Qui dia passa…

Per acabar l’any bé i començar el que ve millor, espere que tècnics i tècniques hagen fet una llarga llista de desitjos per a l’any 2007. Per exemple, que els dos famosos nois d’Olot aprenguen ràpidament quatre paraules més d’espanyol, no fóra cas que els monolingües castellans dels nostres països i de la vora demanaren (de nou) un decret de monolingüisme obligatori i el govern de Zapatero els el firmara. Al cap i a la fi, que els bilingües tinguen millors qualificacions en castellà ens pensem que és una demostració però a les Espanyes encara ho veuen com un greuge comparatiu. I, és clar, ens conviden a l’aculturació i la ignorància.

Altres coses per a l’any nou, per exemple, si ens canviem el cotxe, posem que un Ford —que els fabriquen a Almussafes—, demanarem al concessionari que l’ordinador o el GPS ens entenga i ens parle en valencià. Si això no pot ser, canviarem de concessionari o de marca. És clar, estic avançant una queixa, però els de la Ford poden anar solucionant-ho. (Este comentari ha estat suggerit per David Valls i Xavier Rull en Migjorn.)

En el mateix sentit, en el banc ja m’atenen en valencià en tots els tràmits. No han segut ni Font de Mora ni González Pons traguent la llengua. Jo a soletes. És clar, hi havia diners pel mig que se’n podien anar en busca de millor tracte. De la mateixa manera, ja poden demostrar els gestors polítics (del PP, principalment) alguna cosa més que guies de conversa per a no parlar valencià a Brussel·les —quin lloc més adient per a exemple de futurs immigrants, ei, Font de Mora?—, programes per a escriure en castellà i que et traduïxquen al català i subvencions per a pagar ben pagat a algú. Potser l’any que ve a Carcaixent em faran els rebuts en valencià sense que els ho haja de reclamar contínuament —ara es tracta de l’IBI—, perquè l’any que ve es juguen els vots (que també són diners, és clar!).

A Teulada (PP), com a mostra de l’efectivitat dels diners invertits per Font de Mora en política lingüística, resulta que per a ser auxiliar administratiu hi ha proves eliminatòries de francés, anglés i alemany. En canvi, en valencià pots traure un zero i quedar-te tan a gust. Per tant, per què acaba de dir el conseller Font de Mora Turón que el valencià és una eina d’integració dels immigrants? Potser era per tancar l’any amb una frase bonica. (Ho explica una mica el Levante.)

Hi ha uns quants desitjos més, com ara que la violència masclista no siga assassina i que l’administració pública no mantinga el llenguatge sexista o classista, que Toni Cucarella torne a escriure, que els editors editen més i sobretot millor en català, que els catalunyesos lligguen proporcionalment tants llibres valencians com nosaltres en llegim de catalunyesos, que facen accessible el centre històric de València, que hi facen aparcaments per a residents, que el web de les Corts valencianes no tinga el castellà com a llengua predeterminada i imposada (i ningú sap com ha segut)… Un fum de coses més, naturalment, en valencià.

Principis per al nou any

Com que s’acosten dates en què decidirem segons quines coses impossibles de complir, em plau fer-me ressò d’uns principis formulats per Joan Solà i Cortassa que són possibles de dur avant —ho fem ben sovint— i que poden tindre efectes ben positius, en nosaltres mateixos i en el nostre medi ambient lingüístic. Ací van, doncs els bons principis (tret de l’Avui, 09.11.2006):

Principi de no-agressivitat. No ens hem d’enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.

Principi de no-renúncia. En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. En aquests casos la sensació d’agressivitat, d’incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anant escampant la voluntat de no cedir.

Principi d’exigència pública. Davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d’exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s’han dignat concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres. Cadascú practicarà aquest principi des de les seves possibilitats, des del seu lloc de feina o de responsabilitat, sense posar-s’hi pedres al fetge: simplement, apel·lant a la llei i als principis més elementals (sovint no escrits) del dret a la pròpia personalitat. Sense rancúnies, sense aixecar la veu: amb tota la calma, però sense treva. Si un alumne d’Erasmus aixeca la mà a classe demanant que el professor parli en castellà, tu l’aixecaràs demanant que parli en català: sense cap complex, sense vergonya, sense por, amb la consciència clara que dónes suport a la valentia del professor i al teu dret: és un acte natural i digne. I seran les autoritats competents les que hi hauran de trobar la solució, no pas tu individualment. Si tots féssim això, us ben asseguro que les autoritats també actuarien o reaccionarien de tota una altra manera. Si poguéssim aplicar això al cine, la difusió i la flexibilitat del català tindrien un suport excepcional. Però aquí jo no veig que s’hi pugui aplicar, simplement perquè primum vivere: aquí són les autoritats que han de passar al davant.

Queixa’t!, per la memòria històrica

La notícia és d’Europa Press i ens mostra que l’activitat de queixa, a pesar de no ser la més feliçment eficaç sempre, és un instrument que cal practicar amb assiduïtat. El que no queda clar és d’acord amb què pretenen els diputats que les forces de seguretat valoren les llengües oficials no espanyoles, si al congrés dels diputats espanyols tenen tants dubtes (gens democràtics) a l’hora de predicar amb l’exemple.

VALÈNCIA, 14 (EUROPA PRESS)

La diputada d’EU-ICV al Congrés dels Diputats Isaura Navarro ha acusat hui el Govern espanyol de «mentir» i d’«ocultar» les queixes formulades pels ciutadans contra l’actitud «obertament hostil» de diversos membres de les forces de seguretat de l’Estat «amb la resta de llengües cooficials i,
especialment, als territoris de l’antiga Corona d’Aragó».

Navarro s’ha referit així a una resposta del Govern «en què es nega haver registrat des de gener del 2006 fins a l’actualitat cap queixa per part de ciutadans que hagen considerat que no han estat tractats adequadament per les forces de seguretat pel fet de parlar en català». La parlamentària
valenciana d’EU ha assenyalat que «com a mínim s’han registrat episodis prou lamentables com el tractament per part d’un membre de la Policia Nacional a un estudiant de Xàtiva per parlar valencià, i la detenció d’un periodista a Mallorca per dirigir-se als agents en la seua llengua». «Tot això demostra que el Govern no té en compte les queixes ciutadanes», ha manifestat Navarro, per a afegir que «amb esta actitud de no reconéixer que hi ha membres de les forces de seguretat de l’Estat que no tenen cap respecte a la llengua pròpia i oficial no es resoldrà esta qüestió».

La diputada ha indicat que «els problemes no es resolen si no es reconeixen» i ha agregat que «amb la seua resposta, el Govern ha demostrat que oculta les queixes i, a més, mentix sobre el tema». Navarro ha manifestat que al Congrés dels Diputats es van aprovar una sèrie d’iniciatives «perquè els agents no només coneguen les altres llengües oficials, sinó que també les valoren», el que «demostra que hi ha molt de camí a recórrer encara», ha dit Navarro, qui s’ha oferit a informar personalment el Govern de les situacions de conflicte per esta qüestió.

Per tant, cal continuar amb las tasca, que no se’ns enduga l’oblit històric que preparen en forma de llei.

Un debat sobre les llengües a les Corts valencianes

Supose que vos heu assabentat que no fa massa, amb uns anys de retard, va tindre lloc un debat a les Corts valencianes arran d’una «proposició no de llei sobre la repulsa de les intencions de la directora de la Biblioteca Nacional de catalogació conjunta dels llibres en valencià amb els d’una altra llengua autòctona, presentada pel Grup Parlamentari Popular».

Com que la cosa té la seua gràcia, i perquè sé que els diaris de sessions de les Corts no són precisament una de les lectures favorites de la ciutadania, vos n’enllace un (DS 167) que hem penjat en el web de la CDLPV, atés el seu interés pel que delata de la manipulació que fan alguns polítics amb les llengües al País Valencià.

Com a mostra de la demagògia i la hipocresia, podeu comprovar, per exemple, que si entreu en qualsevol de les adreces que vos enganxe tot seguit, arribareu a la pàgina de les Corts en espanyol, sense opció de poder-ho fer a la versió en valencià:

Qué hacen
Qué son
Conoce las Cortes
Las Cortes informan

Etcètera i fins a l’infinit.

El problema rau, primer, en el fet que no han posat opció per al canvi de llengua des de les pàgines; i, segon, que per a accedir a la versió en valencià cal passar per la pàgina inicial del web. En canvi, si entrem directament a alguna pàgina memoritzada en les adreces del navegador, la versió que ens apareixerà és la castellana, perquè no han incorporat la predeterminació idiomàtica que incorporen els navegadors. Qui no ho ha incorporat? Algú que en sap, perquè jo, com a treballador de les Corts, els ho he dit, però, com és evident, no m’han atés adequadament.

Això, segurament, és una mostra de l’activitat lingüística del PP que potser el diputat Pérez Fenoll (diputat del PP) preferix desconéixer?

Gramàtica obligatòria

Com que ja tenim gramàtica de l’AVL, ens han recordat que «serà d’aplicació obligatòria en totes les administracions públiques» (tal com diu l’anunci publicat en el DOGV), amb la qual cosa podem preveure que els tècnics lingüístics de l’administració tenim una petita faena de posada al dia per davant.

Això mateix, doncs, els tècnics i tècniques lingüístics tenen esta faena (funció, atribució, capacitació…) —i no els càrrecs polítics de l’administració, que la poden llegir i il·lustrar-se una mica, però que no tenen l’atribució d’explicar-los-la ni de versionar-los-la als tècnics—. Naturalment, per a qualsevol problema d’interpretació, caldrà acudir a l’AVL (excepte si la DGPL dóna altres directrius, en el cas de l’administració del Consell de la Generalitat valenciana). El problema és que continuem sense saber com fer-ho, atés que no s’ha creat cap mitjà de comunicació àgil i directe amb personal responsable de l’AVL.

Quant a detallets punxeguts, podem llegir el § 15.5 (pàg. 127-130), «L’article neutre», que tracta un tema complicat. Preveig uns quants malabarismes en la qüestió a partir d’ara, però ja tenim plenament admesa una construcció paradigmàtica, lo + possessiu («lo nostre»), «en aquells contexts orals o escrits en què es fa o es representa un ús espontani del llenguatge». Encara gràcies de l’acotació.