Sociolingüística a la Nucia

Vicent Martines ens fa arribar la informació següent:

Benvolgudes/ts col·legues,

em permet la llibertat de fer-vos a mans la informació que ja és obert el termini d’inscritpció per al:

XX CURS DE SOCIOLINGÜÍSTICA DE LA NUCIA

SOCIOLINGÜÍSTICA, ENQUESTES I ANÀLISI DE LA REALITAT: CAP A ON ANEM? (i 2)

que se celebrarà els dies 9-10 i 30 de novembre i l’1 de desembre de 2007, a la Seu Universitària de la Nucia, organitzat per aquesta seu, l’IIFV i l’IVITRA.

ELS ENLLAÇOS PER A VEURE TOTA LA INFORMACIÓ I REALITZAR LA INSCRIPCIÓ:

http://www.ua.es/va/estudios/seus/nucia/
http://www.ua.es/es/estudios/seus/nucia/

DIPLOMES
Es podrà optar per un dels següents:

– Certificat de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat d’Alacant: 30 hores
– Certificat de crèdits de lliure elecció curricular: 2 crèdits.

A més, els crèdits són computables en els itineraris de la Universitat d’Alacant per a l’obtenció del certificat de capacitació docent i el diploma de mestre en valencià.

TRANSPORT
Hi haurà, com tots els anys, un servei d’autobusos gratuït per als inscrits (UA-Seu de la Nucia-UA). Els autobusos eixiran de la parada d’autobús del Campus de la UA (Rotonda de l’Autovia) una hora abans de l’inici de la primera activitat de cada dia; hi tornaran, només finalitze l’última activitat de cada dia.

QUÈ TÉ D’ESPECIAL L’EDICIÓ D’ENGUANY?
L’edició d’enguany és molt especial: 20 anys!!! Aquesta és la iniciativa d’aquesta mena degana (i ininterrompuda) a les terres valencianes de vinculació d’una universitat (la UA) i un ajuntament (la Nucia) a fi d’estudiar, analitzar i proposar estratègies sobre la situació sociolingüística al nostre país i, a més, amb una clara i decidida vocació cap a l’ensenyament i l’ús social.

Els cursos de sociolingüística de la Nucia han esdevingut un referent ineludible en l’especialitat i en el compromís per la normalització del valencià. 20 anys són 20 anys i, a més, han passat més de 250 dels millors especialistes europeus en la matèria.

Amb l’esperança que enguany també vindreu i amb la seguretat que sereu molt benvinguts, us saluda ben cordialment,

Vicent Martines
Dir. de la Seu Universitària de la Nucia
UA

Toponímia de la Catalunya del Nord

Segons informa l’Institut d’Estudis Catalans (iec), han publicat una obra de referència pel que fa a la toponímia de la Catalunya del Nord. La podeu trobar en el web de la institució acadèmica (en format PDF): Nomenclàtor toponímic de la Catalunya del Nord.

Fins ara, a més de referències disperses, cal assenyalar que hi havia la fitxa corresponent de la CDLPV, on es recollia un important treball d’Idali Vera Grau que incloïa els noms de tots els municipis de la Catalunya del Nord (també amb les comarques; des d’esta mateixa fitxa, es pot accedir a un mapa toponímic elaborat per J. Becat i Terra Nostra).

La publicació del nomenclàtor de l’iec (elaborat per Joan Peytaví, Patrici Pojada —toponímia occitana— i Manuel Figuera —Alta Cerdanya—) ens permet, per tant, revisar i ampliar les dades de què disposàvem sobre la toponímia de la Catalunya del Nord, fet que és una molt bona notícia.

El mercat cultural del català

El mercat del català sobreviu, però patix. Les conclusions no són sorprenents, però l’estudi que ha presentat Fundacc, aporta bases per a conéixer realment els hàbits de consum i les qüestions que cal millorar en la producció en català. Sense dubte, deu ser una eina interessant per a tècnics lingüístics i per a qualsevol persona interessada en participar en eixe mercat.

Hem trobat la notícia en Vilaweb (18.10.2007):

Salvador Cardús: ‘Els joves no tenen militància lingüística’

El sociòleg analitza l’estudi sobre consum cultural dels joves

El primer estudi de consum cultural i mediàtic de tots els territoris de parla catalana es va presentar ahir. En aquest vídeo el president de Fundacc, fundació que l’ha dut a terme, n’analitza els resultats. Se’n destaca que els joves consumeixen menys cultura en català que no pas els adults, tot i ser la primera generació educada en l’idioma propi. Entre més raons, Cardús al·lega manca d’oferta que els interessi.

Més dades que criden l’atenció: dels més grans de catorze anys, més de dos milions no llegeixen mai diaris, més de set no van al cinema i més de sis no fan servir internet.

Tribunals, llengües i justícia

Hi ha tribunals i hi ha justícia. Es veu que les coses no van massa lligades. En alguns tribunals espanyols el que prima és la discriminació lingüística. Es veu que això només seria un delicte si es tractara d’impedir parlar en espanyol. En canvi, és alguna altra cosa —que no sabem identificar legalment— quan són jutges els qui impedixen fer ús d’alguna de les altres llengües oficials.

La notícia del diari Avui (11.10.2007) és la següent:

El Poder Judicial no veu motius per expedientar la jutge que va vetar el català

La majoria conservadora imposa el seus vots | López Tena porta el cas a la Fiscalia del TSJC perquè considera delictiva l’actitud d’Ingelmo

Jordi Panyella

El plenari del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va rebutjar ahir obrir un expedient disciplinari a la magistrada de l’Audiència de Barcelona, Ana Ingelmo, que la setmana passada va impedir a un testimoni del judici del crim de la Patum declarar en català al·legant el dret de defensa dels acusats. La decisió de la jutge va motivar la protesta de tres advocats que participen en el judici i la crítica de la consellera Montserrat Tura.

El cas de la jutge havia arribat al CGPJ a través del vocal Alfons López Tena, que va presentar una proposta de sanció, i de l’Associació de Juristes en defensa de la Llengua, que va formalitzar una denúncia. La iniciativa de López Tena demanava també retirar a Ingelmo la distinció de Sant Raimon de Penyafort -que va rebre recentment- i portar el cas a la Fiscalia.

En la votació d’ahir, els vocals de la majoria conservadora del Consell van desestimar qualsevol mesura disciplinària contra la magistrada. Alguns membres del plenari van argumentar que Ingelmo havia actuat bé i van reblar la seva argumentació afirmant que ells haurien fet el mateix. Aquests vocals van explicar que en el servei d’inspecció del CGPJ ja hi ha una «informació prèvia sobre aquest afer» i que aquesta circumstància fa innecessària l’obertura d’un expedient. No es va especificar l’origen d’aquesta informació i si responia a la denúncia presentada per l’Associació de Juristes.

La vocal Montserrat Comas va presentar una esmena on demanava donar trasllat del cas al servei d’inspecció i també va ser rebutjada. La petició d’obertura d’expedient només va rebre el vot del vocal que la va presentar.

López Tena va formular un vot particular a la decisió de la majoria on recorda que Ingelmo ha vulnerat la Constitució, l’Estatut, la llei del Poder Judicial, la Carta Europea de les llengües regionals i la Declaració Universal dels Drets Humans. El vocal també considera que la jutge ha incorregut en un delicte de prevaricació i ahir mateix ho va comunicar a la Fiscalia.

Tipografia, llengua i banalitats

Nacionalisme banal La normativa lingüística és molt important per als tècnics lingüístics, ja que es troba a la base de la seua tasca. Tanmateix, la normativa no és una doctrina que s’aplica de manera cega, sinó que es veu modulada per les consideracions professionals dels mateixos tècnics i, també, per les les limitacions tecnològiques de cada moment.

Un simple accent en una majúscula, per exemple, l’accent que faltava en la capçalera del diari espanyol El País, ha mereixcut comentaris des de fa molts anys. Ara sembla que per fi es resoldrà la mancança. A més, aprofiten per a fer un canvi d’imatge i vendre una renovació —i podríem dir, llegint l’editorial d’ahir sobre la Fira del Llibre de Frankfurt, que posaran l’accent més acríticament encara en l’espanyolitat: tot i la part de raó que puguen tindre, ¿què comentaren en abril passat sobre la presència espanyola en la Fira del Llibre de Londres? Més enllà d’un exercici de periodisme, el diari cau massa sovint en la hipocresia i el nacionalisme banal.

Per cert, la manca de l’accent s’haguera pogut resoldre fa molt de temps, però la qüestió es va maquillar amb reflexions sobre icones, que és una manera de reflexionar més pròpia d’ocupacions diferents de les del periodisme. La carta dels dissenyadors de la capçalera aclarix algunes coses (El País, 13.10.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

L’accent d’El País

Reinhard Gäde i Julio Alonso – 13.10.2007

La capçalera d’El País es va dissenyar sense titlla per una raó més senzilla, però de més pes, que l’utilitzada dijous passat per a anunciar que el redisseny del periòdic incorpora el preceptiu accent en la i. «Que la capçalera té un significat icònico no literal i que ningú es para a pensar en el contingut del que definix» és una explicació o justificació a posteriori, no per això exempta de fonament. I d’exemples; entre ells, el logotip de Telefónica.

Però s’oblida que no va ser l’estètica sinó un impediment tècnic el que ens va dur a proposar la supressió de l’accent: les modernes fotocomponedores, de fabricació nord-americana, mancaven de majúscules accentuades, i no tenia sentit posar accent en la capçalera quan els textos que en la resta del periòdic s’escrigueren tot de majúscules haurien d’anar sense accent. No érem els únics. La resta dels periòdics, amb tecnologia més endarrerida, estaven igual. Era una situació que s’arrossegava des de la implantació de la linotípia, màquina inventada per l’alemany Mergenthaler a la fi del segle xix. Fins a tal extrem que més d’una generació d’aquella època va ser educada en la idea que les majúscules no s’accentuaven.

Cal dir també que El País va ser el primer periòdic —almenys entre els de difusió nacional— a retornar l’accent a les majúscules. Va ser el 9 de novembre de 1983, la primera vegada que el cognom del director (Cebrián) i el dia de la setmana (dimecres) s’escrivien amb titlla.

La llengua de signes al parlament espanyol

Una nova varietat lingüística, la llengua de signes, ha arribat al parlament espanyol. Ara caldrà comprovar si per ací anem resolent la discriminació del català (i de la resta de llengües de l’estat), o potser els sords catalans també hauran de ser tan «iguals» com els oïdors catalans, és a dir, menys iguals que els espanyols.

La notícia del diari El País (11.10.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

El Parlament aprova per unanimitat el reconeixement de la llengua de signes

Juan G. Bedoya – Madrid – 11.10.2007

Per fi, la llengua de signes. Després de dècades «d’esforç i frustració», la Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE) va rebre ahir amb goig l’aprovació per les Corts, en votació unànime del Senat, de la llengua natural de les persones sordes. «No és el remei immediat per a segles de discriminació, però sí una potent eina per a tombar moltes de les barreres de comunicació existents», va dir el seu president, Luis J. Canó.

L’orgull sord, com es va conéixer als EU, fa una mica més de 50 anys, el moviment en favor de «la sobirania existencial» de les persones sordes —i de molts altres col·lectius marginats—, es va basar en investigacions lingüístiques que demostraven que la llengua de signes té totes les característiques pròpies de les llengües i la mateixa funcionalitat per a pensar, comunicar i manejar conceptes. Però la llengua de signes no és universal. Cada país té el seu propi idioma. En Espanya s’utilitza la llengua de signes espanyola (LSE) i, a Catalunya, la llengua de signes catalana (LSC). La raó és que les diferents comunitats de persones sordes, com s’esdevé amb les llengües orals, han establit signes propis per a designar els diferents conceptes, així com estructures gramaticals singulars.

La llengua de signes ha estat un idioma proscrit moltes vegades a Espanya. Les persones sordes s’educaven en escoles on se’ls prohibia usar-la i, en la vida diària, havien de superar tot tipus d’obstacles, fins i tot els que havien triomfat en la societat. Un exemple és el que li va passar al millor esportista sord espanyol, Javier Soto (Hondarribia, Guipúscoa, 1977), llicenciat universitari i diverses vegades campió del món i d’Europa fins i tot en proves per a oïdors. En una carrera oficial de 400 metres, els jutges van donar eixida falsa, però Soto no va poder adonar-se de la indicació que manava parar. Va estar corrent pel seu carrer 200 metres, perseguit pels jutges per a avisar-li que l’eixida havia estat nul·la. «Podeu imaginar-ho, tot el món reia de l’espectacle que vaig protagonitzar», conta. Fa dècades que altres països europeus van resoldre eixe tipus de situacions amb lleis i tecnologia adequades.

La llei aprovada ahir tracta d’evitar discriminacions molt pitjors. «Ara han de caure els obstacles que ens han impedit accedir a l’educació, a la sanitat, al coneixement, a la justícia, a tants àmbits als quals qualsevol persona oïdora accedix sense dificultat. Comencem a estar més prop de ser iguals», diu Luis J. Canó. Per a això reclama «una assignació suficient en els pressupostos de l’estat per a 2008». «El dret de les persones sordes a gaudir de serveis i recursos que fins a ara no estaven garantits exigix comptar amb els mitjans necessaris. Seria lamentable haver de seguir esperant per falta de recursos», advertix el president de la CNSE. Ahir va acudir al Senat acompanyat d’un centenar de persones, assegudes en la tribuna de convidats, membres, totes elles, d’associacions d’afectats. Després de la votació, els senadors es van posar drets i els van aplaudir.

En Espanya hi ha un milió de sords, dels quals 7.000 són menors de 6 anys. 400.000 persones usen la llengua de signes i hi ha 500 intèrprets acreditats, que realitzen 40.000 serveis anuals en centres d’ensenyament, hospitals, comissaries, jutjats o espais culturals. En molts països europeus, hi ha un intèrpret per cada deu persones sordes; a Espanya, un per cada 221.

Les ciències i les llengües

Les llengües de la ciència han variat al llarg de la història i ara l’anglés ocupa el lloc preeminent en la producció científica. Sí, també això hauria de ser una via per a eliminar patrioterismes, fins i tot els que no tenen relació amb la ciència, estos dies de commemoracions fantàstiques —tal com cantava Vinícius— i altres banalitats contra la ciutadania.

La notícia del diari El País (10.10.2007 dc; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

La llengua de la ciència

javier López Facal – 10.10.2007

Molts segles després de la caiguda de l’Imperi Romà, la llengua que empraven els científics per a comunicar ciència seguia sent el llatí. En llatí es va produir, per exemple, el gir copernicà o es van assentar els principis matemàtics del que Newton denominava filosofia natural, avui coneguda com física.

No és estrany, per tant, que en les Constitucions de la Universitat de Salamanca es prohibira parlar en qualsevol altra llengua (in studio nostro nemo audiatur nisi latine loquitur) i, encara que potser amb menys rotunditat, totes les universitats europees practicaven el mateix principi, el que, per cert, facilitava molt l’intercanvi de llibres, idees i persones.

Quan cap a finals del xviii van sorgir a Europa el romanticisme, els estats nació i altres invencions humanes de caràcter centrípet, van començar a aparéixer les llengües vernacles en els textos científics i, així, es va començar a fer, per exemple, química en alemany, fisiologia en francés, o biologia en anglés, amb incorporacions una mica més tardanes del rus i alguna altra llengua. Els científics de països perifèrics van adoptar alguna de les anteriors, segons la seua àrea de dependència cultural o la seua afinitat lingüística, com Cajal, que solia publicar en francés.

Este guirigall lingüístic va començar a declinar a partir de la segona guerra mundial, coincidint amb la creació d’entitats científiques supranacionals, com ara el CERN de Ginebra, l’EMBO de Heidelberg i altres per l’estil.

La segona guerra mundial va tenir, en efecte, unes conseqüències semblants a les que havia tingut la tercera guerra púnica quant a consolidació d’un imperi i consagració d’una llengua es referix. Fins i tot en altres aspectes, com l’inicial rancor dels vencedors amb els vençuts, s’assemblen ambdues guerres. Així, el «delenda est Carthago» («cal destruir Cartago»), de Cató el censor, no s’allunya molt del Pla Morgenthau de convertir Alemanya en un camp de creïlles.

El cas és que després d’esta guerra es va establir un nou imperi, la llengua del qual s’aniria convertint en l’única llengua de la ciència. La primera a cedir davant la nova koiné va ser, lògicament, l’alemanya. És curiós veure com la bibliografia de molts científics europeus està en alemany fins als anys quaranta del segle xx i en anglés a partir dels anys cinquanta. El francés i el rus van resistir més, potser perquè els seus països respectius van tardar a acceptar l’existència del nou imperi, però han acabat per rendir-se a l’evidència.

Així les coses, es podrien proposar mesures administratives i legals a Espanya per a facilitar l’ús de l’anglés en els nostres laboratoris, però cal procedir amb molta cautela, perquè les llengües compartixen amb algunes altres invencions humanes, com Déu, la Pàtria o la Revolució, la capacitat de generar unes intensitats emocionals que poden arribar a conduir la gent, especialment els homes, a deixar-se matar o, preferentment, a donar mort als seus proïsmes. Es tracta, en efecte, d’una matèria, no sé si explosiva, volàtil o molt tòxica, però que, en qualsevol cas, exigix enorme cautela en la seua manipulació.

En conseqüència, no sembla prudent imposar avui una prescripció tan descarada com aquella de la Universitat de Salamanca escrita, al cap i a la fi, en una època de major aplom doctrinal. Ara bé, si s’accepta que l’anglés és avui l’única llengua de la ciència, caldrà prendre mesures per a incorporar el seu ús a les nostres universitats i centres d’R+D, i concretament al CSIC, ara que després d’un procés innecessàriament llarg, deixarà de ser un organisme autònom per a convertir-se en una agència estatal. Aparentment, la nova personalitat jurídica li donarà més autonomia i fins i tot diuen que també més agilitat de gestió.

Doncs bé, si això és així, potser esta agència podria establir que en els seus centres es puguera treballar indistintament en espanyol o en anglés i que per a optar als seus llocs de treball es puguera presentar la documentació en qualsevol de les dos llengües, sense obligar els estrangers al maldecap d’haver de traduir a l’espanyol memòries científiques i currículums acadèmics, ni sotmetre’ls a postil·les de L’Haia i altres antigalles semblants, la relació de les quals amb els principis de la termodinàmica o els de la Unió Europea semblen remots.

Al cap i a la fi, ja la Llei 30/1980 de mesures per a la reforma de la funció pública i el més recent Estatut bàsic de l’empleat públic de 29 de març de 2007 reconeixen que els professors universitaris i els científics podran dotar-se de normes específiques a causa de les seues peculiaritats laborals. Doncs bé, senyor legislador, una d’eixes peculiaritats és, precisament, que han de realitzar el seu treball en anglés, motiu pel qual caldria desactivar ja totes les maganxes administratives que fan de l’espanyol l’única llengua reconeguda per l’administració.

Javier López Facal és investigador del CSIC.

Instruccions per als cursos d’FPA i oposicions en la Jaume I

El cidaj ens ha tramés la informació següent:

RESOLUCIÓ de 20 de setembre de 2007, de la secretària autonòmica d’Educació, per la qual es dicten instruccions per a l’organització i el funcionament dels cursos de valencià en els centres públics de Formació de les Persones Adultes. [2007/11989] (DOCV núm. 5 614, de 05.10.2007)
– vegeu text

RESOLUCIÓ de 27 de setembre de 2007, del Rectorat de la Universitat Jaume I de Castelló, per la qual es publica la llista definitiva d’admesos i exclosos, la composició del tribunal i la data de realització del primer exercici de les proves selectives per a l’ingrés en l’escala tècnica mitjana d’assessorament lingüístic, mitjançant el sistema d’oposició. [2007/12008] (DOCV núm. 5 613, de 04.10.2007)
– vegeu text

RESOLUCIÓ de 27 de setembre de 2007, del rectorat de la Universitat Jaume I de Castelló, per la qual es publica la llista definitiva d’admesos i exclosos, la composició del tribunal i la data de realització del primer exercici de les proves selectives per a l’ingrés en l’escala tècnica mitjana d’assessorament lingüístic (tècnic/a mitjà/ana d’assessorament lingüístic d’anglès), mitjançant el sistema d’oposició. [2007/12007] (DOCV núm. 5 614, de 05.10.2007)
– vegeu text

Borsa de treball dels TMPL

Borsa de treball dels TMPL
La borsa de treball de tècnics mitjans de promoció lingüística de l’administració del Consell de la Generalitat valenciana, al cap dels anys, per fi existix formalment i amb garanties. Podeu trobar la informació corresponent en el web de la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques. Actualment, este és l’enllaç directe a la pàgina de la borsa: tmpl.


Actualització (31.03.2011): l’adreça actual de la borsa és:
tmpl.