La concordança ortogràfica belga

Els canvis normatius en l’ortografia de l’escriptura són decisions i processos que cal adoptar i posar en marxa després d’haver analitzat i resolt les deficiències de la normativa vigent. Però el vessant simbòlic i afectiu d’eixes decisions enterbolix l’anàlisi científica i fa perdre de vista que les tradicions tenen el valor de la rutina i l’antigor, però no necessàriament són bones ni és acceptable condemnar les generacions futures a patir un problema perquè mosatros l’hajam patit.

Dos professors belgues, amb obra de teatre inclosa (La convivialité), estan somovent de nou l’ortografia del francés (Marie Piquemal, Libération, 03.09.2018):

Les Belges sont décidés à simplifier l’orthographe du français

[…] Il existe en effet beaucoup d’exceptions. La plus connue : le participe passé s’accorde si le COD (complément d’objet direct) est placé avant l’auxiliaire avoir. «Les coquillettes que j’ai englouties hier soir», par exemple. Mais exception de l’exception : si un «en» s’invite dans l’histoire, il redevient invariable. «Des coquillettes, j’en ai mangé.» […]

No s’ha esvalotat tant el galliner, i és una mancança ben indicativa, en el cas dels canvis ortogràfics del català, que no han tingut eixe grau de debat, ni en àmbits tècnics o docents ni en la societat afectada per eixes decisions. L’IEC per un costat i l’AVL per l’altre, cordialment d’esquena entre elles i aïllades de la societat, han tirant avant cabassades de canvis que no sempre responen a l’interés dels usuaris de la llengua ni a la intenció manifestada de facilitar l’aprenentatge. Per exemple, l’IEC ha optat últimament per mantindre el recurs a regles imprevisibles (com ara els diferents casos del guionet) i a excepcions innecessàries (com ara el cas de «l’Haia», que preferixen que siga «la Haia», a pesar que ara han fixat definitivament [?] «l’asimetria»). Un poc més de debat social i de rigor acadèmic podria evitar tanta decisió desconcertant. O és possible que no, i que eixa siga la gràcia de tot això.

Criteris polítics i filològics

S’ha llançat una iniciativa política a França que pretén que l’estat ratifique la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, segons detalla Eneritz Zabaleta en el bloc de la Revista de Llengua i Dret (13.02.2014). L’article adjunta un mapa informatiu sobre la situació de les llengües a França. És una iniciativa que tindrà un recorregut dubtós, jurídicament i legalment.

En França hi ha qui prova de millorar la situació dels parlants de diverses llengües del país. Per ací, per contra, la situació de les llengües oficials és millor que a França, però una part del poder polític continua provant de reduir l’abast i l’ús del valencià. En relació amb els dubtes jurídics i legislatius suscitats al voltant de la capacitat dels valencians per a denominar una de les seues llengües, el company Alfons Esteve (de la Universitat de València) ha fet una primera anàlisi del dictamen del Consell Jurídic Consultiu valencià. Podem concloure amb ell (La Veu del País Valencià, 17.02.2014):

Ras i curt: que un diccionari normatiu no pot tenir en compte els criteris filològics quan fa definicions i que l’avl, com a entitat lingüística de referència oficial, no pot definir res que ultrapasse l’àmbit territorial valencià. Si això és un «dictamen jurídic», el cjc, a banda de cobrir-se de glòria, caldrà que recomane a l’avl que canvie també la definició de dictamen i de jurídic.

Les llengües en França

Una novetat editorial que resultarà molt interessant per als tècnics i tècniques lingüístics és el llibre dirigit per Georg Kremnitz Histoire sociale des langues de France (editorial pur). En la revista Llengua i Ús (núm. 53) en podeu llegir ja una bona ressenya d’Emili Boix-Fuster, que reproduïm a continuació:

Ja fa anys, es va publicar la monumental i nacionalista (21 volums!) Histoire de la langue française des origines à nos jours, de Ferdinand Brunot (1860-1938).1 Ara ens trobem amb una altra obra colossal sobre tot el repertori lingüístic tant a l’Hexàgon com als DOM-TOM francesos (denominació amb què es coneixen les dependències d’ultramar franceses). Colossal no sols per les dimensions (70 capítols, dels quals set redactats per Georg Kremnitz, quatre per Klaus Bochmann, tres per Christian Lagarde i tres per Philippe Martel, 906 pàgines, 196 sigles…), sinó sobretot per l’ambició. El coŀlectiu que ha impulsat el volum —coneguts i reconeguts professors com ara Carmen Alén Garabato, Klaus Bochmann, Henri Boyer, Philippe Martel, entre altres— ha volgut confegir una història multifocal sobre totes les llengües a França, tant en llurs aspectes comunicatius com en llurs aspectes demarcatius. Com afirma Kremnitz en el capítol introductori, aquest coŀlectiu ha volgut desenvolupar la intuïció del mateix de Saussure per a qui la llengua és «un fait social»: «renovar una mica la mirada sobre certs fenòmens de comunicació a França i simultàniament obrir noves perspectives» (p. 37), tant metodològiques com teòriques. L’obra vol evitar el nacionalisme implícit o explícit, que ha caracteritzat tantes històries de la llengua, començant per la de Brunot.

Kremnitz indica, amb més raó que un sant, que l’època d’extensió de l’escolarització a França coincideix terriblement amb l’esclat màxim del nacionalisme homogeneïtzador: els mestres, per exemple, eren els «hussards» de la República. Aquest nacionalisme del segle xix, estès desgraciadament arreu, percep l’individu com a monolingüe i no pot acceptar ni tolerar altres llengües a la nació. I no hi hagut encara cap veritable reparació de tant lingüicidi: «Els progressos institucionals es mesuren en centímetres, mentre que, d’altra banda, les pèrdues en valor de comunicació de les altres llengües es compten més aviat en quilòmetres» (p. 25). Més endavant el mateix catedràtic vienès, a la nota 2 de la mateixa pàgina, insinua una autocensura: usa el terme llengües autòctones en lloc de llengües regionals, però a la nota esmentada assenyala que s’hauria estimat més emprar el terme polític de llengües dominades.

En una primera part («Questions générales») es presenten aspectes teòrics de la història social de les llengües. En són exemples temes com «la noció de llengua», «els mercats lingüístics de Pierre Bourdieu», «l’invent dels patois», «la història de l’hegemonia del francès», «l’economia de les llengües», «els conceptes de francofonia»… S’observa que les llengües dominades han estat mantingudes com a «cordó sanitari» contra els revolucionaris francesos de torn (contra els portadors de la guillotina o del ménage à trois) al País Basc, a Bretanya i a Alsàcia. Destaca el capítol sobre «la història del dret lingüístic a França», de Jean Marie Woehrling, perquè és un aŀlegat duríssim contra la hipocresia, la rigidesa, la reglamentació i la intolerància (creixents!) dels poders francesos, que sempre han confós el que és equal amb el que és same, que sempre o gairebé sempre han confós progrés amb homogeneïtzació i que no han pogut ratificar la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. També crida l’atenció la història lingüística de les esglésies de França, que suggereix la necessitat d’endegar una recerca semblant a l’espai lingüístic català. No s’entén, per exemple, el desfasament entre la castellanització en terres valencianes i la castellanització a Catalunya, sense tenir en compte els diferents capteniments lingüístics de les seves esglésies.

La segona part («Les langues de la France») presenta quatre grans temes. En primer lloc, «l’evolució de l’espai comunicatiu a França des de l’edat mitjana». En segon lloc, una presentació de les diferents llengües de la França metropolitana: dialecte i alemany a Alsàcia, el fràncic de Moseŀla, el basc, el bretó, el català, el cors, el flamenc, el francoprovençal, el lígur, l’occità, les llengües d’oïl. En tercer lloc, un recorregut per les llengües de la França metropolitana no territorials: jiddisch, judeocastellà, romaní, àrab magrebí, tamazic i armeni occidental. El lígur és una novetat perquè és gairebé del tot desconegut en la bibliografia anterior; sembla una varietat entre les varietats genoveses (la Ligúria entorn de Gènova) i l’occità. Finalment s’obre alguna finestra d’esperança envers l’occità, la gran llengua dominada de França, a molta distància de les altres: ara, que pràcticament tothom s’ha francesitzat profundament a Occitània, l’occità ja no seria un obstacle per al progrés social, perquè tothom ja sap francès —i anglès— (p. 530). El quart tema és la llengua de signes francesa. Una vegada més, sobresurt la singularitat del cas alsacià, a causa de la seva història turmentada entre el món germànic i el món francès. En el mapa que obre aquesta segona part (un mapa oficial francès!) s’escapen tres errors, importants en un llibre paradigmàtic com és aquest. En primer lloc no s’assenyalen les Valadas Occitanas (Valls Occitanes) ja a Itàlia, orientades cap al Piemont. Ben al contrari, sembla erròniament que als límits sud-orientals de l’Hexàgon no s’hi parlés occità. En segon lloc, s’indica també erròniament que el límit entre català i occità és un límit entre llengua romànica i no romànica. Finalment no s’assenyala que el lígur es parla a Bonifacio, a l’extrem sud de Còrsega, contràriament a la informació que proporciona el capítol sobre el sorprenent lígur.

En una tercera part («Les langues des départements et territoires d’outre-mer») s’analitzen les llengües dels departaments i territoris d’ultramar (DOM-TOM, en l’acrònim comunament usat a França), des dels criolls de base francesa fins a la llengua dels canacs a Nova Caledònia.

Finalment, la quarta part («Les langues d’immigration») descriu l’evolució i la situació de vint-i-dues llengües d’immigració, entre les quals hi ha l’alemany, l’anglès, el català (ara com a llengua portada per immigrants, no com a llengua dominada autòctona), el castellà, el grec, l’italià, el polonès, el portuguès, el romanès, el rus, el serbocroat, el turc, l’ucraïnès, les llengües africanes, el crioll de Maurici, el malgaix, el crioll d’Haití, l’arameu, el persa, el tàmil i les llengües xineses. Les diferències entre aquests grups lingüístics són evidentment abismals. Mentre, per exemple, les poblacions xineses a França mantenen molt bé i amb molta flexibilitat i adaptació la llengua d’origen, com a conseqüència dels fenòmens creixents de globalització, els immigrants catalanòfons a la Catalunya del Nord han donat un cert alè a una llengua agònica. Podem remarcar que, en analitzar els immigrants catalans a la Catalunya del Nord, Lagarde destaca que la penetració del català ha estat deguda sobretot no tant pels mateixos immigrants sinó pel prestigi de Barcelona. La frontera seria, en un bell joc de paraules, tant «coupure» [‘tall’] com «couture» [‘costura’, ‘cosit’] (p. 764). La pregunta que el lector es planteja aleshores és la següent: després del període de creixença (1985-2008), amb l’actual crisi a la Catalunya espanyola, ha perdut el català tot poder d’atracció al Rosselló?

En conclusió, l’obra té unes dimensions gairebé enciclopèdiques (una tradició que, em sembla, és característica de l’acadèmia germànica) i proporciona als lectors una visió social actualitzada de la història lingüística de França. Un tret és evident, cru i dur: França —sigui corona, sigui república— ha anorreat i assimilat les llengües que no fossin el francès. A França sembla que «se sospita que les llengües són un cavall de Troia d’un projecte polític inquietant» (p. 336). El contacte de llengües és percebut sobretot com una amenaça o com un conflicte. Quan veig el cartell de l’Institut Français de Barcelona convidant a aprendre el francès amb l’eslògan «Be différent: Apprenez le français», no puc deixar de pensar que França és precisament l’antimodel de la defensa de la diversitat lingüística, encara que a vegades, com en aquest cartell, s’ompli la boca invocant-la retòricament, intentant defensar-se del domini de l’anglès arreu del món, amb l’escut de la Francofonia. Aquest volum testimonia aquesta llarga i persistent política lingüicida francesa. Fins i tot quan hi hagut normatives franceses favorables a la diversitat lingüística, aquesta ha «restat lletra morta» (p. 295), o no s’han mantingut les promeses (p. 293) o no s’han traduït en accions concretes (p. 323). És significatiu que, quan es llegeix qui ha contribuït econòmicament a l’edició del volum, sobta veure que ha hagut de ser el mateix Govern català —escanyat de deutes pertot arreu— qui ha subvingut en part al volum. Així Kremnitz, l’ànima de la iniciativa del llibre, fa constar en la introducció que va gastar bona part del Premi Ramon Llull, que li atorgà amb bon criteri el Govern català, en l’edició del volum.

Falten algunes dades cabdals, de manera transversal, en molts capítols del llibre: per exemple, les referides a la transmissió lingüística intergeneracional. Què sabem sobre la llengua parlada amb els fills a les famílies? Com s’ha produït l’abandó, sobretot després de les debacles (un vell gaŀlicisme) de la primera i segona guerres mundials? Aquesta absència de dades no és imputable als autors del volum. En aquest tema, França, un país amb una impressionant tradició de recollida estadística de dades socials, ha optat per ignorar la informació lingüística sobre els seus ciutadans. Manquen dades de demolingüística, dades sobre la militarització i els seus efectes lingüístics, dades de psicologia social… Una vegada més, topem amb l’assimilacionisme francès, que sembla imitar aquella frase castellana que diu: «Desprecia cuanto ignora».

Aquest volum proporciona moltes idees aplicables a la recerca dels països de llengua catalana, des de la descripció de la diversitat immensa i dinàmica dels grups immigrants, fins a l’anàlisi dels usos i ideologies lingüístics dels grups religiosos, passant per l’economia de la llengua o l’anàlisi sociolingüística de ciutats com Tolosa, Lió o París. L’enhorabona a la iniciativa! Quina llàstima que la diversitat que descriuen els autors ha estat negada, i continua estant negada ara mateix, per la pràctica política quotidiana de la República Francesa.

El llibre, així mateix, aporta bones referències bibliogràfiques tant del món francòfon com germànic, cosa saludable en un món acadèmic cada dia més monopolitzat pels anglosaxons, els que tallen el bacallà. Podem aprendre molt de l’experiència francesa, i els francesos poden aprendre, si volen, de la nostra. Aquesta gran obra ho fa possible. I és que una part dels catalans som/són francesos que hem/han conegut de primera mà els efectes terribles, possiblement irrecuperables, de la tasca francesitzadora secular. Els citoyens de Perpinyà, per exemple, han interioritzat que el català, per a avançar socialment, fa més nosa que servei. La història social de les llengües de França és també, en una petita part, en un racó sud-oriental i marginal de l’Hexàgon, la nostra història.


1. Brunot, Ferdinand. Histoire de la langue française des origines à nos jours. París: Armand Colin, 1966.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya de Creative Commons

Immersió lingüística en català en secundària a França: La Bressola

Amica de La Bressola

L’escola La Bressola (Catalunya del Nord) ens envia la informació següent:

La Secundària ja té contracte!

El dijous 8 de gener va arribar al Centre d’Ensenyament Secundari Pompeu Fabra de la Bressola (El Soler) la notificació del Prefecte dels Pirineus Orientals anunciant el Contracte d’Associació (Concert) per aquest centre.

Aquesta data constitueix una fita històrica per l’ensenyament en úcatalà a la Catalunya del Nord: És la primera vegada d’ençà del Tractat dels Pirineus que el govern francès reconeix l’ensenyament secundari immersiu en úcatalà i en comença a assumir una part del cost.

Evidentment, aquesta notícia tindrà conseqüències molt positives a diversos nivells:

  • La Bressola, que fins ara n’assumia la totalitat, veurà alleugerida la seva despesa.
  • Els alumnes de 3a que anteriorment havien de presentar 6 assignatures a l’examen del Brevet només n’hauran de presentar 4 com la resta dels alumnes del territori.
  • La col·laboració amb el Consell General estarà facilitada.

La Bressola vol expressar el seu profund agraïment a totes aquelles persones que han fet possible aquesta gran passa endavant, i malgrat això vol recordar que encara ens cal més suport financer per poder mantenir l’estructura actual i créixer.

França obri la seua constitució als catalans

Montse Higueras ens envia a través d’Infobressola la notícia següent:

El parlament francès aprova el reconeixement del català a la constitució

L’assemblea i el senat s’han reunit a Versailles per aprovar definitivament la reforma constitucional

S’ha aprovat per un sol vot per sobre del mínim necessari

El parlament francès reunit en congrés a Versailles ha aprovat aquesta tarda el paquet de reformes de la constitució proposades per Nicolas Sarkozy.

Entre els punts que hi són continguts, hi ha la inclusió del reconeixement de les ‘llengües regionals’, entre les quals hi ha el català, a l’article 75. El text reformat ha rebut el vistiplau per 539 vots a favor i 357 en contra, de tal manera que s’han superat per tan sols un vot les tres cinquenes parts necessàries per aprovar el text.

En total eren convocats al congrés de Versailles 906 parlamentaris: 576 diputats i 330 senadors. El primer ministre francès, François Fillon, ha obert la reunió a primera hora de la tarda amb una crida ‘a la responsabilitat i la cohesió’ i després han pujat a la tribuna els oradors dels grups de l’assemblea i del senat, que han explicat la seva posició respecte a la reforma.

El portaveu del Partit Radical d’Esquerra (pre), el senador Jean-Michel Baylet, ha confirmat en la seva intervenció al congrés que la consigna del seu grup era votar favorablement a la reforma, fet que ha resultat decisiu per a l’aprovació final gràcies als quinze senadors dels quals disposa el pre. Jacques Lang ha estat l’únic parlamentari socialista que ha votat a favor.

L’IEC i els francesos impostats, les Corts valencianes i l’apartheid valencià

Ens informa el diari Avui (18.06.2008) que l’IEC ha reaccionat davant el comunicat de l’Acadèmia Francesa (veg. dtl, 17.06.2008):

L’IEC exigeix a París una rectificació de l’Académie Française per la seva càrrega contra el català

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha exigit durant un acte a París que l’Académie Française «rectifiqui» en referència a la càrrega contra la llengua catalana de la setmana passada, segons ha informat l’institut

I ara hauríem de poder pensar que avl pot ser que demane també explicacions identitàries als francesos, tan aficionats com són als incendis identitatris els pròcers més reaccionaris que seuen a l’hemicicle valencià. No serà este el cas. En canvi, Josep Lluís Doménech (acadèmic de l’avl) es mostrava molt indignat en el setmanari El Punt d’esta setmana amb la presidenta de les Corts, que féu només en castellà el seu discurs de commemoració del quart de segle de la institució:

[…] Arribe a pensar moltes vegades que això és el que es pretén des de moltes instàncies, que ens convertim en un gueto en la nostra pròpia terra. Vosté està una mica cabrejat, senyor Doménech. No senyor, no. N’estic fart. Fart i indignat. En fi, que fa igual que l’acte s’haguera fet a València que a Burgos o a Buenos Aires. Ja veus. I ací no ha passat res. ¿Què hem celebrat, doncs? Perquè a Sud-àfrica ningú celebrava l’apartheid. […]

Les identitats impostades

Com a tècnics lingüístics ens interessa el que diuen les acadèmies del ram. Hui, segons el diari Avui (17.06.2008) podem delitar-mos ben a gust:

L’Acadèmia francesa ataca les llengües “regionals”

Carrega contra l’esmena aprovada pels diputats perquè la Constitució reconegui el català, el basc i el bretó com a “patrimoni de França” i n’exigeix la retirada

Podeu llegir més extensament la declaració de l’AF en català en el bloc A la taula i al llit…. La reproduïm tot seguit en francés, perquè a voltes convé conéixer-los en versió original:

(Cette déclaration a été votée à l’unanimité par les membres de l’Académie française dans sa séance du 12 juin 2008).

Depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France. Par un juste retour, notre Constitution a, dans son article 2, reconnu cette évidence : « La langue de la République est le français ».

Or, le 22 mai dernier, les députés ont voté un texte dont les conséquences portent atteinte à l’identité nationale. Ils ont souhaité que soit ajoutée dans la Constitution, à l’article 1er, dont la première phrase commence par les mots : « La France est une République indivisible, laïque, démocratique et sociale », une phrase terminale : « Les langues régionales appartiennent à son patrimoine ».

Les langues régionales appartiennent à notre patrimoine culturel et social. Qui en doute ? Elles expriment des réalités et des sensibilités qui participent à la richesse de notre Nation. Mais pourquoi cette apparition soudaine dans la Constitution ?

Le droit ne décrit pas, il engage. Surtout lorsqu’il s’agit du droit des droits, la Constitution.
Au surplus, il nous paraît que placer les langues régionales de France avant la langue de la République est un défi à la simple logique, un déni de la République, une confusion du principe constitutif de la Nation et de l’objet d’une politique.

Les conséquences du texte voté par l’Assemblée sont graves. Elles mettent en cause, notamment, l’accès égal de tous à l’Administration et à la Justice. L’Académie française, qui a reçu le mandat de veiller à la langue française dans son usage et son rayonnement, en appelle à la Représentation nationale. Elle demande le retrait de ce texte dont les excellentes intentions peuvent et doivent s’exprimer ailleurs, mais qui n’a pas sa place dans la Constitution.

Les llengües en la constitució francesa

Segons informa el diari El País (24.05.2008 ds.):

Francia reconeixerà el català, el basc i altres llengües regionals en la seua constitució

J. M. MARTÍ FONT – París
[…] En qualsevol cas, el diputat conservador Claude Goasguen va voler deixar clar que el vot a favor de l’esmena «no té res a vore» amb la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries promulgada pel Consell d’Europa en 1999 que establix mesures a favor de l’ús d’estos idiomes en la vida pública i que França mai no ha ratificat.
[…]

Com podem observar, tot i l’avanç que pot suposar això vist des de França mateix (Le Figaro, 22.05.2008):

«¡Per fi les llengües regionals seran reconegudes!», ha exclamat també el diputat de Nouveau Centre Philipe Folliot, mentres que Marc Le Fur, un dels diputats més actius en la defensa de les llengües régionals, s’ha alegrat d’«alguna cosa positiva». El comunista Patrick Braouezec ha assenyalat que «la unitat no és la uniformitat».

En canvi, ací ens ha de continuar preocupant que un estat que té un paper tan central en les decision europees estiga encara maltractant els drets i els coneixements lingüístics dels seus ciutadans.

En eixe punt, França representa més aviat el passat que no s’hauria de repetir i no un futur desitjable, a pesar del que per ací prediquen alguns partits i intel·lectuals que es repensen la seua concepció estatal des de paràmetres francesos.

Oficialitat del català a la Catalunya del Nord

El 25 de gener la notícia era (dtl) que l’estat francés col·laborava en l’emissió de la tv3. Ara Vilaweb (04.02.2008) ens comunica la satisfacció dels governs català i balear per l’«oficialitat» del català a la Catalunya del Nord i del silenci del govern valencià —segurament envejós d’una oficialitat tan publicitària i poc compromesa.

El Consell General dels Pirineus Orientals ha proclamat una oficialitat difusa i d’abast limitat, però hem de suposar que si l’han aprovada deu ser per a complir algun dels objectius que fixen en la Charte en faveur du catalan, que per ara no apareix en versió catalana en el web del Consell, i hauria de ser una de les primeres faenes que tenen a fer.

Cal assenyalar que la carta diu, en un exercici d’optimisme que ens hauríem de contagiar:

Les enquestes sociolingüístiques mostren que en este inici del segle xxi, amb una perspectiva de modernitat i de garantia de futur, els habitants continuen continuen interessats en la llengua catalana i s’hi mantenen fidels.

Ampliem, doncs, l’àmbit territorial d’oficialitat lingüística per als catalanoparlants, modulada de maneres ben diverses, això sí.

Versió francesa de la carta (vesió catalana ací: [pdf]; i ací: [html] de Marc Belzunces):

Charte en faveur du catalan

Préambule:

La langue catalane, née il y a plus de mille ans, constitue un des piliers de notre identité, du patrimoine et de la richesse du département des Pyrénées-Orientales (Catalunya Nord).

Les enquêtes sociolinguistiques montrent qu’en ce début du XXIème siècle, dans uneperspective de modernité et de garantie d’avenir, les habitants restent intéressés et fidèles à la langue catalane. Aujourd’hui et pour les années à venir, la survie de la langue catalane est un enjeu culturel, économique, politique et humain d’importance.

  • En premier lieu, il convient d’affirmer que:
    • La politique de promotion de la langue catalane ne se fait pas au détriment de la langue française; la reconnaissance du catalan et le bilinguisme ne remettent pas en cause ni l’existence ni le caractère officiel du français. Elle ne menace pas l’unité nationale.
    • La politique linguistique en faveur du catalan est fondée sur l’incitation et l’encouragement et non sur l’obligation: nul n’est obligé d’apprendre le catalan.
    • La langue catalane est le patrimoine et le moyen d’expression de toute la population et n’est pas réservée à quelques spécialistes.
  • La reconnaissance du catalan et la politique linguistique en faveur du bilinguisme se basent
    sur les principes universels de respect de la diversité et de l’égalité entre toutes les langues, tels qu’ils figurent dans:

    • La Déclaration Universelle des Droits de l’Homme: « l’Universalisme doit reposer sur une conception de la diversité linguistique et culturelle qui dépasse à la fois les tendances homogénéisantes et les tendances à l’isolement facteur d’exclusion ».
    • La Déclaration Universelle des Droits linguistiques: « toute communauté linguistique a le droit de disposer des moyens nécessaires pour assurer la transmission et la pérennité de sa langue ».
    • La Convention des Droits de l’Homme et des Libertés fondamentales du Conseil de l’Europe: « le droit de pratiquer une langue régionale ou minoritaire, dans la vie privée ou publique constitue un droit imprescendible ».
    • La Charte Européenne des Langues Régionales: « la protection des langues régionales ou minoritaires historiques de l’Europe, dont certaines risquent, au fil du temps, de disparaître, contribue à maintenir et à développer les traditions et la richesse culturelles de l’Europe ».

Face au refus du Gouvernement de faire ratifier et appliquer la Charte Européenne des Langues Régionales et Minoritaires, la langue catalane est aujourd’hui dépourvue d’un cadre juridique permettant sa préservation et son développement: les collectivités territoriales et l’État se doivent de protéger le patrimoine culturel que constitue le catalan et d’en favoriser l’étude scientifique et l’usage.

Le Conseil Général se félicite donc de l’appui qu’apportent les Députés espagnols par le vote d’une motion, à la demande récurente de ratification de la Charte par la France.

Pour l’ensemble de ces raisons, le Conseil Général souhaite s’engager sur une charte définissant les fondements d’une politique linguistique et de reconnaissance de la langue catalane.

ARTICLE 1:
Le Conseil Général des Pyrénées-Orientales reconnaît officiellement, au côté de la langue française, le catalan comme langue du département.

Il s’engage, à travers cette Charte, à être un des acteurs de la pérennisation de la langue et de la culture catalanes.

ARTICLE 2:
Le Conseil Général des Pyrénées-Orientales reconnaît l’Institut d’Estudis Catalans comme autorité linguistique et Académie de la Langue Catalane pour l’ensemble du domaine linguistique catalan. Le Conseil Général s’engage, de fait, à respecter les normes linguistiques établies par l’Institut d’Estudis Catalans.

ARTICLE 3:
Les objectifs de la Charte Départementale pour la Langue Catalane sont les suivants:

  • garantir la survie et la transmission de la langue catalane, ce qui implique l’inversion de tendance de perte de locuteurs catalanophones;
  • permettre l’utilisation du catalan pour chaque habitant du département qui le souhaite: apprendre, entendre, parler et lire le catalan;
  • assurer la présence de la langue catalane dans les divers secteurs de la vie publique et sociale du département grâce au développement du bilinguisme;
  • contribuer à l’intégration des nouveaux arrivants et participer à la cohésion sociale et au développement économique du département grâce au respect de la personnalité linguistique et culturelle catalane.

ARTICLE 4:
De manière générale, toutes les structures départementales (services, administrations, organismes associés et partenaires) intégrent la dimension de la langue catalane dans leurs fonctions et attributions, en particulier en ce qui concerne la communication avec le public et la signalisation.

ARTICLE 5:
L’enseignement est la clef de voûte de toute politique linguistique: il est l’outil basique et indispensable à la transmission du catalan aux jeunes générations. Le Conseil Général se fixe comme priorités les points suivants:

  • aide à l’ouverture de classes bilingues
  • généralisation de la sensibilisation à tous les enfants
  • aide au développement de la formation pour adultes

ARTICLE 6:
Le Conseil Général intègre le principe général de bilinguisme et/ou présence du catalan sur les supports signalétiques et équipements relevant de sa compétence. Le Conseil Général établit des conventions avec d’autres institutions: État, Generalitat (Gouvernement Autonome de Catalogne), afin d’appliquer ces principes à la signalétique non départementale présente sur le territoire.

ARTICLE 7:
La langue catalane ne se limite pas à une discipline scolaire. Sa présence à tous les niveaux de la vie publique et sociale doit être garantie et encouragée. Sur ce point, le rôle de la collectivité départementale est déterminant afin d’assurer la vie effective au quotidien de la langue catalane.

Ainsi le Conseil Général développe la présence du catalan dans ses services, dans les documents qu’il produit (cartons d’invitation, bulletins, programmes, site Internet…), les campagnes et opérations de communication.

ARTICLE 8:
La survie et l’utilisation de la langue catalane vont de pair avec une présence et une diffusion permanente sur les mass medias (presse, télévision, Internet).

Dans ce secteur primordial en matière de présence linguistique, le Département aide au développement des moyens de communication publics et privés en catalan. Il développe ses propres outils de communication en catalan (magazine, site web…) et en garantit la présence.

ARTICLE 9:
A l’instar des mesures de son action pour la défense et la promotion de la langue catalane, le Conseil Général s’engage à mettre en place toutes les mesures susceptibles de conforter l’usage et la diffusion de la langue occitane sur le territoire concerné.

La TV3 a la Catalunya del Nord

Mentres al País Valencià Francisco Camps pretén eliminar les emissions de la tv3 i que els seus ciutadans es queden sense una cadena pública en la llengua pròpia, l’estat francés col·labora per a facililitar tot el contrari a la Catalunya del Nord.

La notícia és del diari e-notícies (23.01.2008):

França permet TV3 a la Catalunya Nord sense traves

FINS I TOT PAGA 24.000 EUROS

Televisió de Catalunya i el Consell General dels Pirineus Orientals han firmat a Perpinyà un acord de cooperació per al reforçament de la cobertura informativa de TV3 a la Catalunya del Nord. L’acord ha estat firmat, per part de TVC, pel director, Francesc Escribano, i per part del Consell, pel president Christian Bourquin, i pel vicepresident i responsable dels assumptes relacionats amb la cultura catalana, Marcel Mateu. L’acord inclou «una participació econòmica de 24.000 euros anuals del Consell, la màxima institució nord-catalana, i preveu la instal·lació i utilització d’un enllaç digital terrestre que connectarà directament la delegació de TVC a Perpinyà amb els estudis de Sant Joan Despí i permetrà l’enviament directe d’imatges entre totes dues poblacions, sense que hagin de passar, com fins ara, a través dels enllaços internacionals de París i Madrid».

Francesc Escribano ha qualificat l’acord de «molt important perquè sabem que TV3 té una presència important a la Catalunya del Nord» i que, per TVC, «fer aquest pas significa que la gent de Catalunya del Nord senti també seva TV3. Això és un pas que hem d’agrair també al Consell General dels Pirineus Oriental, que creiem que reforça la nostra imatge i el nostre caràcter de televisió catalana, i aconseguirem també que els Pirineus no siguin una barrera, sinó una manera de comunicar-nos entre unes comarques en què parlem el català».

Per la seva part, el president del Consell General ha manifestat que la firma de l’acord amb TVC s’emmarca en la creació d’un espai transfronterer català. Bourquin, que ha qualificat ‘d’històric’ aquest acord, s’ha mostrat convençut que el fet de veure més sovint a la televisió catalana les imatges del Canigó, del Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà, significarà «un gran pas endavant per donar a conèixer tot el nostre territori». Per acabar, ha destacat que la firma de l’acord demostra «la voluntat del Consell General de promoure la informació, la nostra cultura, la nostra geografia, i la nostra manera de viure».