causatiu

· Segons mounin (Diccionario de lingüística): En una anàlisi que sol ser més lèxica que gramatical, es diu d’una forma verbal que indica que el subjecte fa que es realitze l’acció expressada pel verb (p. e. en català els verbs deixar /fer + infinitiu).

· En general es fa sinònim causatiu i factitiu, encara que en alguna gramàtica (Weisgerber) o el mateix mounin arrepleguen l’ús de factitiu per a indicar verbs transitius derivats d’adjectius (aguditzar = ‘fer agut’).

· Solà94 (Sintaxi normativa 1994, pàg. 171...), fa algunes reflexions sobre aquest tema:

1. Els verbs deixar i fer: a) Si el verb subord. (infin.) no du CD, el subj. d’aquest verb subord. passa a CD del conjunt dels dos verbs (deixar/fer + infin.): Faré sortir Pere. b) Si el verb subord. du CD, aleshores el subj. passa a CI del conjunt: Faré pintar la paret a Pere. c) Si el verb subord. porta un complem. que no és directe, aquell subj. passa a CD: Fes-lo parlar de Granada. És possible que els verb veure i sentir es comporten també així.

2. Els verbs aconsellar, demanar, impedir, ordenar, permetre, prohibir, proposar, suplicar. Porten sempre un CI –que coincideix amb el subj. el·líptic del verb subordinat o d’una paraula equivalent: Li proposarem la compra del solar.

3. Altres verbs. a) Acostumar, animar, arrossegar, autoritzar, condemnar, incitar, invitar, forçar, habituar, predisposar, porten un CD –que coincideix amb el subj. el·líptic del verb subord.: Hem d’incitar-lo a treballar més bé. b) Ajudar i obligar –s’assemblen a 1: Li / el va ajudar a acabar la redacció (pron. de CD/CI optatius); El / *li va ajudar a vestir-se; El / *li va obligar a callar (CD Ø). c) Vacil·lacions amb impedir, ensenyar, advertir, informar, estranyar.