Xirivella: ¿era possible «únicament» en castellà?

Encara hui hem d’homenatjar l’exconseller valencià socialista Ciprià Ciscar —i actual diputat espanyol per València—, perquè la llei que va impulsar, la 4/1983, va «despenalitzar» l’ús del valencià. Encara que, al cap d’un període de 35 anys, en què es suposa que hem anat comprovant fins a on donava això de la despenalització, ja fa anys que hem vist que era un primer pas, però que no podia ser l’únic pas que havia de fer un estat democràtic que pretenguera facilitar els drets lingüístics dels «espanyols», si és que els «espanyols» tenen dret a la diversitat de llengües (de pensaments, d’expressions, d’identificacions, d’identitats…).

Per això, hui mateix també podem llegir el titular següent (Diari La Veu, 04.11.2018):

El sindicat de policies i bombers denuncia l’Ajuntament de Xirivella per retolar «únicament» en valencià

El titular és interessant, perquè el podem llegir en valencià en un mitjà electrònic en valencià. Per contra, el contingut assenyala que l’estat espanyol no està disposat a anar més enllà de la despenalització i no pretén ser un estat per a tots, ja que dicta i aprova normes que faciliten la retolació «únicament» en castellà, tal com diu el Reial decret 6/2015, de 30 d’octubre, de la Llei de trànsit, en l’article 56: «les indicacions escrites dels senyals s’expressaran, almenys, en la llengua oficial de l’Estat». Despenalitza la resta de llengües, sí, però sempre subordinades, secundàries, redundants, en suma, inútils.

Certament, és cosa de la democràcia, de majories i de minories. Hem de pensar sempre si és això el que volem per al nostre poble, per al nostre país. Perquè tot és possible.

L’acreditació idiomàtica en les Corts Valencianes

En les Corts s’ha mogut un poquet la qüestió de les necessitats de capacitació lingüística de les persones que aspiren a ser funcionàries de la institució. Durant massa dècades de desatenció, el valor percentual de la prova de valencià oscil·lava —per als funcionaris amb funcions no lingüístiques—, entre el 0% i el 20% de la fase d’oposició, sense que el suspens tinguera caràcter eliminatori —situació que permetia arribar a ser funcionari amb un zero redó en coneiximents de valencià.

Catalunya, Galícia i acord sindical del 2016

Es suposava que actualment seria possible aplicar un poc més d’exigència en este sentit —tal com es fa en Catalunya, tal com es fa en Galícia amb el gallec— gràcies a la composició política de la Mesa de les Corts d’esta legislatura i, més encara, perquè hi havia un acord sindical del 2016 en eixe sentit.

Proposta «desacreditadora» de la Secretaria General

Tanmateix, la proposta de la Secretaria General de la institució —és a dir, proposta sorgida del lletrat major, funcionari de les Corts en nomenament per lliure designació que dirigix l’administració de la institució, seguint, en teoria, la direcció superior de la presidència i de la mesa del parlament— de valoració del valencià en la fase d’oposició de l’oferta pública que s’estava preparant, empitjorava l’acreditació del coneiximent: oferia una tarifa plana del 8,33% de la nota (5 punts sobre 60) en un examen obligatori —examen establit en l’Estatut del personal de les Corts (EPCV, article 62) del 2010—, però no eliminatori, per a totes les categories laborals i sense indicació del nivell d’exigència.

Reivindicació de l’STAS i contradiccions d’altres sindicats

En les negociacions entre la Secretaria General i la part social, que es duien a terme en una comissió tècnica, l’STAS (Intersindical Valenciana) es va oposar a eixa proposta (i va proposar una alternativa), tant perquè incomplix un deure bàsic de l’administració, dotar-se del personal capacitat per a atendre les seues funcions, com perquè la proposta no arreplega mesures per a fomentar la promoció interna i l’estabilització del personal interí. En canvi, les seccions sindicals d’UGT (vegeu un article de Jordi Sebastià del 2016) i CCOO (vegeu un article de Francesc Esteve del 2009) van acceptar la proposta dels representants de la institució —inclús pretenien rebaixar-la a simple mèrit, però l’EPCV els ho impedia.

Intervenció política

En això que apareix en els diaris («Les Corts, sin requisito», Las Provincias, 18.06.2018) una notícia que destacava un incompliment polític de Compromís en esta qüestió: «cuando ha tenido la posibilidad de reclamarlo, no lo ha hecho». A partir d’ací, el president de les Corts, Enric Morera, decidix intervindre en este punt de les negociacions per a reclamar l’establiment de l’acreditació del valencià per als aspirants a funcionaris de les Corts, és a dir, pretenent corregir la proposta de la Secretaria General de la institució. Llavors es produïxen, és clar, els fenòmens habituals de les polèmiques lingüístiques, amb polítics desinformats, polítics fent càlculs de rèdits electorals amb la manipulació d’este tema i mitjans que fan versions per a tots els gustos (vegeu: El Mundo, Las Provincias, Levante, Vilaweb).

Paràlisi i informe jurídic

El cas és que l’oferta d’ocupació pública de les Corts s’ha paralitzat. Mentrestant, els serveis jurídics de la cambra han fet un informe sobre la qüestió (informe que no hem pogut llegir, però que podem imaginar i que aventurem que estarà escrit només en castellà: en l’última convocatòria per a lletrat de les Corts, any 2016, la nota de l’examen obligatori, però no eliminatori, de valencià va ser de poc més del 6% del total de la fase d’oposició, ¡i no sabem de quin nivell!).

Institucions capacitades en valencià

Per sort, hi ha molts ajuntaments valencians que fa dècades que van establir l’acreditació obligatòria dels coneiximents lingüístics d’acord amb les funcions dels llocs de treball i per diversos mitjans, d’acord amb les pautes establides pels tribunals. Malauradament, la gestió administrativa de la institució parlamentària, seguint la deriva que arrossega des de fa dècades, desatén encara les implicacions del fet que els drets lingüístics dels ciutadans valencians són una obligació administrativa que s’ha de garantir —si més no— per a les dos llengües oficials del País Valencià.

El tema dels drets lingüístics continua sent un caramelet per als tripijocs, l’estafa permanent als ciutadans i la demagògia més malcarada. Les propostes de solució són conegudes i han segut validades pels tribunals. Com sempre, cal un poc de convicció ètica i, sobretot, un pessic de voluntat política.

Dos decrets sobre l’ús del valencià: usos institucionals i denominació dels municipis

Dos novetats legislatives sobre l’ús de la llengua al País Valencià són el decret d’usos institucionals (D 61/2017) i el nou decret sobre els canvis dels noms oficials dels municipis (D 69/2017):

Decret 61/2017, de 12 de maig, del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat

Decret 69/2017, de 2 de juny, del Consell, de regulació dels criteris i procediment per al canvi de denominació dels municipis i altres entitats locals de la Comunitat Valenciana

Són dos disposicions desigualment importants (la segona no és una novetat: actualitza i millora la disposició anterior) i haurem de vore fins a quin punt ajuden a canviar el rumb de més de vint anys fent recular l’ús de la llengua en quasi tots els àmbits. D’entrada, el decret d’usos institucionals, que no entrarà en vigor fins al novembre, ha estat objecte d’un recurs del sindicat CSIF en contra, però també ha rebut el suport decidit de la Intersindical Valenciana, suport complementari als passos avançats anteriorment amb CCOO i UGT.

Pacte sindical per la competència lingüística

Els sindicats ugt-pv, ccoo pv i Intersindical Valenciana ha firmat un pacte sobre la competència lingüística dels treballadors de les administracions públiques:

Acord dels sindicats sobre la competència lingüística del personal empleat públic

UGT-PV, CCOO PV i Intersindical Valenciana signen un pacte que estableix la competència lingüística que ha d’acreditar el personal al servei de les administracions valencianes. L’objectiu és garantir l’atenció en les dues llengües oficials i compensar els dèficits que encara presenta el coneixement i l’ús del valencià. […]

La negociació coŀlectiva no sexista

Joan Vilarnau ens envia a través d’Infozèfir la informació següent:

Guia de bones pràctiques per a l’ús d’un llenguatge no sexista en la negociació coŀlectiva

Ens plau presentar-vos la Guia de bones pràctiques per a l’ús d’un llenguatge no sexista en la negociació coŀlectiva, que és un exhaustiu treball que posa a l’abast de tothom les eines i els recursos per a la utilització d’un llenguatge no discriminatori que contribueixi a fer cada cop més visible, més igualitària i més justa la realitat femenina en el món del treball.

Presentem la guia en un context en què el sindicalisme confederal, a través del diàleg social, enceta una negociació amb la patronal de reforma de la negociació coŀlectiva amb l’objectiu d’exercir el nostre poder contractual; ens interessa especialment que la nostra força sigui més eficient i més útil per a tots i totes per preservar les conquestes socials aconseguides i per continuar millorant les condicions i els drets laborals del conjunt de treballadores i treballadors.

Podeu consultar la guia al web de la Secretaria de la Dona i al web del Servei Lingüístic de cc oo de Catalunya, on també trobareu més eines i recursos per treballar en català,

Font: Secretaria de Formacio Sindical i Cultura. cc oo de Catalunya
A/e: cultura@ccoo.cat

El requisit lingüístic i la retòrica sindical / 2

Continuant amb els articles d’anada i tornada entre el secretari de comunicació i política lingüística de cc oo i Francesc Esteve, membre de l’Institut de Política Lingüística d’ACPV (veg. «El requisit lingüístic i la retòrica sindical», dtl, 29.09.2009), en podem llegir dos més:

6. Ferran Vicent García Ferrer: «El requisit lingüístic: un conte contat al revés», El Temps, 13.10.2009 [pdf]
7. Francesc Esteve: «Requisit lingüístic: contes fantàstics i comptes clars», El Temps, 27.10.2009

El requisit lingüístic i la retòrica sindical

La regulació del requisit lingüístic en l’administració pública valenciana està patint entrebancs imprevistos en l’elaboració de la nova Llei d’ordenació i gestió de la funció pública valenciana. A més dels que podíem sospitar que hi posarien els dirigents polítics valencians en el govern, s’han sumat a la política de desús del valencià (i no en contra del requisit lingüístic, que continua existint per al castellà) els sindicats ugt i cc oo, ja que han firmat l’esborrany de llei, esborrany que continua problematitzant el respecte als drets lingüístics del personal de l’administració i, de rebot, dels ciutadans valencians (art. 53 i 100 [dtl]) en no tractar amb igualtat les dos llengües oficials (valencià i castellà).

Per contra, ací teniu l’esmena proposada per l’stas per a l’article 53:

Per a superar les proves selectives les persones aspirants hauran d’acreditar els seus coneixements de les dues llengues oficials, tant en l’expressió oral com en l’escrita.

L’acreditació es farà mitjançant la presentació dels certificats, diplomes o títols que hagen estat homologats per la Generalitat, o bé mitjançant la realització d’un exercici específic en què l’idioma en qüestió siga el vehicle d’expressió en qualsevol de les tasques que hauran de dur a terme en el lloc de treball corresponent.

Com a norma general, el nivell de coneixement de valencià que s’ha d’acreditar és el del nivell mitjà, excepte per a les agrupacions professionals funcionarials, en què el nivell exigit podrà ser l’elemental, i per als cossos o escales específics en què el desenvolupament del treball exigisca uns coneixements més elevats, casos en els quals el nivell de coneixement de valencià exigit podrà ser el superior.

Igualment, el nivell de coneixement de castellà que s’ha d’acreditar és el del nivell C1 del marc europeu de referència, excepte per a les agrupacions professionals funcionarials, en què el nivell exigit podrà ser el B1, i per als cossos específics en què el desenvolupament del treball exigisca uns coneixements més elevats, casos en els quals el nivell de coneixement de castellà exigit podrà ser el C2.

Quant a la polèmica que ha generat la renúncia de cc oo (i UGT) als drets lingüístics dels valencians, podeu llegir els articles següents:

  1. Francesc Esteve: «Contra el valencià i la paraula donada» (Levante, 06.08.2009)
  2. Francesc Esteve: «CC OO falta al valencià i a la paraula» (Levante, 27.08.2009)
  3. Ferran Vicent García Ferrer: «Un señor entestat en el seu error» (Levante, 11.09.2009)
  4. Francesc Esteve: «Requisit valencià, descrèdit de CC OO» (Levante, 23.09.2009)
  5. Ferran Suay: «Enemics de les llengües» (Levante, 26.09.2009)

UGT i el requisit lingüístic incloent

Segons podem llegir en Panorama-Actual (13.05.2008; ho hem traduït amb l’ajuda d’Internostrum):

UGT denuncia la «discriminació lingüística» en les places públiques d’FGV

La Federació de Transports d’UGT a Alacant va denunciar aquest dimarts «la discriminació lingüística que està practicant Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) en les últimes convocatòries públiques per a la cobertura de places en la província d’Alacant» on sol·licita com requisit per a optar a la plaça acreditar el coneixement del valencià, segons van informar fonts sindicals.

Segons UGT, «els aspirants que no acrediten aquest coneixement deuen superar una prova específica de valencià, de caràcter eliminatori», que exclourà de l’oposició dels aspirants que no la superen.

Des de la Federació de Transports d’UGT a Alacant «es rebutgen aquestes condicions que discriminen als ciutadans per motius de llengua i vulneren el principi d’igualtat per a l’accés a una ocupació pública, més tenint en compte la realitat lingüística en la província d’Alacant, on la majoria de la població és castellanoparlant».

D’aquesta forma, el sindicat va proposar que «el coneixement de la llengua valenciana siga valorat com un mèrit puntuable, però no com un requisit excloent». A més, va recomanar que «es practiquen dins de les empreses polítiques formatives integradores dirigides als treballadors per a la promoció de l’ús progressiu de la llengua valenciana, amb la implicació de l’administració valenciana i de les forces socials».

Eixos ugetistes d’Alacant tenen una visió molt peculiar i estranya dels drets i els deures dels empleats públics —sobretot si són els seus afiliats—. A més, no tenen gens de respecte pel funcionament de l’administració ni pels drets lingüístics dels ciutadans. I que siga només pels drets lingüístics, perquè, ja posats, podrien demanar que no saber res no siga impediment per a aprovar les oposicions. A més, que no ser massa racista siga un mèrit i, qui ho siga molt, ¡però molt!, que ho deixe de ser progressivament tant —«amb polítiques formatives integradores»— fent cursets per a la promoció del no racisme mentres cobra per discriminar els ciutadans en la seua faena.

De fet, si enfoquen les coses al revés, no avançaran massa: el coneixement de les llengües oficials és un requisit incloent; el que és «excloent» és no tindre capacitació ni coneixements.