El cost dels drets i el benefici

¿Què costa la llibertat d’expressió? ¿Què costen els drets? ¿Què costa una votació democràtica? ¿Què costa la sanitat pública? Naturalment, hi ha qui gestiona amb els peus. Però també es dóna el cas que podem convertir els nostres drets, la nostra vida, el valor de la literatura, de la salut, del dret de decidir ser mare o pare —una cosina meua acaba de decidir-ho, ¡sort!—, tot, en un càlcul en euros, i llavors, a més d’adonar-nos de com és de car, ens podrem adonar del valor econòmic que té i dels recursos que mou en la societat.

A continuació, podem fer la reflexió de com deu ser de barat no tindre drets, no poder decidir res, no poder llegir ni expressar-se lliurement, quants euros ens estalviaríem. De fet, no caldrien, els euros. Per tant, ja podem valorar el cost-benefici de tot plegat. I és que hi ha maneres mirar-se la societat que valoren molt el «benefici» propi i molt poc els drets de tots (els altres). És el cas, per exemple, de l’estat espanyol (d’Aznar o Zapatero) que encara no hi han fet el català llengua oficial. I és que els sembla car, això de la democràcia.

Per sort, a la Unió Europea tenim el Leonard Orban, segons comenta la notícia del diari El País (30.11.2007; traduït amb l’ajuda del Salt):

L’ús de les llengües de la UE costa a cada ciutadà 2,5 euros

La UOC obri una càtedra dedicada al multilingüisme

Ferran Sales – Barcelona – 30.11.2007

Cada ciutadà paga de la seua pròpia butxaca 2,5 euros a l’any per a finançar l’ús de les diferents llengües de la Unió Europea (UE). El cost d’esta Babel no pareix inquietar el comissari responsable del Multilingüisme, Leonard Orban. El comissari, que es troba de visita oficial a Barcelona, inaugurarà la primera càtedra d’una universitat catalana destinada a estudiar i potenciar el multilingüisme. Esta càtedra, instal·lada en la Universitat Oberta de Catalunya, esta finançada per l’administració central, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.

Orban (Romania, 1961, enginyer i economista de professió) s’enfronta a un dels reptes més importants de la seua vida professional: difondre i potenciar l’ús de les llengües estrangeres en tots els països de la Unió. Per a això compta amb els rèdits aconseguits amb la seua reputació de negociador en els anys en què va batallar perquè Romania entrara en la UE.

«L’objectiu és clar: el multilingüisme ha de servir de pont i instrument intercultural entre totes les societats. El multilingüisme representa un factor d’afirmació nacional, però al mateix temps suposa un repte econòmic en la nostra societat», assegura Orban.

La seua missió al front de la cartera de Multilinguisme és àrdua i complicada, no en va s’enfronta a una sèrie de delicats problemes etnicopolítics, que afecten gran nombre de països europeus. El més complicat i crític d’estos problemes està instal·lat en el mateix cor de la UE: Bèlgica, on l’enfrontament entre flamencs i valons per la llengua amenaça de convertir-se en causa de secessió. En els països de l’Est es detecten problemes lingüístics de naturalesa semblant, difícils d’afrontar. Enmig d’este complicat panorama, al comissari europeu no pareix preocupar-li la situació lingüística a Catalunya ja que, afirma, confia en la capacitat de «diàleg de les parts».

«Cal ser cauts i al mateix temps optimistes», sosté Orban, que preferix en qualsevol cas parlar de projectes. El més important són les línies generals de l’estratègia del seu departament per al 2008. El nou programa passa obligatòriament per l’aprenentatge i la difusió de les llengües, incloses les no oficials, en perfecta concordança amb la cima de Barcelona de 2002, en què els estats es van comprometre a fomentar l’ús de dos llengües estrangeres a més de la pròpia.

Per a Orban, el multilingüisme és un instrument imprescindible per a les economies nacionals si es vol assegurar la seua competitivitat i deixar de perdre contractes i diners per falta del coneixement de llengües per part dels treballadors. Però, a més, Orban alimenta i recolza la innovació i la creativitat tecnològica vinculada a l’ús de les llengües, en un esforç per atraure més informació.

L’aprenentatge de les llengües estrangeres no comunitàries és un altre repte important del departament que dirigix Orban. El comissari observa amb atenció i com a punt de referència el que succeïx en altres comunitats, especialment en Xina, on són cada vegada més nombroses les persones que estudien llengües de segon orde. Enmig d’este panorama, assegura que no tenen sentit els incessants rumors sobre la possibilitat de reduir el nombre de llengües en la UE.

Un mercat valencià possible de 13 milions de persones

Els territoris de parla catalana som un mercat potencial de 13 milions de consumidors, i quasi 10 —exagerant un poquet— declaren que entenen el català, i més que no ho declaren podem estar segurs que l’entenen de la mateixa que poden arribar a entendre qualsevol llengua romànica (com diria Till Stegmann). Si, a més d’eixa facilitat, el govern valencià s’interessara per eixe mercat, pels seus clients, i pels seus ciutadans en general, i donara valor al seu patrimoni lingüístic i cultural, la difusió de la llengua a través dels mitjans públics i privats no trobaria els entrebancs que ha hagut de salvar fins ara.

Per exemple, no caldria fer una campanya en favor de la cervesa Moritz com a contrapartida a la San Miguel, perquè San Miguel entendria que etiquetar en català és tan normal com quan ho fa en suec, ni Francisco Camps estaria temptat de tancar la tv3 al País Valencià, perquè això és una mesura que ell mateix consideraria malament si es duguera a terme, posem per cas, a Veneçuela.

La notícia és del diari Avui (27.11.2007):

El Baròmetre confirma el domini de la televisió en els territoris de parla catalana amb un 87 % de penetració

Els territoris de parla catalana constitueixen un mercat bàsicament televisiu, amb una penetració d’aquest mitjà d’un 87 %

Els territoris de parla catalana constitueixen un mercat bàsicament televisiu, amb una penetració d’aquest mitjà d’un 87 %. En segon nivell, es troba el medi exterior, un 55 %, seguit de prop de les revistes i publicacions periòdiques, amb un 52 % de penetració, i les ràdios amb un 51 %. Amb més distància es troba la premsa, amb un 39,9 %, i Internet, amb un 26,3 %. Aquestes són les primeres dades que es desprenen del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, en el seu primer any de funcionament. Es tracta d’un estudi de mesura i anàlisi de les audiències dels mitjans de comunicació i els consums culturals en el mercat de parla catalana (Catalunya, País Valencià i Illes Balears) d’un mercat potencial de 13 milions de consumidors, representats per una mostra de més de 39.000 individus que són sotmesos a una entrevista personal en profunditat de 45 minuts de durada.

I les dades sobre el mercat i els mitjans de comunicació es poden trobar en El Baròmetre de Fundacc.

L’ús del català a la Franja aragonesa i arreu

L’ús del catalàAmb una mica de retard ens fem ressò d’una notícia que tracta amb un cert detall les dades sociolingüístiques de la Franja aragonesa (i les emmarca amb les dades de la resta dels territoris de parla catalana). A més, tenim també l’ocasió de completar la impressió que donen les xifres amb el punt de vista d’Eliseu Climent sobre la salut del valencià (La Vanguardia, «La Contra» de Lluís Amiguet, 28.11.2007):

Aquí repiten que el catalán se muere.

¡Al contrario! ¡Goza de buena salud!

¿También en Valencia?

Cuando iba al cole me prohibían hablarlo, y ahora es la lengua del campo del Valencia CF o el Corte Inglés: el catalán es lengua vehicular elegida por 200.000 escolares valencianos. Goza de buena salud aquí y allí.

La notícia amb les dades de la Franja és del diari El Periódico (24.10.2007):

La Franja aragonesa supera Catalunya en l’ús del català

  • El 98,5 % dels habitants de la zona l’entenen, davant el 97,4 % de catalans
  • L’idioma llangueix a la població sarda de l’Alguer i al Rosselló, a França
Xabier Barrena – Barcelona

La Franja d’Aragó, terra que ha vist néixer catalans de pro, com el polític democristià Josep Antoni Duran Lleida i la presentadora Mari Pau Huguet, és l’àrea on es conserven millor les essències de la llengua catalana, segons una enquesta de la conselleria de la Vicepresidència que dirigeix Josep-Lluís Carod-Rovira. Els índexs de coneixement i capacitat oral en aquesta part de l’Aragó superen no només els del País Valencià, les Illes Balears, l’anomenada Catalunya Nord, l’Alguer (illa de Sardenya, Itàlia) i Andorra, sinó la mateixa Catalunya.

El 98,5 % dels habitants de la Franja, en comparació amb el 97,4 % dels de Catalunya, diuen que entenen la llengua de Quim Monzó. El sumatori dels percentatges de les set àrees “dels territoris de parla catalana” –denominació políticament correcta del que abans es coneixia com a països catalans— dóna 11,01 milions de persones que entenen el català.

La Franja també encapçala la classificació en referència als que diuen que parlen el català, amb un 88,8 % dels seus habitants en comparació amb el 84,8 % dels catalans. Catalunya, en aquest apartat, té el llast dels baixos percentatges que es registren a Barcelona i al Camp de Tarragona (82 % i 84,6 %, respectivament), ja que a la resta de comarques els índexs superen els de la Franja.

DADES ANTIGUES
L’enquesta es va realitzar entre el 2003 i el 2004. És a dir, fa aproximadament quatre anys, un període excessivament llarg tenint en compte, per exemple, la gran entrada d’immigració registrada a Espanya, i en especial a Catalunya, durant aquest període. Aquesta dada no és intranscendent perquè és fàcil entendre que en una zona com l’aragonesa, que manté uns percentatges d’immigració baixos, el català es conserva més que a la regió metropolitana.

La no oficialitat del català a l’Aragó influeix decisivament en el fet que tant en la lectura com en l’escriptura es trobi en un nivell inferior (72,9 % i 30,3 %) al de Catalunya (90,5 % i 62,3 %), Andorra (89,7 % i 61,1 %) i les Illes Balears (79,6 % i 46,9 %), totes amb ensenyament obligatori de la llengua catalana. L’Alguer (46 % i 13,6 %) i el Rosselló (31 % i 10,6 %) tanquen la llista a causa de la situació gairebé de cures pal.liatives en què es troba la llengua.

Sense dades del País Valencià, a penes l’1,5 % dels habitants de la Catalunya Nord assenyalen el català com la seva llengua. A l’Alguer són el 14,6 %; a les Illes Balears, el 43,6 %, tres dècimes més que els que s’identifiquen amb el castellà, i a Andorra, el 42 %. A Catalunya, els que s’adscriuen al català (48,8 %) superen en un 4,5 % els que s’enquadren en el castellà. I a la Franja, el percentatge de ciutadans que afirmen que el català és la seva llengua escala fins al 66,6 %. Exactament dos de cada tres fronterers.

Utilització majoritària de l’idioma en bancs i caixes

El Periódico

El llibre Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI detalla que el 45 % dels catalans parlen la llengua pròpia de la comunitat a casa, però on més el fan servir, fins a un 59 %, és en bancs i caixes d’estalvis. També els balears i els andorrans deixen anar la llengua en aquestes entitats. En canvi, al País Valencià i a la Franja (fins a un 70 %) prefereixen fer-lo servir en cercles íntims no gaire amplis, és a dir, amb la família i els amics.

Per a completar el panorama, podeu consultar a més les dades que oferim en Eines de Llengua i les notícies del dtl relacionades amb la qüestió: 22.11.2007, 31.10.2007 i 18.10.2007.


Mor Joan Baptista Melià Bisbal

Joan Baptista Melià Bisbal
Hem sabut a través de la llista Migjorn que ha mort Joan Baptista Melià Bisbal, personatge actiu i engrescador en la difusió del valencià.

El missatge que ha enviat Joan Razola és el següent:

Ahir va morir, als 76 anys, el meu amic Joan Baptista Melià Bisbal, un gran valencianista i defensor de la nostra llengua i la nostra cultura. Jesuïta fundador de les Escoles Professionals Sant Josep de València ha dedicat la seua vida a l’educació i ensenyament de milers de xiquets, molts del quals amb el pas dels anys han ocupat i ocupen alts càrrecs de la vida política, cultural i social valenciana.

Va ser fundador del pioner i desaparegut Seminari de Llengua i Cultura del País Valencià i de la fundació que porta el seu nom, des de la qual ha continuant lluitant per la nostra cultura i el nostre país i ajudat a la difusió del traductor i corrector de valencià SALT. A més a més, dedicà la seua vida a la solidaritat i ajuda a les classes més desfavorides de llatinoamerica, especialment a Bolivia i Ecuador.

Avui a les 10 del matí s’instal·larà la capella ardent a l’Església de la Companyia de Jesús de València (darrere de la Llotja) on s’oficiarà una missa a les 11 del matí. Posteriorment serà soterrat al panteó dels Jesuites al Cementiri General de València.

Descanse en pau.

Joan Razola
www.onanar.cat

La imposició del castellà a l’Espanya judicial

Tal com es diu que hi ha gent per a tot, hi ha jutges per a tot. El mal és que hi ha coses que els membres del poder judicial haurien de respectar, sobretot els drets dels acusats i de tots les ciutadans, més enllà de les seues concepcions particulars sobre el que hauria de ser l’estat en què viuen. És el cas del jutge que sentia el silenci en català.

La notícia del diari El País (27.11.2007) és la següent:

Un jutge defensa la seua imposició del castellà en un judici

Honrubia va rebutjar la traducció al català en l’Audiència

José Yoldi – Madrid – 27.11.2007

El jutge penal de l’Audiència Nacional José María Vázquez Honrubia va insistir ahir que els independentistes catalans Jaume Roura i Enric Stern, condemnats a 2.700 euros de multa per injúries a la corona per cremar fotos del rei, estaven obligats a parlar en castellà, en lloc de català, en el judici celebrat el passat dia 20 a Madrid. El text de la sentència es va fer públic ahir. La postura del jutge li ha suposat una denúncia del vocal del poder judicial Alfons López Tena, que considera que el tractar d’impedir que els acusats s’expressaren en català pot constituir una falta disciplinària molt greu d’«ignorància inexcusable en el compliment dels deures judicials».

Per la seua banda, la consellera de Justícia de la Generalitat, Monserrat Tura, va remetre una carta al president de l’Audiència, Carlos Dívar, en la qual mostra la seua preocupació sobre els mitjans necessaris per a garantir la traducció de les llengües cooficials, com el català, en l’esmentat òrgan. La Sala de Govern va agrair l’interés de la consellera, però va assenyalar que l’assumpte afecta la funció de jutjar del jutge, per la qual cosa un òrgan administratiu no pot immiscir-s’hi. El conseller català Josep Lluís Carod es va preguntar per què si els terroristes, tant d’ETA com els islamistes, poden expressar-se en el seu idioma no poden fer-lo dos ciutadans catalans que no han comés cap delicte.

El jutge Vázquez Honrubia, obviant que l’Audiència Nacional reconeix el dret dels acusats a declarar en l’idioma en el qual millor sàpien expressar-se per a la seua defensa des de l’any 1977, insistix que la interpretació de la Llei orgànica del poder judicial li permet exigir que declaren en castellà ciutadans espanyols que coneixen eixe idioma. El jutge considera que es va tractar d’una «reivindicació de la llengua pròpia d’una comunitat realitzada en un marc tan absolutament impropi com un judici penal», i nega que rebutjar «tan exagerada pretensió viole la tutela judicial efectiva i els produïxca indefensió».

No obstant això, el mateix magistrat reconeix en la sentència: «Cert és que els jutges i tribunals, i el mateix Tribunal Constitucional, ponderant els drets i deures constitucionals en conflicte han establit que quan hi haguera la possibilitat que un judicable espanyol no comprenguera la llengua oficial en tot l’estat —és a dir, la llengua espanyola—, calia procurar-li a aquell un intèrpret per a allunyar qualsevol possibilitat d’indefensió».

Altres jutges de l’Audiència consideren que el dret de defensa afecta l’idioma en què millor s’expresse per a la seua defensa l’acusat.

Contra l’aïllament cultural, informatiu i comunicatiu del País Valencià

Segons la notícia d’ahir del diari Avui (26.11.2007):

ACPV està a l’espera d’un comunicat del govern valencià de tancament del repetidor de TV3 a Alacant per mobilitzar la seva gent

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) està esperant que el govern valencià els comuniqui el dia i hora en què té previst anar a tancar el repetidor que possibilita les emissions de TV3 – i els seus altres quatre canals, Catalunya Ràdio i IcatFM – a Alacant situat a la serra de la Carrasqueta per tal de mobilitzar la seva gent i intentar impedir-ho

En eixe sentit, ACPV ha enviat un missatge en què convida a la mobilització de les persones interessades en el manteniment d’un espai cultural, informatiu i comunicatiu obert per al País Valencià:

Carrasqueta
TANCAMENT IMMINENT DEL REPETIDOR DE TV3 D’ACPV
SITUAT A LA SERRA CARRASQUETA (XIXONA- ALACANT)

ESTIGAU ALERTA!!!!

ES POT PRODUIR AQUESTA SETMANA

EIXIRAN AUTOBUSOS DES DE:

ALACANT: 96 520 56 67
ALCOI: 96 552 01 48
ELX: 96 542 09 31
GANDIA: 96 295 12 22
VALÈNCIA: 96 391 83 86
CASTELLÓ: 96 424 29 47
VILA-REAL: 96 453 72 42

PER RESERVAR LA VOSTRA PLAÇA:
Podeu posar-vos en contacte als telèfons dalt indicats o bé a:
campanyatv3@acpv.cat 963918386 (pregunteu per Irina)

Cal dir que semblen convidar a eixa mobilització contra els actes del govern valencià de Francisco Camps Ortiz les mateixes paraules de Francisco Camps Ortiz (19.10.2006):

No entendríem la presència de societats lliures i democràtiques cada vegada en més llocs en el món sense la constant participació, vocació i influència del periodisme per a aconseguir més obertura, menys censura, més opinió i més aposta per projectes col·lectius de llibertat i igualtat d’oportunitats.

Servei lingüístic a Benissa

L’Oficina de Promoció i Ús del Valencià de Benissa ens ha fet arribar les seues dades:

Ajuntament de Benissa
Oficina de Promoció i Ús del Valencià
Carrer del Pare Andreu Ivars, 21, 2.ª
03720 Benissa (Marina Alta)
Tel.: 96 573 13 13
Fax: 96 573 34 33
A/e: envalencia@ayto-benissa.es


La reivindicació i les dades sociolingüístiques

Els parlants de català al mónLa setmana passada es va presentar el llibre Reivindicació del valencià d’Abelard Saragossà a l’aula magna de la Universitat de València. El van acompanyar i glossar Verònica Cantó i Albert Hauf.

L’espenta i rigor que dóna a les seues propostes Abelard Saragossà va deixar com a conclusió més evident un plantejament ètic que no hauríem de rebutjar: «Charité bien ordonnée commence par soi-même», tal com ho dirien els francesos—. És a dir, posem que és criticable que un govern democràtic i progressista que deixa les seues responsabilitats de govern en mans dels ciutadans, tal com es criticà en la campanya «Tu ets mestres» de la Generalitat de Catalunya:

El problema és que el canvi cap al castellà que fa la majoria de les persones de llengua inicial catalana en les converses amb al·lòfons és un hàbit, i demanar-los (com feia la campanya «Tu ets mestre») que mantinguin el català en les converses és com demanar a un fumador que deixi de fumar: un fumador ja sap que el tabac mata i que ho hauria de deixar, però la seva voluntat no necessàriament es traduirà en aquest canvi de conducta, perquè es tracta d’un hàbit, i els hàbits són les conductes més difícils de canviar.

Pensem que seria més important explicar les regles del joc als nous immigrants: el català els traurà l’etiqueta d’immigrant, però es trobaran amb la resistència de les persones de llengua inicial catalana, que estan habituats a passar-se al castellà, i per tant cal que els nouvinguts disposin d’estratègies per forçar aquestes persones a parlar-los en la llengua del país.

També pensem que seria bona idea estigmatitzar el canvi de llengua de les persones de llengua inicial catalana cap al castellà, presentant-lo públicament com una actitud ridícula i motiu de burla: potser és cruel, però al cap i a la fi la campanya «Tu ets mestre» ho era encara més, ja que desviava la responsabilitat de la política lingüística de les administracions cap als ciutadans, que no estan en condicions de fer complir la llei i no se senten protegits.

Un cop dit tot això, crec que hauríem de donar-li la volta a la pregunta: aquesta norma social de canviar automàticament al castellà en la interacció amb un al·lòfon, no pot crear tensió a les persones de llengua inicial catalana? Aquestes persones no tenen també la seva sensibilitat, els seus sentiments? O és que no tenen drets i no compten per a res? (Josep-Anton Fernàndez, president de Veu Pròpia, Cercle XXI, 27.05.2004; més dades sobre la campanya)

Certament, eixa campanya necessitava mesures complementàries consistents en la creació de referents socials de prestigi o de ressò. D’això, en tenim ben pocs al País Valencià i per això mateix i perquè el govern valencià del pp no és progressista en este sentit, sinó hostil a l’oficialització i majorització del valencià, hem de tindre en compte —ciutadans i, sobretot, càrrecs acadèmics— que l’exemple comença per u mateix.

I, malauradament, no són estranyes les frustracions del comú dels mortals en este àmbit: suposats noms d’autors i càrrecs polítics valencians que només són pseudònims del nom castellà, converses (de bar, de missa o de parlament) on s’aplica la subordinació lingüística del valencià, rebuts i taxes públics que fa mandra demanar en valencià…

Filant per ací, esta setmana hem acudit a la presentació del llibre enquesta La situació sociolingüística als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI (21.11.2007, occc), llibre presentat per l’asolc al qual ja ens hem referit anteriorment.

Les dades de l’enquesta ens va semblar que confirmaven les nostres intuïcions. Més encara, ens han de fer entendre que les xifres cal analitzar-les en el seu context d’enquesta i de societat (el cas de l’Alguer podia resultar sorprenent pres de manera absoluta, segons va matisar Ernest Querol). Dit això, la part més interessant de l’acte va ser el torn de paraules posterior.

Després d’un primer atac d’autoestima de Marc Adell, Joaquim Torres va assenyalar que el catastrofisme està molt directament relacionat amb la preocupació per les qüestions lingüístiques. S’hi va afegir Honorat Ros, que va seguir pel camí d’una gran esperança manifestada pels enquestats, un enfocament tirant a teologal i intangible —que podríem considerar massa recurrent—, orientació que li va esmenar una mica Miquel-Àngel Pradilla, ja que no és estrany que els desitjos i esperances que manifesten algunes persones contradiguen els seus comportaments reals.

A continuació, Bernat Joan va assenyalar la importància que tenen les persones d’un cert estatus que irradien l’ús de la llengua (els models socials). Es va comentar també la qüestió de la relació de les llengües i els nouvinguts, nous parlants que són una pressió i una oportunitat alhora. En eixe sentit, van aparéixer les paraules del diputat del pp Ricardo Costa que tractà de desqualificar el ministre Bernat Soria (natural de Carlet) dient que era un «andalús que parla català», unes paraules que inclouen una dosi d’autoodi —per la llengua— i de xenofòbia —per la referència a l’origen andalús—. (I ara caldria ressaltar la hipocresia maniquea de Costa si recordem que dos presidents de la Generalitat valenciana anteriors, Zaplana i Olivas, són naturals de Cartagena i Motilla del Palancar, respectivament. ¡I que no parlaven valencià!)

Finalment, J. L. Doménech Zornoza volgué ressaltar que les dades referides al País Valencià no li semblaven massa correctes, atés que no s’havien tingut en compte les comarques de l’interior de parla castellana. I un detall interessant d’última hora va ser el comentari sobre la llengua en què s’havien fet les enquestes, dada que no apareixia massa clarament en l’enquesta de l’avl (2004: suposadament, 65%), però que en una enquesta posterior de la Generalitat valenciana sí que figurava: 45%, dada que concordava amb el coneixement real declarat.

I més coses que em deixe. Com a dada final, dos paraules curioses: ímput, en la transparència d’Ernest Querol, i esmerat, en la primera intervenció de l’acadèmic Honorat Ros. ¿Futures entrades dels diccionaris més acurats?


  • Notícia relacionada: Levante 22.11.2007 (Alfons Garcia).

El soroll espanyol i el silenci català

Això diu que era un jutge espanyol que quan anava pel món sentia un gran silenci… quan li parlaven en català. Sens dubte, una absurditat més sobre la justícia espanyola. Però hui és 20 de novembre, aniversari de la mort del dictador espanyol Francisco Franco Bahamonde i de la primera edició del Tirant lo Blanch, ¡quines coses!, i el problema és que l’anècdota del silenci és real. La justícia espanyola no tan sols és cega, a més és sorda. Segons la notícia del Telenotícies Vespre (tv3, 20.11.2007):

Durant el judici, el jutge ha prohibit que Jaume Roura i Enric Stern declaressin en català i la sessió s’ha hagut de suspendre uns minuts. Finalment s’ha reprès, però, i tot i que els acusats podien declarar en català, no hi havia traductor a la sala. El fet que els dos acusats hagin declarat en català durant tot el judici ha fet que el magistrat consideri la seva intervenció «com si s’haguessin mantingut en silenci».

Naturalment els traductors i intèrprets haurien de protestar pel menyspreu professional del jutge, que va preferir interpretar amb els seus propis mitjans: traduïa el català com a silenci. El ridícul ha segut majúscul quan el jutge ha considerat que els acusats, que vorejaven els trenta anys, no necessitaven intèrprets. No, els acusats, no. Això deu ser humor espanyol: «Joder señora, ¡qué gorda que está! —Como una tapia hijo, como una tapia.»

Tal com cantava dia Raimon, venim d’un silenci, que és llarg i profund i que potser cal identificar amb la foto cremada a la plaça d’Espanya de Barcelona (vegeu Vilaweb), on hi havia el dictador anteriorment esmentat i el llavors príncep espanyol, eixe monarca actual que, quan li va dir «¿por qué no te callas?» a Hugo Chávez, potser li demanava que parlara en català, ¿ei, senyor jutge? Bé, estes lletres en català li deuen semblar formigues.