La sort dels xurros

El company Josep Saborit Vilar ha estudiat el terme xurro xurra. Aprofitant l’aparició del Diccionari normatiu valencià dnv de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua —que tindrem temps de debatre si ha estat un xurro o no— i una carta de Carme Godino en el diari La Veu del País Valencià, Saborit aporta la seua recerca i fa una proposta d’etimologia del terme, proposta que obligaria a incorporar entrades diferents en el dnv (tal com fa el drae amb churro churra) per als dos mots resultants d’evolucions separades que han confluït en dos homònims.

L’entrada del dnv és esta:

xurro -a [ʧúro]

1. m. GASTR. Peça de pasta de bunyol de forma allargada i estriada.

2. m. [coŀloq.] LING. Parla de base aragonesa de la zona interior de la Comunitat Valenciana, que inclou molts vocables valencians.

3. adj. [coŀloq.] Propi de la zona interior de la Comunitat Valenciana de parla castellana.

4. m. i f. [coŀloq.] Habitant d’esta zona.

5. m. i f. [coŀloq.] Persona tossuda.

6. m. [coŀloq.] Xamba, sort.

7. m. JOCS Joc popular infantil, d’agilitat i de resistència, jugat entre dos bàndols, generalment de tres a sis components, en què els jugadors d’un dels equips s’aponen i els de l’altre equip els salten i es van posant damunt.

I l’article de Josep Saborit fa la proposta següent:

Xurros: els valencians del riu blanc

Josep Saborit Vilar

En el meu parlar heretat, el de la Plana Baixa, diem xurros als habitants de llengua castellanoaragonesa de les valls altes del Millars i Palància. Sempre ho havem dit d’eixa manera, com diem castellans als que parlen castellà o gallecs als que parlen gallec; la cosa és així de natural, sense intenció pejorativa. És normal que identifiquem l’origen d’una persona amb la seua llengua, per això els xurros no poden ser qualificats com a castellans, perquè històricament no parlaven castellà.

Modernament, però, xurro ha adoptat un contingut semàntic negatiu per a molts valencians, especialment per als propis xurros, qui consideren que eixe qualificatiu els denigra. En este article volem demostrar que xurro no ha tingut històricament cap significat denigrant, ni pot ofendre ningú; ans el contrari, és un gentilici digne i tradicional d’una part del poble valencià.

Durant el segle XX es popularitzaren diverses teories carregades de connotacions negatives per a explicar l’etimologia de xurro. La més coneguda és la que assegura que el mot és una forma defectuosa de pronunciar l’antic jurament de les Corts: “jo jure”, que hauria esdevingut “jo xuro” en boca dels valencians de l’interior. Hipòtesi poc satisfactòria, entre altres coses, perquè no explica el pas de “xuro” a “xurro”.

Una altra explicació més científica, almenys per l’autoritat dels autors, és la del Diccionari català-valencia-balear (DCVB), on diu que xurro és el castellà churro, que en eixa llengua significa grosser, cosa mal feta. Esta etimologia no ens pareix rigorosa, puix xurro no és una paraula arribada del castellà com veurem seguidament:

Pot afirmar-se amb seguretat que l’ètim xurro no prové del llatí. Una pista suggerent, que pot aclarir-ne l’origen etimològic, és el nom del principal riu de la regió xurra: Guadalaviar a la part aragonesa i Túria a la valenciana. “Guadalaviar”, wadi al biad, vol dir en àrab “riu blanc”. Si fem una mirada al basc o euskera (parent modern de l’ibèric com ho demostra l’estudi toponímic de l’orient peninsular) trobem les variants tzuria o zuria i txuri per a referir-se color blanc, per la qual cosa, des del punt de vista semàntic, Guadalaviar i Túria tenen un lligam evident que difícilment pot ser fruit de la casualitat. La variant de tzuria o zuria > txuri, hauria desenvolupat el gentilici primitiu dels habitants d’esta regió: txuri > xurro. Per a demostrar que xurro té un origen lligat al topònim Túria, considerarem l’abast geogràfic del mot:

Al País Valencià els xurros són els habitants de la vall del Túria: Racó d’Ademús i els Serrans; per extensió també són xurros els rodalia nord, l’Alt Millars i l’Alt Palància, i també del sud, els de la Foia de Bunyol. Més avall del Xúquer ja no parlen de xurros sinó de castellans per a referir-se als valencians de Vall de Cofrents i la Canal de Navarrés i, generalment, el mot xurro no pertany a la tradició lèxica d’estes comarques.

L’origen del mot xurro és, doncs, primerament geogràfic i posteriorment lingüístic, referit a la llengua dels xurros. Modernament ser o parlar xurro ha adoptat una sèrie de significats negatius que analitzarem seguidament:

Els xurros habiten les comarques on prèviament vivien els sarraïns expulsats al segle XVII. Quan el poble sarraí és expulsat, les seues terres foren repoblades per una majoria d’aragonesos (especialment de les viles veïnes de Terol). En eixe temps, els repobladors de l’Aragó parlaven aragonés, un llenguatge amb trets coincidents amb el valencià i el castellà, per ser, lògicament, una llengua veïna i germana d’estes dos. És este el motiu pel qual els valencianoparlants tenen la impressió que el xurro és una mescla de castellà i valencià, si bé el seu origen primitiu n’és independent.

Com s’ha esdevingut amb la resta de modalitats lingüístiques de base aragonesa, la visió negativa del propi parlar ha potenciat l’aigualiment del parlar xurro dins el castellà, llengua que generalment s’ha adoptat com a referent lingüístic culte en esta zona. Com ha passat amb l’antic aragonés, l’absorció del xurro pel castellà no ha estat només un procés lingüístic sinó que també ha tingut efectes sobre la pròpia identitat: parlar xurro és parlar malament, consegüentment no sols es rebutja eixa forma de parlar, també la identitat tradicional dels seus habitants, inclòs, naturalment, el gentilici històric xurro.

Una altra causa del rebuig al terme xurro és l’assimilació dels significats castellans de churro citats adés, concretament el de cosa mal feta (sinònim del castellà chapuza). Realment eixa associació de xurro amb “churro” no deu ser genuïna, ni històricament ni etimològicament. De fet, el DRAE separa dos ètims diferents per a la veu churro: un d’origen onomatopeic referit al bunyol allargat, del qual se’n derivaria el component semàntic negatiu (cosa mal feta), i un altre d’origen preromà que es referix a un tipus d’ovella. És possible que eixe segon significat tinga alguna relació amb xurro (relacionat amb el color blanc de les ovelles), però el primer (un tipus de bunyol), no en té cap. Cal advertir que l’estrenat Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no separa els dos ètims de xurro, com fa el DRAE, i això equipara l’origen de dos mots etimològicament diferents. Esperem que en la revisió del DNV es corregirà eixe error i hi hauran dos entrades diferents per a xurro conforme a la seua etimologia diversa.

Arribats a este punt caldria resoldre la qüestió inicial: ¿el mot xurro és un insult o pot ofendre algú? Com havem vist, l’origen d’este terme no té cap contingut semàntic pejoratiu. Si xurro s’ha esdevingut un mot ofensiu no és per causa de l’ús espontani en l’àmbit valencià, sinó per causes externes: per una banda la visió negativa de les parles aragoneses en general i, per un altra, la superposició del mot castellà churro (amb l’accepació de bunyol > cosa mal feta) damunt el significat tradicional del mot valencià xurro > valencià habitant de la vall alta del Túria, de llengua aragonesa.

¿Quina hauria de ser l’actuació dels valencians respecte a l’ús del mot xurro? Nosaltres creem que no hi ha cap motiu que justifique deixar d’emprar esta paraula en referència als valencians de llengua xurra o castellanoaragonesa; si ho fem és simplement per desconeixement del seu origen i per l’assimilació inconscient del contigut semàntic del castellà churro (cosa mal feta)

Per tot açò que diem, cal reivindicar l’ús tradicional del mot xurro entre els valencians i subratllar l’absència de connotacions pejoratives intrínseques en l’ús històric d’este mot. Més important encara, és molt convenient que els xurros, i la resta dels valencians, sàpien que el seu gentilici popular no es referix a coses mal fetes, ni a cap llengua mal parlada, en tot cas es tracta d’una llengua absorbida pel castellà on perviu encara una base aragonesa important junt a l’adstrat valencià.

El poble del riu blanc sempre s’ha sentit valencià tot i no parlar valencià. Els seus costums són essencialment com els nostres i el seu sentiment mira cap a la mar tot i ser de serra. El seu parlar encara guarda una gran afinitat lèxica i fraseològica amb el valencià, fins al punt que per a moltes d’estes persones parlar valencià resulta un canvi natural i harmoniós des de la seua parla heretada.

Si volem que mai es trenque eixa harmonia amb els valencians de l’interior és menester que la recuperació del nostre poble i la dignificació de la nostra cultura no els oblide ni els deixe de banda. La seua identitat, la dels xurros, viu un moment molt delicat, per això devem contribuir a dignificar el seu origen, la seua identitat peculiar. Devem aprendre sobre ells, lliurar-los, a ells i a nosaltres, de complexos absurds. Si ho fem guanyarem tots els valencians.

Una llei de llengües que atempta contra les llengües

La nova llei de llengües de l’Aragó i els polítics que li han donat suport passaran segurament a la història, però a la de la ignomínia política. Segons podem llegir en Vilaweb (10.05.2013):

Les Corts de l’Aragó consumen l’agressió al català i l’aragonès

[…]

D’una banda, deroga la llei de llengües anterior, que reconeixia el català a la Franja de Ponent, tot i que hi mantenia l’espanyol com a única llengua oficial. D’una altra banda, substitueix els noms del català i l’aragonès per eufemismes: el català passa a dir-se ‘lengua aragonesa propia del área oriental’ (lapao) i l’aragonès, ‘lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica’ (lapapyp). A més a més, els topònims en català deixaran de ser oficials a la Franja.

Per contra, convé escoltar els discursos que mantenen la racionalitat i la dignitat de l’activitat política, a més del mínim respecte polític i humà pels seus conciutadans. És el cas de la intervenció de la representant de la Chunta Aragonesista contra la nova llei de llengües.

No cal dir que les polítiques lingüístiques estatals (del Partit Popular i del Partit Socialista Obrer Espanyol) tenen molt a vore amb eixos desficacis legals i lingüístics (Vilaweb, 06.05.2013):

Vuit països (Alemanya, el Regne Unit, França, Itàlia, els Estats Units, Sèrbia, la República Txeca i Hongria) superen Espanya en nombre d’estudiants de llengua catalana. Espanya ofereix l’ensenyament del català en quatre universitats i té 187 estudiants.