplien i l’enriqueixen.

Podeu trobar el document ací: [pdf].

Documentació administrativa

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ens envia la informació següent:

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua acaba de publicar un Manual de documentació administrativa que, a més de diversos models de documents administratius d’ús freqüent, incorpora moltes altres referències lingüístiques complementàries (com ara l’ús de les majúscules, les abreviacions, els signes de puntuació, els tipus de lletra, els criteris de traducció, etc.). Esperant que siga del seu interés, si vol pot descarregar-se’l fent clic ací.

Atentament,

Ascensió Figueres Górriz
Presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua