Les empreses s’apunten a les llengües

Enric Sòria recomana (El País, 15.11.2007) La cova del sol d’Elias Khoury (en àrab, باب الشمس; traducció de Jaume Ferrer, segons comenta Ramon Alcoberro, i com li agradarà saber a Anna Llisterri), «és una obra mestra, tràgica i commovedora, que sosté les seues més de 600 pàgines amb una intensitat sense desmai». I assenyala el poc ressò que ha tingut a Espanya, ja que ha estat traduïda només al català. És una recomanació, doncs, que cal no desatendre.

I parlant de les tasques marginades a què ens dediquem alguns, és una faena que cal valorar culturalment, però també econòmicament &mdsah;que és una part també del que comentava Enric Sòria—, i que també és una cosa que es fa en altres àmbits peninsulars. En eixe sentit, el diari El País (18.11.2007; l’hem traduïda amb l’Internostrum) ha publicat l’article següent:

Les companyies s’apunten al gallec

La Fundació Galícia Empresa promou que les indústries potencien l’ús de la seua llengua

M. Á. N. – 18.11.2007

La virtut de la paraula també arriba a l’economia. O al revés. «Cal pensar que l’economia és un arma indispensable per a la normalització lingüística i el gallec no estarà normalitzat fins que siga normal en tots els nivells de les empreses gallegues». Resulta curiós lligar l’ús d’una llengua a les empreses situades en un territori determinat, i sobretot quan està sotmesa a la preponderància d’una altra (l’espanyol), però la Fundación Galicia Empresa (FGE) té eixa preocupació des de fa temps. Les paraules que compartixen el seu president actual, Benito Fernández, i el seu secretari de sempre, Xavier Suárez-Venç, defineixen la raó de ser.

La fundació va nàixer en 1993 per iniciativa de l’Asociación de Funcionarios pola Normalización Lingüística de Galícia i un grup d’empresaris. Es tracta d’acostar el món de l’empresa i la cultura gallega a través de l’ús del gallec. Avui compta amb 52 empreses associades que tenen la identitat gallega com a comú denominador. No estan totes les que són, però l’FGE espera que prompte acabe comptant amb totes les importants.

Han passat 14 anys i fins a la data a penes és coneguda fora de Galícia. Ara, els responsables de l’FGE volen superar barreres. «L’empresa gallega ha evolucionat per a participar en condicions d’igualtat en el nou escenari empresarial mundial, però sense renunciar a les seues arrels», diu Benito Fernández, que afig: «A més d’innovar i modernitzar-se, s’esforça a promocionar les seues característiques peculiars i potenciar activitats que la vinculen amb la realitat econòmica, social i cultural de Galícia».

El problema és que «el gallec existix, però no és visible», segons Suárez-Venç, exdiputat compromés amb la realitat del seu país. «I tant pel seu àmbit geogràfic, el tipus de client i la relació amb altres entitats, l’empresa gallega pot contribuir com ningú al desenvolupament sostenible, al progrés i a la cohesió social, i des d’eixa perspectiva som empreses socialment responsables en les quals el gallec ha d’ocupar un paper fonamental».

En eixe terreny es mouen, per exemple, l’empresa de la fusta Finsa, la firma de telecomunicacions R, la tecnològica Blu:sens, els cellers Terras Gauda i les drassanes Rodman, punts de referència que van servir a la FGE per a donar a conéixer la seua tasca a un grup de periodistes de fora de Galícia.

A més de l’ús del gallec, l’FGE tracta d’investigar les característiques peculiars de l’empresa gallega, el seu desenvolupament i l’estètica diferenciadora dels seus productes. En eixe sentit, «es compromet a fomentar centres de diàleg i de publicacions sobre la vinculació de l’empresa i la realitat socioeconòmica i cultural de la comunitat», subratlla Fernández. És un vehicle idoni per a la comunicació i hi ha un baix rebuig popular, encara que crea inseguretat, alguns tenen dificultats per a escriure’l i pot donar motiu a discrepàncies socials i polítiques.

No obstant això, Suárez-Venç reconeix que comprometre’s amb l’ús del gallec és difícil. La realitat diu que on més utilitza és en les cadenes de producció, però que a mesura que puja graons en la jerarquia de les empreses se’n va perdent l’ús. Per això, l’FGE proposa que el gallec s’utilitze des de la base fins a la cúpula directiva i en les relacions comercials, sempre que siga factible. Gallecs, si; però babaus, no.

La reemissió de TV3 en perill al sud valencià

Per la TV3 al País ValenciàEl govern de Francisco Camps (pp) manté la seua amenaça contra els ciutadans valencians que preferixen informar-se i expressar-se a través de l’emissora pública tv3 (i la resta de canals de Televisió de Catalunya).

Segons els titulars del web d’Acció Cultural del País Valencià (16.11.2007):

La Generalitat Valenciana executarà forçosament la clausura dels repetidors de TV3 propietat d’ACPV

El Consell demana judicialment permís per precintar les instal·lacions

Cal tindre en compte que els drets lingüístics i culturals dels ciutadans valencians es troben en perill —només cal buscar una pel·lícula, al cinema o en dvd doblada o subtitulada en valencià, buscar una emissora privada en el munt de suposades ofertes diverses de la tdt— i, fet més greu, són osbtruïts o incomplits per la passivitat o amb la connivència del mateix govern valencià de Francisco Camps.

Amb tot, la situació —també en allò positiu que s’aconseguix de tant en tant&mash; és responsabilitat de tota la ciutadania. Això no equival a una responsabilitat difusa, sinó que hauria de ser una apel·lació al comportament personal. No tenim prou referents ètics polítics i socials, comentava Verònica Cantó (avl) en l’aula magna de la Universitat de València durant el debat posterior a la presentació del llibre Reivindicació del valencià d’Abelard Saragossà. Per tant, vam pensar, començant pels ciutadans, acadèmics i professors presents en l’acte, hauríem de ser referents individuals, encara que fóra inicialment per a nosaltres mateixos: hauríem de demanar els rebuts municipals en valencià, comprovar que tenim realment el nom en valencià en el dni i que no és únicament un pseudònim, demanar que la retolació de les institucions i organismes públics que visitem —com a funcionaris, acadèmics o ciutadans— estiga en valencià, etcètera. Una miqueta cada u i, com diu la dita, de mica en mica, s’ompli la pica.

Quant al cas de tv3 cal recordar el que diu la Carta europea de les llengües en l’article 11.2:

2. Les parts es comprometen a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua. Es comprometen, a més, a garantir que no sigui imposada a la premsa cap restricció a la llibertat d’expressió i a la lliure circulació de la informació en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària. L’exercici de les llibertats esmentades més amunt, que comporten deures i responsabilitats, pot ser sotmès a certes formalitats, condicions, restriccions o sancions previstes per la llei, que constitueixen mesures necessàries, en una societat democràtica, per a la seguretat
nacional, per a la integritat territorial o per a la seguretat pública, per a la defensa de l’ordre i per a la prevenció de la delinqüència, per a la protecció de la salut o de la moral, per a la protecció de la reputació o dels drets d’altri, per impedir la divulgació d’informacions confidencials, o per garantir l’autoritat i la imparcialitat del poder judicial.

Esperem que la justícia s’impose, a pesar que els membres del poder judicial —que ni redacten ni atenen en valencià tant com implica l’oficialitat lingüística— no sàpien protegir els interessos dels ciutadans enfront de… ¿quin bé protegix el govern valencià amb el tancament de les reemissions de tv3?

Sorribes Martínez comenta els usos lingüístics parlamentaris

Enmig d’un debat parlamentari sobre la declaració d’Ares del Consell de la Generalitat valenciana (2003) —aquell nou decàleg baixat de la muntanya—, la diputada Sorribes Martínez (GP Socialista) de les Corts valencianes ha esmentat el company Joan-Carles Martí Casanova (El Tempir – Elx) fent referència a la seua anàlisi de les dades que oferim en la fitxa corresponent de la CDLPV sobre la pràctica lingüística dels diputats valencians en l’hemicicle.

El fragment és el següent (el debat complet, en el Diari de Sessions número 18 [HTML / PDF]; vegeu també la notícia del diari Levante):

Per tal de no estendre’m massa, no parlaré dels mitjans de comunicació, però sí que ho faré sobre un estudi estadístic de Joan-Carles Martí i Casanova sobre l’ús de les llengües a les Corts Valencianes en el període 2003-2007 sobre el comportament lingüístic dels diputats en les seues intervencions en ple i en comissions. Aquest estudi revela que 47 parlaren sempre en castellà, 28 en valencià, 8 preferentment en castellà, però també en valencià, i 6 a l’inrevés.

Hem de valorar positivament el fet que les dades que oferim en Eines de Llengua, i amb les quals pretenem que qualsevol persona s’acoste una mica més a la realitat política, social i lingüística del país, hagen estat recollides amb rigor per la diputada com a font per als seus arguments. Més encara, ens satisfà doblement haver contribuït a difondre una petita part de les faenes i de les reflexions de Joan-Carles Martí Casanova.

Multicerca: valencià col·loquial, Optimot i CRITER


Les últimes incorporacions al Multicerca són:

  • 10.11.2007: (4.1) Diccionari històric del valencià col·loquial (Joaquim Martí Mestre).
  • 14.11.2007: (6.3) Optimot (Consultes lingüístiques – Generalitat de Catalunya).
  • 14.11.2007: (39.1) Corpus du Réseau Interministériel de Terminologie (criter) (Govern de França).

Uns recursos de cerca terminològica que esperem que vos siguen ben útils.

Model del llibre de subcontractació

El cidaj ens fa arribar la informació següent, que té un cert valor lingüístic, ja que ens informa d’una documentació que deu ser bastant abundant al País Valencià:

RESOLUCIÓ de 2 de novembre de 2007, del sotssecretari de la Conselleria d’Economia, Hisenda i Ocupació, per la qual es publica la versió bilingüe del model del llibre de subcontractació de què haurà de disposar cada contractista amb caràcter obligatori en l’àmbit territorial de la Comunitat Valenciana, en virtut del que disposa la Llei 32/2006, de 18 d’octubre, reguladora de la subcontractació en el sector de la construcció. [2007/13383] (docv núm. 5 635, de 08.11.2007)
– vegeu text

Un bloc de raons

Gabriel Bibiloni té arguments diversos i bastant sòlids, a més de diferents entrades del seu Blog de Gabriel Bibiloni, per a mantenir que és preferible optar per la forma blog (en lloc de bloc) quan parlem d’estos diaris o bitàcoles —com també es digueren en algun temps—. Si no vaig errat, el professor Bibiloni començà a publicar el seu punt de vista allà pel setembre del 2004: «Weblog, blog, bloc, bitàcola».

En espanyol hem conegut un suport il·lustre de no fa massa en la mateixa línia: «La vida en un blog» de Juan Luis Cebrián.

Per contra, hi ha la decisió del Termcat de fixar la forma bloc per a estes faenes, després del fracàs del diari interactiu personal que havien fixat inicialment. Gazophylacium reproduïx un extracte de l’acta del Consell Supervisor (núm. 405, 10.03.2005), on podem observar que també tenen raons per a fixar la forma d’acord amb l’acabament més comú en català -c (més de tres mil casos) en lloc de -g (no arriba a tres-cents casos).

En el mateix sentit s’ha expressat la Commission Générale de Terminologie et de Néologie francesa el 20 de maig del 2005: bloc-notes i bloc, criteri que ha resultat prou discordant (i puga ser que innecessàriament, com sabem bé els catalanoparlants) amb el que havien decidit en l’Office Québécois de la Langue Française, que adoptà blogue, carnet Web i cybercarnet l’any 2000:

Le terme blogue, forme francisée de blog, a été proposé par l’Office québécois de la langue française, en octobre 2000, sur le modèle de bogue, pour remplacer les termes anglais weblog (de web et log « journal, carnet ») et blog, très employés en français. Le mot blogue a permis la création de plusieurs dérivés, dont bloguer, blogueur et blogage, qui sont de plus en plus répandus.
Bien qu’elle soit souvent utilisée par des francophones, la graphie blog (emprunt intégral à l’anglais), qui est mal adaptée sur le plan morphologique (le suffixe -og n’existe pas naturellement en français), n’a pas été retenue et est déconseillée en français. Il en est de même pour la graphie weblog.
[…] En France, le terme bloc-notes et sa forme abrégée bloc ont été adoptés, le 20 mai 2005, par la Commission générale de terminologie et de néologie, comme équivalents français de blog. En raison de leur manque de précision, de leur inaptitude à produire des dérivés adéquats et d’une concurrence inutile avec le terme blogue, déjà utilisé par un grand nombre de francophones, ces deux termes n’ont pas été retenus pour désigner le présent concept. De plus, le terme bloc-notes (ou ordinateur bloc-notes) est déjà utilisé en informatique pour traduire notebook (ou notebook computer) et désigne un petit ordinateur portatif dont les dimensions s’apparentent à celles d’une feuille de papier A4. Bloc-notes (notepad, en anglais) est aussi le nom d’un accessoire de Windows, un traitement de texte élémentaire avec lequel on peut créer des documents simples. Il y a là risque de confusion.

Carles Bellver comenta en el seu Hiperbloc algunes alegries que ha aportat la decisió del Termcat i en la Viquipèdia han protegit la pàgina corresponent a l’entrada bloc fins que es resolguen les discrepàncies sobre la qüestió.

Jo crec que la solució és fàcil i que l’ús imposarà una forma o altra. I tal com diu Anna Llisterri en el seu «bloc (o blog o el que sigui)», «tenim un bon tema de conversa, això sí.»

El sexisme entre els lingüistes

Poc o molt, els lingüistes de les administracions públiques i privades també intentem fer reflexió, fer normativa i, fins i tot, fer ciència —cosa que no està reservada només a les universitats—. Tanmateix, ens veiem sotmesos a les servituds laborals i, a més, a les servituds socials, que travessen constantment les anteriors, tant en les empreses privades com en l’empresa pública.

En eixe sentit, per a la reflexió sobre la nostra tasca i sobre el fet que a pesar del nombre majoritari de dones que treballen en faenes lingüístiques, els nostres principals referents —càrrecs i autors— són homes, podem llegir l’article de Rolf Tarrach (El País, 07.11.2007; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum), que també té el seu punt de reinvindicació que caldria tindre en compte laboralment:

Per una ciència angelical

Rolf Tarrach – 07.11.2007

Després de densos debats es va concloure que els àngels no tenen sexe

L’anterior president de la Universitat de Harvard, Larry Summers, va tenir alguns problemes causats per un comentari sobre la suposada menor capacitat innata de les dones per a fer ciència. Puga ser cert, com puga ser que hi haja hagut vida en Mart, però està molt lluny d’estar científicament provat. Que de certs fets —com que l’autisme siga més freqüent entre els homes o que els savis idiotes siguen quasi tots homes— es deduïxca que els homes siguen més genials, sembla més un acte de fe que una conclusió rigorosa. El que sí que és cert és que les dones en totes les parts són una petita minoria en la jerarquia científica, encara que l’actual president de Harvard siga una dona.

Quan una comissió ordena els candidats per a ocupar una plaça de professor o d’investigador té en compte una sèrie d’indicadors i quantificadors de l’activitat docent i investigadora. Després, mitjançant un algorisme explícit o no, conscient o no, transforma aquestes dades en un valor equivalent a un nombre. El candidat que té el nombre més alt és el qual guanya la plaça.

El mètode sembla científicament correcte, però pot amagar moltíssims biaixos, a part de la seua dependència de l’algorisme utilitzat, una cosa molt subjectiva. ¿Com valorem la fatxenderia —més freqüent entre els homes— d’un candidat? ¿Com la seua agressivitat, el seu desig de competir? ¿No ens deixem influir pels models, generalment masculins? ¿Qualifiquem l’efectivitat —només els resultats— com solen preferir els homes pragmàtics, o l’eficiència —els resultats tenint en compte els mitjans i les condicions inicials— en principi un indicador millor de la qualitat de l’individu? ¿Com es conten els anys dedicats a cuidar els infants? ¿Com es té en compte el fet que la suposició del fracàs (femení) ho induïx? ¿Com es compensa el freqüent escepticisme dels pares i supervisors pel que fa a la capacitat d’una dona investigadora?

El problema de la dona investigadora és enormement complex i estem molt lluny d’arribar a conclusions sobre les quals hi haja un consens entre els especialistes. A més, molts dels que ho considerem un problema seriós per a la ciència tampoc som sempre suficientment conseqüents, i ho dic amb coneixement de causa, com a associat (a pesar del meu sexe) ad honorem de la Asociación de Mujeres Investigadoras y Tecnólogas (AMIT), que està ajudant-nos a tenir present el problema. Fa un any vaig llegir en la revista Nature un article sobre la desaparició misteriosa de les dones en el programa europeu de joves investigadors EURYI, en la gènesi dels quals vaig participar en el seu moment. En traduïxc una frase: «En Espanya, on prop d’un terç dels sol·licitants eren dones, no se’n va nominar ni una». En eixa convocatòria vaig participar en la fase nacional de la selecció i no vaig tenir suficientment present les meues pròpies idees. Quina vergonya i quina ràbia!

Igual que amb el canvi climàtic, mentre la nostra comprensió científica del problema avança cal començar a actuar. Mentre es debat si el problema s’arreglarà per ell mateix només amb el pas del temps, ja que és conjuntural, o requerix iniciatives, perquè és estructural, es poden anar prenent mesures correctores d’alguns aspectes sobre els quals hi ha pocs dubtes que perjudiquen especialment la dona. Un dels més obvis és que les dones que tenen fills els solen tenir en una edat en la qual també són científicament molt creatives i que una interrupció de cinc anys dificulta enormement la promoció a les categories superiors.

En la jove Universitat de Luxemburg hem introduït un programa que vol evitar aquesta disminució de l’activitat investigadora de les dones professores. Suposem que esta dona solia treballar 50 hores reals, 16 en docència, 4 en administració i 30 en investigació (oficialment 20, ja que el contracte esmenta 40 hores setmanals). El que li proposem al tornar després del permís de maternitat és treballar durant 5 anys realment 40 hores, 8 en docència, 2 en administració i 30 en investigació. Així allibera 10 hores mantenint la seua activitat investigadora, que a més, al tenir horaris més flexibles que la docència, facilita el compliment de les seues obligacions com a mare. Com que cap comissió de promoció seriosa la castigarà per haver disminuït la seua activitat docent, es pot esperar que esta mesura ajude a compensar el desavantatge procreatiu de la dona. Òbviament, el programa no és discriminatori —els homes tenen tantes obligacions pel que fa a la família com les dones— i un home també se’n pot beneficiar.

Más val actuar que discutir ad nauseam sobre el sexe.

Rolf Tarrach és rector de la Universitat de Luxemburg i professor de la Universitat de Barcelona.

Lletres, accents i dígrafs en Internet

La xarxa d’Internet ens aporta algunes novetats lingüístiques, que hem vist recollides en els diari Avui i El País amb enfocaments diferents, com era previsible, naturalment.

El diai Avui (02.10.2007) titulava una notícia d’agència:

La “ç” arriba als dominis “.es”

L’èxit de la prova pilot dels “.cat” ha portat l’ICANN, l’organisme internacional que regula els dominis de primer nivell, a obrir aquesta possibilitat a altres terminacions. En total, l’ens estatal admetrà tretze caràcters especials

 

En canvi, el diari El País (05.11.2007 i 06.11.2007) es movia entre els orígens i la identitat a l’estil de Raimon o li donava un to més èpic, propi d’un poc contingut imperialisme –diríem–:

El español ya tiene identidad en Internet

El presidente del Gobierno ha presidido esta tarde el acto de presentación de los dominios multilingües en la Real Academia

DAVID CORRAL – Madrid – 05/11/2007

La eñe conquista el ciberespacio

Zapatero preside en la Academia la presentación de los nuevos dominios “.es”

JOSÉ ANDRÉS ROJO – Madrid – 06/11/2007

 

En qualsevol cas, i per deixar constància del nostre petit èxit cultural, queda clar també l’èxit del domini .cat, tal com recullen les estadístiques fins a l’abril que dóna el web del domini .CAT.

El codi ISO 639 de la llengua

Lladró només en espanyol i anglésEs veu que hi havia una petició de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana per a normalitzar el codi val com a indicació per allò que ells denominen «llengua valenciana», que deu ser el mateix que la llengua valenciana que denominem tots (i catalana com a referència més general), llevat que, en el seu cas, l’ús que en fan deixa la cosa en el misteri. El cas és que val és el codi ISO 639-3 per al buahi o vehes, llengua de Papua Nova Guinea, segons Ethnologue.com.

El SIL International, que gestiona eixos codis ISO (639-1, 639-2 i 639-3), ha actuat amb la racionalitat i el rigor científic de què està bastant mancada la RACV en esta qüestió i no ha admés una proposta innecessària i, fins i tot, inútil per a una entitat on els membres més rellevants no utilitzen amb normalitat la llengua valenciana (codis cat i ca) —com es pot comprovar en el web de l’antiga empresa del seu degà honorari, Juan Lladró Dolz—, excepte en reunions de bar i festejos entre companys de subvencions públiques, com ara Alfonso Rus (Diputació de València) i Rita Barberá (Ajuntament de València).

La notícia del diari Avui (07.11.2007) és la següent:

La decisió de Sil Internacional referma la unitat de la llengua

Denegat el codi lingüístic ‘val’ promogut per entitats secesionistes valencianes

La unitat de la llengua catalana ha estat refermada per un organisme competent com Sil Internacional, entitat que gestiona els codis ISO que fan referència a les llengües del món, en refusar la proposta de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana de crear un codi ISO ‘val’ diferent del ‘ca’ que identifica la llengua catalana

La unitat de la llengua catalana ha estat refermada per un organisme competent com Sil Internacional, entitat que gestiona els codis ISO que fan referència a les llengües del món, en refusar la proposta de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i altres entitats de crear un codi ISO ‘val’ diferent del ‘ca’ que identifica la llengua catalana. Aquesta proposta pretenia formalitzar el secessionisme bibliogràfic que fins no fa gaire aplicava la Biblioteca Nacional espanyola, que diferenciava els llibres escrits en les variants catalana i valenciana, metodologia no oficial que encara aplica l’Agència Espanyola de l’ISBN.

Sil Internacional ha refusat la proposta adduint raonaments que inclouen diverses sentències jurídiques que reconeixen la unitat de la llengua catalana així com el dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el mateix sentit.

L’exigència del castellà i el mèrit d’altres llengües

Rescatem a continuació una notícia curiosa sobre les sorpreses que causa el «mèrit» lingüístic en persones despistades respecte dels drets lingüístics dels ciutadans de l’estat. Cal tindre en compte que no es coneix que eixes mateixes persones mostren cap sorpresa o inquietud respecte del «requisit» lingüístic espanyol que s’aplica en les oposicions convocades pel ministeri de sanitat espanyol:

«3. Los aspirantes nacionales de estados cuya lengua oficial no sea el castellano, solo serán admitidos a las presentes pruebas si acreditan un conocimiento suficiente del mismo, mediante los documentos que se especifican en la base IV.7.»

La notícia del diari El País (02.11.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

L’exigència de l’èuscar complica la falta de metges especialistes

L’oposició puntua quasi igual l’idioma que tots els mèrits científics

Eduardo Azumendi – Bilbao – 02.11/2007

La falta de metges especialistes s’ha convertit en un problema urgent per a tots els sistemes de salut. Les comunitats autònomes se’ls rifen i algunes fins i tot han començat ja a captar metges estrangers. Si eixa manca resulta estructural, en el cas d’Euskadi la situació es complica encara més per l’exigència administrativa que tenen els facultatius de saber èuscar. Alguns més que uns altres. Els més obligats són els pediatres, perquè estan en contacte amb la població amb major percentatge de bilingües, els xiquets. Eixa exigència ha suposat que conéixer l’èuscar puntue en les oposicions que convoca Sanitat quasi el mateix que els mèrits científics acumulats durant anys de professió, prop del 10 % del total de punts en joc.

Pediatria és una de les set especialitats bàsiques que Sanitat reconeix que patix un dèficit d’especialistes, problema que les exigències lingüístiques han acabat per agreujar. Només a Àlaba, la província menys euskaldun, una de cada quatre places d’aquesta especialitat ha hagut de ser coberta per un metge de família.

En una carta remesa a El País, el president de l’Associació Espanyola de Vigilància Intensiva Pediàtrica, Juan Casado Flores, mostrava el passat 20 d’octubre la seua «sorpresa i pesar» per aquesta circumstància. Casado, una autoritat nacional en pediatria, es va topar amb aquesta valoració de l’èuscar fa uns tres mesos, quan se’l va requerir perquè formara part d’un tribunal que havia de seleccionar quatre especialistes en xiquets malalts crítics per als hospitals de Cruces i Donostia. «Un metge especialista que sàpia èuscar, sent desitjable tenir aquest coneixement, però sense cap altre mèrit, té moltes més possibilitats de ser triat per a ocupar una plaça fixa d’especialista que el metge amb major experiència i reconeixement en la seua àrea», es lamenta Casado, qui també és cap de servei de l’Hospital Xiquet Jesús, de Madrid, un centre que està especialitzat en vigilància intensiva pediàtrica.

«Quan em vaig assabentar de les bases de l’oposició», recorda Casat en declaracions a aquest periòdic, «vaig discutir amb els altres membres del tribunal, perquè em semblava desproporcionat atorgar 16 punts a l’èuscar enfront dels 20 que es podien assolir amb tota la carrera científica. La resposta va ser que no es podien qüestionar les bases perquè era decisió del govern basc. I jo el que vaig dir és que quan tens a un xiquet greument malalt i cal traure’l avant, l’única cosa que conta és la teua perícia i coneixements professionals, no el saber més o menys èuscar. I si no, que els ho pregunten als seus pares».

En la seua opinió, l’èuscar pot ser «un idioma meravellós», però «mai» ha de resultar determinant a l’hora de triar als millors professionals. «Em sembla un empobriment donar els mateixos punts a l’historial professional i a l’èuscar. És que, en estes condicions, ni el major expert mundial podria obtenir plaça en Osakidetza si no sap èuscar. Resulta una bogeria».

També en una línia crítica amb la valoració que s’atorga a l’èuscar en les oposicions, la Societat de Medicina Familiar i Comunitària-Osatzen està a l’espera del resultat del recurs judicial que va presentar contra les oposicions de desembre passat. El títol de medicina familiar suposava 13 punts enfront dels 16 que s’atorgaven a la llengua basca. Suposa una diferència que, segons un portaveu de la citada societat, resulta «desproporcionada».