Rss Feed Tweeter button Facebook button Technorati button Reddit button Myspace button Linkedin button Webonews button Delicious button Digg button Flickr button Stumbleupon button Newsvine button Youtube button

Arxiu

La reivindicació i les dades sociolingüístiques

Els parlants de català al mónLa setmana passada es va presentar el llibre Reivindicació del valencià d’Abelard Saragossà a l’aula magna de la Universitat de València. El van acompanyar i glossar Verònica Cantó i Albert Hauf.

L’espenta i rigor que dóna a les seues propostes Abelard Saragossà va deixar com a conclusió més evident un plantejament ètic que no hauríem de rebutjar: «Charité bien ordonnée commence par soi-même», tal com ho dirien els francesos—. És a dir, posem que és criticable que un govern democràtic i progressista que deixa les seues responsabilitats de govern en mans dels ciutadans, tal com es criticà en la campanya «Tu ets mestres» de la Generalitat de Catalunya:

El problema és que el canvi cap al castellà que fa la majoria de les persones de llengua inicial catalana en les converses amb al·lòfons és un hàbit, i demanar-los (com feia la campanya «Tu ets mestre») que mantinguin el català en les converses és com demanar a un fumador que deixi de fumar: un fumador ja sap que el tabac mata i que ho hauria de deixar, però la seva voluntat no necessàriament es traduirà en aquest canvi de conducta, perquè es tracta d’un hàbit, i els hàbits són les conductes més difícils de canviar.

Pensem que seria més important explicar les regles del joc als nous immigrants: el català els traurà l’etiqueta d’immigrant, però es trobaran amb la resistència de les persones de llengua inicial catalana, que estan habituats a passar-se al castellà, i per tant cal que els nouvinguts disposin d’estratègies per forçar aquestes persones a parlar-los en la llengua del país.

També pensem que seria bona idea estigmatitzar el canvi de llengua de les persones de llengua inicial catalana cap al castellà, presentant-lo públicament com una actitud ridícula i motiu de burla: potser és cruel, però al cap i a la fi la campanya «Tu ets mestre» ho era encara més, ja que desviava la responsabilitat de la política lingüística de les administracions cap als ciutadans, que no estan en condicions de fer complir la llei i no se senten protegits.

Un cop dit tot això, crec que hauríem de donar-li la volta a la pregunta: aquesta norma social de canviar automàticament al castellà en la interacció amb un al·lòfon, no pot crear tensió a les persones de llengua inicial catalana? Aquestes persones no tenen també la seva sensibilitat, els seus sentiments? O és que no tenen drets i no compten per a res? (Josep-Anton Fernàndez, president de Veu Pròpia, Cercle XXI, 27.05.2004; més dades sobre la campanya)

Certament, eixa campanya necessitava mesures complementàries consistents en la creació de referents socials de prestigi o de ressò. D’això, en tenim ben pocs al País Valencià i per això mateix i perquè el govern valencià del pp no és progressista en este sentit, sinó hostil a l’oficialització i majorització del valencià, hem de tindre en compte —ciutadans i, sobretot, càrrecs acadèmics— que l’exemple comença per u mateix.

I, malauradament, no són estranyes les frustracions del comú dels mortals en este àmbit: suposats noms d’autors i càrrecs polítics valencians que només són pseudònims del nom castellà, converses (de bar, de missa o de parlament) on s’aplica la subordinació lingüística del valencià, rebuts i taxes públics que fa mandra demanar en valencià…

Filant per ací, esta setmana hem acudit a la presentació del llibre enquesta La situació sociolingüística als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI (21.11.2007, occc), llibre presentat per l’asolc al qual ja ens hem referit anteriorment.

Les dades de l’enquesta ens va semblar que confirmaven les nostres intuïcions. Més encara, ens han de fer entendre que les xifres cal analitzar-les en el seu context d’enquesta i de societat (el cas de l’Alguer podia resultar sorprenent pres de manera absoluta, segons va matisar Ernest Querol). Dit això, la part més interessant de l’acte va ser el torn de paraules posterior.

Després d’un primer atac d’autoestima de Marc Adell, Joaquim Torres va assenyalar que el catastrofisme està molt directament relacionat amb la preocupació per les qüestions lingüístiques. S’hi va afegir Honorat Ros, que va seguir pel camí d’una gran esperança manifestada pels enquestats, un enfocament tirant a teologal i intangible —que podríem considerar massa recurrent—, orientació que li va esmenar una mica Miquel-Àngel Pradilla, ja que no és estrany que els desitjos i esperances que manifesten algunes persones contradiguen els seus comportaments reals.

A continuació, Bernat Joan va assenyalar la importància que tenen les persones d’un cert estatus que irradien l’ús de la llengua (els models socials). Es va comentar també la qüestió de la relació de les llengües i els nouvinguts, nous parlants que són una pressió i una oportunitat alhora. En eixe sentit, van aparéixer les paraules del diputat del pp Ricardo Costa que tractà de desqualificar el ministre Bernat Soria (natural de Carlet) dient que era un «andalús que parla català», unes paraules que inclouen una dosi d’autoodi —per la llengua— i de xenofòbia —per la referència a l’origen andalús—. (I ara caldria ressaltar la hipocresia maniquea de Costa si recordem que dos presidents de la Generalitat valenciana anteriors, Zaplana i Olivas, són naturals de Cartagena i Motilla del Palancar, respectivament. ¡I que no parlaven valencià!)

Finalment, J. L. Doménech Zornoza volgué ressaltar que les dades referides al País Valencià no li semblaven massa correctes, atés que no s’havien tingut en compte les comarques de l’interior de parla castellana. I un detall interessant d’última hora va ser el comentari sobre la llengua en què s’havien fet les enquestes, dada que no apareixia massa clarament en l’enquesta de l’avl (2004: suposadament, 65%), però que en una enquesta posterior de la Generalitat valenciana sí que figurava: 45%, dada que concordava amb el coneixement real declarat.

I més coses que em deixe. Com a dada final, dos paraules curioses: ímput, en la transparència d’Ernest Querol, i esmerat, en la primera intervenció de l’acadèmic Honorat Ros. ¿Futures entrades dels diccionaris més acurats?


  • Notícia relacionada: Levante 22.11.2007 (Alfons Garcia).

5 comments to La reivindicació i les dades sociolingüístiques

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>